Una crisis econòmica interna va fer perillar la quaranta-dosena edició de la Volta a Catalunya, que va salvar-se gràcies, entre d’altres factors, a haver aconseguit uns ingressos extra de la ciutat de Saragossa -que acollí per primer cop una etapa injectant-hi 200.000 pessetes- i del patrocini principal de l’actriu “Estrellita”.
Si hi ha un moment en què la participació internacional a la Volta va anar millorant en qualitat va ser ben entrats els anys 60. No fou fins aquesta edició quan la ronda catalana va gaudir, per primer cop, de la presència a la línia de sortida d’un vencedor de Tour de França (*): l’italià Gastone Nencini, guanyador de la ronda gal·la l’any 1960, a més del Giro d’Itàlia de 1957. Arribava com a capità d’un Ignis potent acompanyat d’altres italians com Bruno Mealli, Rino Benedetti o Nello Fabbri. El Faema també va reservar-se dos llocs a corredors europeus: l’holandès Piet van Est i el belga Marcel Ongenae. Per altra banda, la Volta servia també per veure la batalla entre les esquadres de les principals cases comercials espanyoles: el Ferrys de Pérez Francés, el Licor 43 de Manzaneque i el KAS de Karmany.
(*) Cal destacar que Federico Martín Bahamontes havia estat present en edicions anteriors a la seva victòria al Tour de França de 1959.
Classificació general
- Antoni KARMANY (ESP) 36h55m8s
- Manuel MARTÍN PIÑERA (ESP) +32s
- Ginés GARCÍA (ESP) +50s
- Piet VAN EST (NED) +59s; 5. Fernando MANZANEQUE (ESP) +3m33s; 6. Gabriel MAS (ESP) +3m54s; 7. Valentín URIONA (ESP) +4m0s; 8. José PÉREZ FRANCÉS (ESP) +5m5s; 9. Bruno MEALLI (ITA) +5m27s; 10. Francisco GABICA (ESP) +5m55s; (…) i 39. Albert SANT (ESP) +1h21m15s
Seguint la tradició, Montjuïc va donar el tret de sortida als 81 corredors participants. La primera etapa va quedar marcada per l’escapada de Valentín Uriona a dues voltes del final, permetent-li aconseguir 27” sobre el gran grup. El jove basc de 22 anys, prenia el relleu a Uribezubia, vencedor al mateix lloc l’any anterior, i es vestia de líder. La segona etapa es disputà aquella mateixa tarda. Els primers 80 quilòmetres es destacaren per una escapada en solitari de Quesada, que pagà car l’esforç a la part final, on es formà un grup contraatacant amb Ongenae, Mealli, Uribezubia, Carreras, Elorza i Gabica, tot i que aquest últim perdria contacte a la part final. Els cinc capdavanters es disputaren l’esprint amb triomf per al belga Marcel Ongenae, que aprofitava la llibertat que tenia a la Volta en no haver de servir a Rik Van Looy. El grup entrava a 25” permetent a Uriona mantenir el mallot de líder per tan sols dos segons, el basc ho celebrava amb crits i salts d’alegria.
La tercera etapa s’endinsava a l’Aragó més calorós pel desert dels Monegros, on es preveia el pas al voltant de les quatre de la tarda… Les visites als cotxes i camions frigorífics van ser constants en una jornada que, a més, era la més llarga de tota la Volta amb els seus 239 quilòmetres fins a Saragossa. Salvador Honrubia fou un dels herois de la jornada recorrent-se gairebé tota l’etapa fugat en solitari, des del peu de Lilla fins a ser caçat pel grup quan ja es divisaven les torres del Pilar. Quan tot es preveia per a un final l’esprint, una caiguda va trencar el grup, permetent a Rino Benedetti imposar-se tot sol amb una vintena de segons sobre els seus immediats perseguidors. Uriona mantenia encara el liderat amb 5” sobre Benedetti, vencedor aquell mateix any de l’última etapa del Tour amb final a París. Les dures condicions de la jornada provocaren una vintena de baixes, quinze per abandonaments i cinc expulsats per remolcar-se.
La quarta etapa quedava dividida en dos sectors, amb un primer que fou decisiu per al resultat global en quant que la disputa del parcial en línia -entre Saragossa i Binèfar- permeté una fuga de Ginés Garcia. El grup el deixà fer suposant que no era un home perillós de cara a la disputa final i amb la voluntat de guardar-se les energies per a la contrarellotge de la tarda. El murcià, de 21 anys, s’imposava tot sol a Binèfar seguit, a 47”, d’un Julio Jiménez que havia contraatacat als tobogans de Barbastro (-30 km), mentre que el grup entrava a 4’46”. Ginés García acabaria passant dificultats a la tarda, on va perdre prop de tres minuts, però que li valien per guanyar el global de l’etapa i vestir-se de blanc-i-verd. El parcial contrarellotge el guanyà Miguel Pacheco, rodant a una mitjana de 40,25 km/h. Gabica i Nencini mostraren bones prestacions deixant-se només una vintena de segons amb el sabadellenc. Uriona perdia el liderat, però marcava el cinquè millor temps aguantant encara tercer a la general.
Després de la contrarellotge, el KAS havia començat a demostrar la seva fortalesa col·locant a cinc homes al Top-10. L’equip vitorià, a les ordres de Dalmacio Langarica, realitzà un excel·lent moviment a la cinquena etapa, entre Lleida i Manresa. Fou una jornada moguda caracteritzada primer per una escapada d’Honrubia i Van Est, però fou a la part final, a la pujada de Can Maçana, quan els grocs del KAS iniciaren els moviments enviant a Karmany i Martín Piñera al capdavant. L’acció originava una formació de nou homes al davant, d’on sortirien també beneficiats Manzaneque o el propi Van Est, ja present al cap de cursa. L’altra cara de la moneda foren corredors com Pérez Francés o Nencini, que veien com se’ls escapaven més de quatre minuts a la capital del Bages, on s’havia imposat Antoni Karmany mentre que Martín Piñera esdevenia nou líder, signant així una etapa rodona del KAS.
No els hi va sortir tan bé la tàctica als vitorians a l’endemà, a la sisena etapa entre Manresa i Argentona. La jornada havia quedat marcada per una escapada amb Julio Jiménez, Guardiola, Escolá, Pacheco i Mas, que coronaren l’Ordal i Ullastrell al capdavant. Aquesta l’acabaria resolent Julio Jiménez amb una victòria en solitari després de desfer-se dels seus rivals a Parpers. Aquest coll fou també clau per a la batalla que es desencadenà entre els favorits a la general, tot i que sense grans diferències de temps, amb una entrada dels corredors en compta-gotes. El més beneficiat fou Piet van Est, que passava a ser nou líder de la cursa. Tot i que en un primer moment els cronometradors donaren aquest mèrit a Ginés García. L’holandès se n’assabentà ja a la dutxa de l’hotel i el mallot simbòlic li fou entregat pel seu director, Bernardo Ruiz.
S’encarava la recta final i la general estava més incerta que mai amb cinc homes en menys de mig minut, cosa que provocava que els favorits al triomf final tinguessin el cap més ficat a la contrarellotge pendent. Així, la setena etapa va ser de transició. Jesús Manzaneque, el germà petit de Fernando, realitzà 80 quilòmetres escapat en solitari, amb una renda que arribà als set minuts… però amb un grup que posà la directa a partir de Santigosa, aconseguint caçar-lo a les portes de Banyoles. Allà s’hi havien de donar quatre voltes a un circuit al voltant del llac, i Juan Sánchez aconseguí la victòria obrint un forat de més d’un minut al grup després d’atacar a la primera volta.
La vuitena etapa fou la de la decisiva contrarellotge de 51 quilòmetres entre Girona i Palafrugell. S’hi imposà un José Pérez Francés que ja estava descartat en la lluita per la general. Antoni Karmany aconseguia el segon millor temps, a 40” del càntabre, i es feia amb el liderat, doncs Van Est havia perdut un minut amb el balear després de caure fins a dos cops. La contrarellotge seguia deixant la general oberta, amb cinc homes en menys d’un minut: Karmany líder, Martín Piñera a 32”, Pacheco a 49”, Ginés García a 50” i Van Est a 59”. Però el KAS no estava disposat a deixar anar aquesta Volta, havent col·locat tres homes seus als tres primers llocs a un dia del final.
L’última etapa portà els corredors des de Palafrugell fins a Barcelona. La jornada quedà marcada per la caiguda i abandonament de Miguel Pacheco, tercer a la general, quan la cursa havia entrat ja a realitzar les voltes finals a Montjuïc. El sabadellenc quedà del tot decebut, confessà que havia tocat la roda del corredor del davant quan estava disposat a atacar, doncs Langarica havia donat llum verda als seus tres millors homes perquè es disputessin la victòria de la Volta entre ells. Una altra baixa fou la de Gastone Nencini, però aquesta més censurable, doncs va abandonar sense causa aparent, creant malestar. L’italià era novè a la general i semblava que el seu orgull no podia suportar la posició que tenia… era “un d’aquells ciclistes que després d’un gran èxit s’havia posat a dormir”, criticava la premsa. L’Ignis, després d’una bona reprimenda per part de Poblet a l’hotel la nit abans, va compensar el seu paper per sota de l’esperat a la Volta amb una victòria d’etapa l’últim dia per part de Bruno Mealli, donant èxit a una escapada de tres homes que, junt amb Sánchez i Manzaneque, havien format a cinc voltes del final.
Antoni Karmany, que ja havia brillat en edicions anteriors de la Volta amb grans victòries d’etapa, rebia per fi un premi merescut amb la victòria global. El balear, amb aquest triomf, aconseguia la confirmació d’as que esperava. La seva victòria suposava també un triomf de l’equip KAS que, sota les ordres de Langarica, s’havia mostrat com l’equip més sòlid i compenetrat de tota la Volta. Amb una tàctica de buscar ficar el major nombre de corredors al capdavant de la general sense supeditar-ho tot a un sol corredor, amb els riscos que comportaria. Sense la caiguda del pobre Pacheco, els grocs haurien copat el podi sencer.
tourdegila 