Una de les notícies de la quaranta-tresena edició de la Volta a Catalunya fou la participació de Federico Martín Bahamontes, que reapareixia en aquesta cursa per primer cop des que es va proclamar campió del Tour de França quatre anys enrere. Tot plegat, el 1963 fou un gran any per al ciclisme espanyol que només es veié superat per un gran campió com Jacques Anquetil. Al Tour, Bahamontes i Pérez Francés acompanyaren el francès (valgui aquí la redundància) al podi de París. També va fer un bon paper Angelino Soler acabant sisè, el campió de la Vuelta a España de 1961 també participava a la Volta per primer cop. Martín Colmenarejo era subcampió de la Vuelta d’aquell any, per darrere també de l’insuperable Anquetil. Amb poc a envejar fora, la participació internacional seguia millorant cada any: una representació italiana al Cite-Telesprint, mig equip francès al Margnat-Paloma de Bahamontes i una selecció belga al Faema-Flandria que dirigia Bernardo Ruiz. Per arrodonir-ho, el director de la Volta d’aquell any fou Miquel Poblet.
Classificació general
- Joseph NOVALES (FRA) 35h1m5s
- Angelino SOLER (ESP) +5m30s
- Antonio SUÁREZ (ESP) +5m39s
- Valentín URIONA (ESP) +6m14s; 5. Eusebio VÉLEZ (ESP) +6m48s; 6. Francisco GABICA (ESP) +6m51s; 7. Antonio GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +8m28s; 8. Peter CRINNION (IRL) +8m56s; 9. Antoni KARMANY (ESP) +9m54s; 10. Fernando MANZANEQUE (ESP) +10m10s; (…) i 40. Federico SERRANO (ESP) +1h29m31s
El cinc cops vencedor d’etapes al Tour i Vuelta i dos cops mallot verd, Jean Graczyk, fou el gran protagonista de la primera jornada que, com era habitual, es dividia en dues etapes. La primera amb les deu voltes a Montjuïc on el francès, de pare polonès, s’imposà en un esprint massiu per davant d’Echevarría i Segú. A la tarda, també s’imposà a Calella -que acollia la Volta per primer cop- però, aquest cop, obtenint la victòria des d’un grup de 17 corredors que s’havia format a Collsacreu a conseqüència de la punxada patida per Pérez Francés, que va provocar moviments al davant. Els Ferrys acompanyaren en bloc al càntabre limitant-li la pèrdua a 45”. Graczyk, “Popoff”, vestia el mallot de líder, que aquest any (i també al 1964) tornava a ser groc.
Lluny del que s’esperava, la tercera etapa acabaria sent decisiva de cara a la resolució final d’aquesta Volta. Fou una gran jornada amb sortida des de Calella buscant la pujada a Sant Hilari de ben inici. Tot i això, la fase més dramàtica arribà vorejant la Costa Brava. Allà s’hi formà un grup que, inicialment, va estar format per una dotzena de corredors i que, a mesura que passaren els quilòmetres, va anar perdent components fins a quedar-s’hi només dos al capdavant: el belga Frans Brands i el francès Joseph Novales. Tots dos acabarien amb premi: el primer s’enduia la victòria d’etapa amb final a Lloret de Mar i el francès, emigrant de Torralba de Aragón, prenia un liderat que ja no deixaria anar. Després d’algun corredor intercalat com Honrubia o Bettinelli, que havien format part de l’escapada, el grup entrava deixant-se sis minuts.
La quarta etapa, dividida en dos sectors, va servir-li al nou líder per ampliar el seu marge. En el primer sector, el seu equip, el Margnat-Paloma, realitzà una contrarellotge sensacional amb un gran Bahamontes, sent els més ràpids del sector amb 29” sobre un Faema descoordinat i dividit en dos, 1’05” sobre el KAS i 2’11” sobre el Ferrys de Pérez Francés, qui estava en baixa forma esdevenint tot un llast i que es confirmaria amb el seu abandonament al sector de la tarda. També posaren peu a terra els dos belgues del Faema-Flandria, Desmet i Brands, que suposaven un mal de cap menys per a Bernardo Ruiz, doncs la relació entre belgues i espanyols no era gaire bona dins l’equip des de l’últim Tour. Aquesta també s’havia demostrat a l’etapa de Lloret de Mar, on Brands va fer fructificar la fuga en contra de les ordres d’equip, que anaven en la línia de defensar els interessos d’Angelino Soler. El parcial de la tarda es va resoldre en favor de Fernando Manzaneque -vencedor aquell any de l’etapa del Tour amb final a Val d’Isère- després d’escapar-se des d’un grup de 17 corredors a Santigosa amb Soler i Gabica. El forat fou de prop de mig minut que li va valer per imposar-se a Ribes de Freser. Tot i això, la victòria global de l’etapa queia en mans de Joseph Novales, que treia un bon balanç ampliant el seu marge amb el segon, ara Honrubia, a 3’28”.
La cinquena etapa portava els corredors des de Ribes de Freser, al peu de la Collada de Toses, fins a Andorra, en una jornada que podria haver estat la reina, però que tenia només 120 quilòmetres. La Collada serví per seleccionar el grup i eliminar a Honrubia, segon a la general, víctima del fred que hi va fer durant l’ascens. Una escapada de Díaz, Martín Piñera i Soler va posar en alerta el Margnat-Paloma amb un Bahamontes que es va buidar en favor de Novales. Un cop finalitzat el descens, el trio fou caçat per, més endavant, a l’alçada de Martinet, formar-se una nova escapada amb Antoni Karmany i Elorza, però que mai arribaren a disposar de més d’un minut. L’etapa es resolia a Les Escaldes (Andorra) en favor del balear, vencedor de l’anterior edició, mentre que el grup entrava a 45”. Novales començava a veure la possibilitat cada cop més real de victòria global a l’horitzó. Amb Honrubia eliminat, passava a liderar amb 6’28” sobre Antonio Gómez del Moral, 6’32” sobre Soler i 6’37” sobre Suárez, tots tres corredors d’un Faema que estava obligat a reaccionar d’aquí al final.
Un dels fets més destacats de la sisena etapa fou l’abandonament de Federico Martín Bahamontes. La intensa pluja que va caure va provocar que es ressentís d’una lesió al genoll que li va impedir continuar, posant peu a terra a Les Borges Blanques. La retirada del toledà, que havia cobrat per córrer aquesta Volta, fou objecte de polèmica, dividint l’afició i premsa entre els que creien que era un abandonament justificat i els que no. Objectivament, el metge de l’organització havia confirmat la seva lesió i va recomanar-li una setmana de repòs. L’etapa més llarga, amb 229 quilòmetres entre La Seu d’Urgell i Tarragona, es va resoldre des d’una fuga exitosa de sis homes formada a Oliana, després que el Margnat-Paloma hagués treballat de valent per retornar el líder al grup arran d’una punxada. Antonio Bertrán va imposar-se a Tarragona des d’un grup on l’acompanyaven també Morales, Carreras, Crinnion, Ginés García i Graczyk. Els capdavanters van arribar a tenir més de vint minuts de marge, col·locant a l’irlandès Crinnion -del Margnat-Paloma del líder- com a groc virtual. Però aquella àmplia renda va acabar quedant escurçada a 3’30” per la forta persecució en el terreny d’aproximació a Lilla, fent que la general no patís canvis gaire destacats.
Les pluges torrencials continuaren sent protagonistes a l’endemà, a la setena etapa entre Tarragona i Tortosa, que van deixar en paper mullat el pacte signat entre Faema i Ferrys que tenia com a objectiu desbancar el líder francès d’aquí al final. Hi va haver trams amb carreteres inundades i fins i tot l’organització es va veure obligada a neutralitzar, sobre la marxa, un tram de tres quilòmetres totalment impracticable. El grup va rodar compacte i l’etapa es resolgué a l’esprint amb victòria de Jaime Alomar, el corredor que va anar a buscar-se la vida a França i va ajudar a Henri Duez a guanyar la Volta de 1961 amb el Peugeot-BP: “Em sentia molt a gust esquitxat per l’aigua. A la Bretanya un s’acostuma a aquestes jugades que et fa la naturalesa”.
La vuitena etapa era una nova jornada dividida en dos sectors. Jaime Alomar tornava a imposar-se en el primer, en línia entre Tortosa i Salou, després d’atacar a Falset i obrir un forat que s’explicitaria en 2’49” sobre el gran grup. Abans, una escapada amb quatre KAS (Uriona, Echevarría, Barrutia i Elorza) i Antonio Gómez del Moral, el segon a la general, havia provocat una batalla intensa amb el grup del líder, que va acabar neutralitzant el perillós atac després de vint quilòmetres de persecució. El còmode marge amb el que Alomar s’havia imposat al matí, però, no li va permetre endur-se el global de l’etapa per només deu segons. Valentín Uriona fou el més ràpid de la contrarellotge en els 38 quilòmetres entre Salou i Reus, amb 44” sobre Angelino Soler, l’immediat classificat. Novales es permetia cedir 1’46” i Antonio Gómez del Moral perdia la segona plaça de la general en deixar-se 3’46”. Pagava així l’esforç de l’atac del matí i potser patia també les conseqüències del temporal més que d’altres pels seus orígens del sud.
Soler i Suárez havien recuperat un minut a Novales, però era del tot insuficient i els ubicava encara a més de cinc minuts de la victòria abans de l’última etapa, amb l’arribada a Montjuïc. Així, l’etapa no va tenir conseqüències importants a efectes de la general. El triomf va ser per a Antón Barrutia, que resolia una escapada de cinc corredors formada a l’Ordal mentre que el grup entrava a menys d’un minut.
Joseph Novales guanyava la Volta a Catalunya, esdevenint la victòria més important de la seva carrera. En una època on el sensacionalisme començava a envair el món de l’esport, Coca-Cola -patrocinador a la Volta- va convidar a assistir a Montjuïc a part de la família aragonesa de Novales. El petó amb la seva àvia va ser el més emotiu de la celebració. Novales havia confessat que no la recordava, doncs l’havia conegut de molt petit i, fins i tot, se n’havia oblidat del seu nom. El francès havia guanyat la Volta de forma inesperada gràcies al marge obtingut a Lloret de Mar i a haver-se sabut mantenir davant, recolzat per un gran equip com el Margnat-Paloma, que va comptar amb un gregari de luxe com Federico Martín Bahamontes fins al seu abandonament. La figura del toledà, alhora, va permetre a Novales anar de tapat a l’inici en una Volta que acabà sortint rodona per al conjunt francès, que mai va deixar anar el liderat.
tourdegila 