Volta Catalunya 1964: Joseph Carrara treu profit del marcatge entre els asos espanyols

La quaranta-quatrena edició de la Volta a Catalunya no va passar a la història per la seva participació, pobra en quant a qualitat. “Una Volta sense ídols” titulava la premsa, i és que quedaven enrere ja els noms de Ruiz, Botella, Loroño i Poblet, a més, Bahamontes ja només se centrava en el Tour i Julio Jiménez optava pels critèriums de final de temporada. En quant a estrangers, participaren dos dels millors equips francesos: el Peugeot-BP i el Pelforth-Sauvage-Lejeune, però amb corredors de segona fila. El recorregut fou clàssic i molt similar al de l’any anterior, aquest cop, però, amb inici a Castelldefels.

Classificació general

  1. Joseph CARRARA (FRA) 36h14m17s
  2. Pasquale FABBRI (ITA) +3m13s
  3. José Maria ERRANDONEA (ESP) +4m5s
  4. Salvador HONRUBIA (ESP) +7m16s; 5. Rogelio HERNÁNDEZ (ESP) +8m32s; 6. Fernando MANZANEQUE (ESP) +8m47s; 7. Primo NARDELLO (ITA) +9m2s; 8. Francisco GABICA (ESP) +10m28s; 9. Antonio GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +10m53s; 10. Angelino SOLER (ESP) +11m24s; (…) i 43. Julio SANZ (ESP) +1h1m7s

Així, des de la població del Baix Llobregat, es donà el tret de sortida. Amb només 500 metres recorreguts ja es produí una caiguda massiva que provocà l’abandonament de Preziosi, l’únic italià a les files del Pelforth. Els corredors arribaren a Barcelona on es realitzaren les dotze voltes al circuit de Montjuïc amb resolució a l’esprint, amb victòria de Primo Nardello -de l’Ignis dirigit per Poblet- per davant de Pérez Francés. A la tarda, la cursa es dirigí cap a Calella, Collsacreu animà la cursa a la part final, però no s’evità una nova arribada a l’esprint, en aquest cas imposant-s’hi José Pérez Francés, el càntabre es vestia per primer cop de líder a la Volta, tot i que empatat a temps amb una seixantena de corredors. En aquesta edició, la Volta estrenà mallot per la classificació de la muntanya (vermell) sent Antonio Gómez del Moral el primer en vestir-lo, era la primera cursa europea que creava un mallot per distingir el líder d’aquesta classificació secundària (el Tour va començar amb el “Maillot à pois” per primer cop al 1975).

A Pérez Francés el liderat li fou efímer, una escapada de cinc homes, formada d’inici, sortí exitosa de la tercera etapa, entre Calella i Lloret de Mar. Tothom restà pendent als moviments de Pérez Francés i el seu equip, però aquests pensaren que una fuga tan matinera acabaria caient per sí sola… L’etapa transcorria pel Coll Formic i per Sant Hilari Sacalm, fou en aquest últim quan l’escapada es trencà, marxant Roberto Morales en solitari després que Hernández no pogués aguantar el seu ritme. Morales, de l’Ignis, s’imposava a Lloret de Mar amb 2’33” sobre Hernández, 3’30” sobre la resta d’escapats -Álvarez, Mahé i Elorza- i poc més de quatre minuts sobre el gran grup. El corredor dirigit per Poblet va decidir arriscar escapant de lluny, tot i tenir bona punta de velocitat. Sumava aquesta etapa al seu palmarès, on ja hi tenia dos Circuits de Getxo, una Klasika de Primavera i dues etapes a la Volta a Portugal, entre d’altres. El biscaí passava a vestir-se de groc. Durant l’etapa es produïren deu abandonaments, alguns destacats com el de la promesa escaladora, Joaquín Galera, després de caure baixant Les Guilleries i les tres baixes del Peugeot-BP, Mertens, Gabard i Ruby.

La quarta etapa, dividida en dos sectors, marcà el destí d’aquesta Volta. El primer parcial, en línia entre Lloret de Mar i Ribes de Freser, es caracteritzà per una escapada de nou corredors formada a l’alçada de Vidreres i la passivitat dels asos espanyols per deixar-la fer camí… un forat que en meta s’explicità en més de catorze minuts perduts. Joseph Carrara fou el gran triomfador, escapà tot sol a Santigosa arribant primer a Ribes de Freser seguit d’Errandonea -company seu al Pelforth- i Fabbri a poc més de quatre minuts. El francès ja havia guanyat una etapa de forma similar al Giro d’Itàlia del 1962, aquest cop li valia també per prendre el liderat i convertir-se en favorit a la victòria d’una cursa a la qual havia vingut per acompanyar François Mahé, el líder de l’equip. A la tarda es disputà una cronoescalada, de sis quilòmetres amb desnivell de 450 metres, fins a Campelles, s’hi imposà Francisco Gabica amb 34” sobre Antonio Gómez del Moral. El nou líder, i els altres membres de l’escapada del matí, es permetien perdre més de dos minuts esdevenint el mateix Carrara el vencedor global de l’etapa.

Moment d’avituallament – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La general havia deixat a Carrara líder amb 3’59” sobre Fabbri, immediat classificat, i més de sis minuts sobre Bilbao o Honrubia, corredors amb paper de gregaris que se situaven en posicions privilegiades a la classificació. Per anar a trobar els asos espanyols s’havia de mirar més avall a la general, amb més de tretze minuts perduts. Això provocà que la premsa s’omplís de crítiques cap als favorits espanyols, parlant del “ridícul del nostre ciclisme a Santigosa”. La cinquena etapa podria haver servit per maquillar la classificació, però la Collada de Toses no va fer cap mal al líder. Sí que van haver d’esforçar-se els Ignis de Fabbri després d’una caiguda que afectà al seu líder i provocà l’abandonament de Segú, els italians acabarien caçant al pas per Bellver. L’etapa es resolgué a l’esprint des d’un grup d’una quarantena de corredors amb victòria de Jacinto Urrestarazu que s’imposava a un Pérez Francés que havia provat l’arrencada a 100 metres de l’arribada de Sant Julià de Lòria.

L’etapa més llarga, de 229 quilòmetres deixant Andorra i amb final a Tarragona, quedà marcada per una nova escapada formada per corredors amb temps perdut. Luis Otaño, del Ferrys, fou l’iniciador de la fuga marxant tot sol al pantà d’Oliana. A partir d’aleshores, s’hi començaren a sumar corredors, primer Aurelio González per acabar, a Lilla, afegint-s’hi Ferrer, Otaño, Fontona i Winfried Boelke, fou aquest últim qui s’acabava imposant al Passeig Marítim tarragoní després d’entrar lleugerament destacat. El grup entrava encapçalat novament per Urrestarazu perdent poc més de tres minuts que li servien a Manzaneque per pujar a la cinquena plaça de la general, tot i que a gairebé deu minuts del groc.

Immortalitzant el moment de forma artística – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La setena etapa, entre Tarragona i Alcanar, donà algunes esperances al ciclisme espanyol amb la batalla plantejada per Pérez Francés a la Serra dels Cavalls. El càntabre, encoratjat per les crítiques d’uns vinyaters al marge de la carretera, saltà del grup a la caça de Echeverría i Ibáñez, dos escapats anteriors, acompanyat d’Elorza, Antonio Gómez del Moral i Hamon. El marge d’aquest grup arribà a ser de tres minuts i mig, però la forta caça proposada al darrere va acabar neutralitzant el grupet a deu quilòmetres del final. A José Pérez Francés encara li quedaren grams de força per aconseguir la seva segona victòria en aquesta Volta batent a l’esprint a Rentmeester.

La vuitena etapa estava novament dividida en dos sectors, en el primer es repetí la història de l’etapa de Santigosa, amb una escapada de vuit corredors als que el grup deixà fer i on tornaren a perdre gairebé catorze minuts en un parcial de menys de cent quilòmetres… “en aquesta Volta es regalen els minuts”. De l’escapada, formada als tobogans d’El Perelló, Errandonea i Hernández sortiren els més beneficiats doncs pujaren a la tercera (+4’05”) i cinquena (+7’16”) posició de la general respectivament. L’holandès Piet Rentmeester s’imposava a lesprint de Salou. En aquesta mateixa població, a la tarda, es disputà una contrarellotge de 19 quilòmetres per circuit urbà, Antonio Gómez del Moral fou el més ràpid amb set segons sobre Uriona i Gabica; el líder, Carrara, es permetia perdre 1’18”. Amb els temps del matí, José Mª Errandonea -de l’equip Pelforth del líder- esdevenia el vencedor del global de l’etapa.

La Volta havia quedat sentenciada de feia temps, ningú plantejava batalla al líder ni a un Pelforth que, el dia abans, s’havia permès el luxe de col·locar dos homes a la fuga -Errandonea i Sericourt- mentre que Carrara es quedava en el grup amb només Ferrer i Monty. Així, l’última etapa es corregué sota el signe clàssic marcat per la tranquil·litat en un ambient festiu i alhora crític. L’etapa es resolgué a les voltes finals del circuit de Montjuïc amb una escapada de Valentín Uriona i Fernando Manzaneque, el basc, vencedor aquell any del Dauphiné i la Milano-Torino, donava la victòria parcial a un KAS molt qüestionat pel seu pobre paper a la Volta. La quarantena de segons que van treure al grup va permetre a Manzaneque pujar a la sisena plaça de la general, salvant el paper del Ferrys que aconseguia els quart, cinquè i sisè llocs de la general, a més de les dues victòries de Pérez Francés, amb gregaris que s’havien convertit en primeres espasses. Per altra banda, l’Ignis de Poblet havia fet un paper notable amb el segon lloc de Fabbri, les etapes de Nardello i Morales i les classificacions de la muntanya i regularitat.

Joseph Carrara, vencedor de la Volta de 1964 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Però l’equip que va fer-ho excel·lent fou el Pelforth-Sauvage-Lejeune, dirigit per Maurice De Muer que, en el seu debut a la ronda catalana, va conquerir la victòria global amb Joseph Carrara i el tercer lloc amb Errandonea, a més de les dues victòries d’etapa. Els francesos van saber treure profit de la titllada com “absurda rivalitat entre els espanyols” que s’havia vist també a la passada Vuelta a España, on els espanyols van deixar en safata la victòria a Raymond Poulidor. Ja ho deia el propi Carrara: “no crec que hagi estat el millor, però freqüentment no és indispensable ser-ho per guanyar una gran cursa”. El francès aconseguia la seva millor victòria com a professional, després de dos anys de mala sort amb lesions, en especial una fractura de fèmur a la Paris-Nice de 1963. Un corredor que fou apartat de l’equip al Tour de l’Avenir perquè el seleccionador francès no el considerava capaç d’acabar una ronda per etapes…

L’organització i els aficionats espanyols tenien ganes de començar de cap i nou i ja tenien la ment ficada en la Volta del 1965. S’insistia amb el canvi de dates per la baixa forma en què arribaven els corredors a l’última part de temporada, es plantejava el maig i disputar-la com a alternativa al Giro, tot i que la cursa acabà mantenint-se al setembre per 30 anys més… Reducció a equips de vuit membres o més quilòmetres contrarellotges n’eren algunes de les més propostes sobre la taula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: