Volta Catalunya 1961: Henri Duez s’emporta la Volta del “Cinquantenari”

La quaranta-unena edició de la Volta a Catalunya va ser especial per la celebració del “Cinquantenari” (1911-1961) de la prova per etapes més antiga del ciclisme espanyol. Aquesta edició tenia com a missió mostrar el potencial de les noves generacions que haurien de cobrir el buit que deixarien aviat Poblet o Bahamontes. Enquadrats en nou equips de màxim vuit components, sortien favorits corredors com Pérez Francés, Suárez, Karmany o Manzaneque. No corria tampoc Loroño, que es trobava en litigi amb la casa comercial amb la qual corria, impedint-lo poder participar-hi amb un altre jersei fins la resolució del cas. D’estrangers només hi havia un equip, el Peugeot-BP, present per quart any consecutiu i que portava sis francesos, un belga i el mallorquí Jaume Alomar.

Classificació general

  1. Henri DUEZ (FRA) 34h56m57s
  2. Jorge NICOLAU (ESP) +1m17s
  3. Juan Manuel MENÉNDEZ (ESP) +3m2s
  4. Miguel PACHECO (ESP) +6m29s; 5. José PÉREZ FRANCÉS (ESP) +7m49s; 6. Ángel RODRÍGUEZ (ESP) +9m3s; 7. Fernando MANZANEQUE (ESP) +9m15s; 8. Antonio KARMANY (ESP) +9m36s; 9. José SEGÚ (ESP) +9m54s; 10. Salvador ROSA (ESP) +10m25s; (…) i 43. Candelas DOMÍNGUEZ (ESP) +2h17m25s

El conjunt vitorià KAS, a la sortida de Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Previ a l’inici de la primera etapa, la Federació Espanyola de Ciclisme va fer entrega de la Medalla d’Or a la UE Sants i de plata a Sebastià Masdeu, el primer vencedor cinquanta anys enrere. Com era ja tradicional, el circuit de Montjuïc fou escenari del tret de sortida amb una etapa en línia on els corredors havien de completar deu voltes. Utset desencadenà la batalla atacant tot sol a la sisena volta, tot i que el marge assolit mai passà del mig minut. L’egarenc fou caçat pel grup en el descens final, a 500 metres de l’arribada, i el jove biscaí Juan Mª Uribezubia sortí vencedor de l’esprint.

Sebastià Masdeu rep la Medalla de Plata de la Federació Espanyola de Ciclisme – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Com era habitual, l’etapa de la tarda fou prou disputada. Ja d’inici, camí de Palafrugell, s’intentà una escapada nombrosa que contenia homes perillosos com Pérez Francés, Suárez o Manzaneque que, d’haver tingut fruit, hagués resultat molt decisiva de cara al desenllaç, però la falta de col·laboració i la persecució dels Peugeot-BP anul·laren la mateixa. Un cop caçats, fou Alomar -el mallorquí de l’equip francès- qui provocà l’escapada que seria la definitiva. El seguiren homes com Cruz, Rodríguez, López Tierra, Colmenarejo i Mena. Aquest últim i el propi Alomar, acabaren cedint en el tram final i la victòria se l’endugué Emilio Cruz, del Ferrys, que es col·locava també líder de la general. El gran grup es deixava més de quatre minuts.

La tercera etapa estava dividida en dos sectors, el primer, en línia entre Palafrugell i Figueres, es decidí al pas pel Coll de Cadaquès on, després de diversos moviments, acabaren al capdavant Busto, Rosa i Menéndez. El grup els deixà fer i acabaren cedint més de nou minuts a Figueres, on s’hi havia imposat el francès Emmanuel Busto. A la tarda, es disputà una contrarellotge per equips de 35 quilòmetres entre Figueres i Girona. El Faema, després d’un gran esforç de grans figures com Suárez o Botella, fou l’equip més ràpid i els va valer per col·locar a Salvador Rosa, a l’escapada del matí, com a vencedor del global de l’etapa (amb la bonificació corresponent d’un minut) i com a nou líder de la general. El valencià declarava estar emocionat en veure com el seu director, Bernardo Ruiz, havia posat tot l’equip a la seva disposició, sabent que “només era un humil debutant”.

Els asos, bastant amagats els primers dies, es deixaren veure a l’etapa reina amb el recorregut entre Girona i Puigcerdà. Fou a la Collada de Toses quan el grup es trencà en mil trossets després que Pérez Francés, Botella, Karmany, Manzaneque, Bernárdez i Suárez prenguessin la iniciativa i es destaquessin per davant, neutralitzant a Jiménez Quílez -escapat en solitari des de Santigosa- a dos quilòmetres de coronar. Mentre la lluita per l’etapa estava al davant, i s’aconseguia resoldre amb victòria d’Antoni Karmany a Puigcerdà, darrere tenia lloc la lluita per la general, que acabà del costat del francès Busto després d’haver deixat enrere al líder Rosa, qui s’havia quedat a Toses sense companys d’equip i es defensà com va poder, però acabà perdent minut i mig en meta respecte el francès (tres respecte el vencedor d’etapa), nou líder de la general.

La cinquena etapa portà els corredors de Puigcerdà a Lleida, en un recorregut que incloïa la neutralització del tram del pantà d’Oliana, que arribà a ser de més de tres hores. Unes aturades de les quals els corredors ja n’estaven farts, doncs acabaven passant-se deu hores diàries vestits de ciclista. Abans d’aquesta aturada, la jornada estava sent marcada per l’alta velocitat, fruit d’una escapada de sis que incomodava al grup per la presència de Bernárdez, novè a la general, i no gaudiren de més d’un minut de marge. A la represa acabaren sent caçats i fou a l’alçada de Balaguer quan es produí una nova escapada amb onze corredors on el Peugeot-BP hi havia col·locat a tres corredors: Duez, Lach i Alomar, mentre que també hi eren presents altres com Cruz, Nicolau o Menéndez, aquest últim fent perillar el liderat (tercer a 1’31”). Va ser pels carrers de Lleida quan Henri Duez s’hi destacà uns metres del grup capdavanter que li serviren per imposar-se al velòdrom de la ciutat, ubicat als afores i amb poca afluència de públic… Una quarantena de segons després, Alomar vencia l’esprint dels perseguidors signant un doblet del Peugeot-BP. El grup entrava a 1’52” amb Busto salvant el liderat per tan sols 28” sobre Menéndez.

Henri Duez, vencedor a Lleida – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La sisena etapa, entre Lleida i Tortosa, provocà un nou canvi de guió de la Volta que seria decisiu ja de cara a la resolució final. La jornada quedà marcada per una escapada exitosa de deu corredors formada només de sortida i on el Peugeot-BP tornava a col·locar tres homes -Duez, Ruby i Alomar- igual que el KAS, dirigit per Dalmacio Langarica -Nicolau, Segú i Campillo. Els altres components de l’escapada eren: Rodríguez, Pacheco, Martín i Utset. Després de més de dos-cents quilòmetres en fuga, incloent-hi els colls de Lilla i Falset, Jaume Alomar alçava el braç al cel podent dedicar-li la victòria al seu germà, Francisco. El mallorquí s’imposava al velòdrom de Tortosa amb la bici de Duez, que li havia deixat després de punxar, renunciant així el francès a la bonificació en saber que Alomar era més ràpid a l’esprint i assegurant així la victòria. El grup perdia més de sis minuts qüestionant-se l’actitud del Faema i del Ferrys, sense cap home en fuga. Ho justificaren dient que centraven els seus esforços en la llarga contrarellotge de l’endemà… Però amb els seus asos Botella, Suárez o Pérez Francés amb més de deu minuts perduts a la general semblava que el tren se’ls havia escapat. Jorge Nicolau i Henri Duez foren els que més beneficiats sortiren d’aquesta jornada, el mallorquí prenia el liderat i el francès se situava tercer a 55”. Entremig, el company Busto a 45”.

Així doncs, la setena etapa quedava dividida en dos sectors, el primer fou una contrarellotge individual de 60 quilòmetres. La guanyava Martín Colmenarejo, marcant una mitjana de 39,9 km/h. El madrileny havia mostrat ja les seves credencials a la passada Vuelta a España, on aconseguí acabar tercer a la contrarellotge entre Valladolid i Palència. Tot i això, es veié beneficiat de la mala sort de favorits com Pérez Francés -que trencà la forquilla i, malgrat tot, acabà segon a 17”- i de Suárez -que es trobà un pas a nivell tancat i acabà deixant-se més de dos minuts. Henri Duez, marcava el tercer millor temps (a 41”) i aconseguia vestir el mallot blanc-i-verd després que Nicolau es deixés tres minuts i Busto, anterior líder i segon classificat, en perdés deu totalment enfonsat. Al sector de la tarda, la fatiga es va fer notar sobre tots els corredors, no passà res destacat i s’arribà a l’esprint amb victòria de José Segú a Tarragona, un final en honor a Sebastià Masdeu, vencedor de la Volta cinquanta anys abans. Sense diferències importants a la tarda, el global de l’etapa fou per Colmenarejo qui junt amb Pérez Francés, segon, prenien les bonificacions.

La vuitena etapa, entre Tarragona i Manresa, fou qualificada com la més violenta de totes. El líder, tot i que va acabar el dia mantenint el mallot, no ho va tenir pas fàcil. Continus atacs des de l’inici provocaren el descontrol i van fer pensar en què la cursa s’acabaria trencant. A Capellades -i després d’una escapada no perillosa a efectes de la general que contenia Iturat, Seco i Rohrbach- s’hi formà un grup perillós amb Botella, Pérez Francés, Menéndez, Karmany o Nicolau entre d’altres… En un primer moment no hi havia el líder, que es veié obligat a reaccionar tot sol en veure que estaven fent forat. El director del Peugeot-BP va fer aturar a Alomar i Rohrbach a la pujada de Can Maçana amb l’objectiu d’ajudar el seu líder, havent aquests dos de prescindir de la lluita per l’etapa, que acabà en mans de Julio San Emeterio al Passeig de Pere IV de Manresa. El grup del líder entrava a poc menys de dos minuts havent salvat el primer assalt.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb aquests antecedents, l’última etapa prometia emoció. Duez era líder amb tan sols 1’17” sobre Nicolau i 3’00” sobre Menéndez. A més, sobre el paper, la jornada presentava ingredients per a la batalla amb el Coll d’Estenalles de sortida i les vuit voltes al circuit de Montjuïc. Tot i això, malgrat les expectatives, el grup s’ho prengué amb tanta tranquil·litat que arribà amb retard. La carretera d’Estenalles estava en molt mal estat , “demanava a crits una neutralització” i ningú va voler prendre riscos. No fou fins a Montjuïc quan la cursa s’animà, però només en quant a la lluita per l’etapa amb petites escapades i sense gaire fruit. A l’última volta, obriren un petit forat Ventura Díaz i García Coma, amb victòria del càntabre, que havia estat segon a l’última “Subida a Arrate” per darrere de Bahamontes. El grup entrava a una dotzena de segons.

Henri Duez guanyava la Volta del “Cinquantenari” amb només 23 anys. Es tractava d’un corredor francès desconegut que es definia complet i que ja havia tingut èxits al camp amateur, on va guanyar la Route de France, una prova de deu etapes. Com en anys anteriors, el francès va aprofitar el marcatge dels asos espanyols per anar de tapat. També va comptar amb un bon equip com el Peugeot-BP, “amb millor direcció que cames”, doncs l’equip al complet estava bastant fatigat de la temporada. Duez rebé el trofeu de mans de Sebastià Masdeu, un premi que dedicava a la seva dona, a la qual havia deixat a casa tan sols dues setmanes després d’haver-se casat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: