La quarantena edició de la Volta a Catalunya es disputà en paral·lel a la celebració dels Jocs Olímpics de Roma. Aquest fet fou potser un dels justificants de la pobra participació internacional, que va reduir-se a només cinc corredors estrangers enquadrats en un mateix equip, tot i que cap d’ells va acabar la prova. També es trobaren a faltar estrelles nacionals com Bahamontes, Loroño, Manzaneque o Botella, que havien estat protagonistes en anys anteriors. Tot i això, no hi faltava il·lusió. Les mirades se centraven en Miquel Poblet, qui va haver de buscar-se un equip per córrer degut a la baixa del seu Ignis, sense corredors disponibles per anar a la Volta. El de Montcada s’hi enregistrà amb el Ferrys de Pérez Francés, Iturat o Emilio Cruz. Sobre el paper, l’equip a batre era el Faema d’Antonio Suárez.
Classificació general
- Miquel POBLET (ESP) 33h26m29s
- José PÉREZ FRANCÉS (ESP) +3m56s
- Emilio CRUZ (ESP) +5m3s
- Gabriel MAS (ESP) +5m50s; 5. Antonio BERTRÁN (ESP) +6m29s; 6. José GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +6m52s; 7. Manuel Santiago MONTILLA (ESP) +7m9s; 8. Antonio GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +8m12s; 9. Julio SAN EMETERIO (ESP) +8m34s; 10. José QUESADA (ESP) +8m59s; (…) i 43. Vicente AZNAR (ESP) +1h53m32s
Amb la marxa de Pirelli de feia dos anys, la Volta es buscava la vida cada any sense un patrocinador principal que es comprometés a llarg termini. En aquesta edició, es corregué sota el nom de Gran Premi Cacao RAM. La primera etapa fou al tradicional circuit de Montjuïc, però amb un format diferent: dos sectors amb una contrarellotge de 3,8 quilòmetres (una volta) seguit d’un parcial en línia de sis voltes, aquest últim, però, va haver-se de suspendre degut a les pluges torrencials caigudes a la tarda. Antonio Gómez del Moral -germà de José, el vencedor de l’edició de 1955- fou el més ràpid en el tram cronometrat, marcant 5’27”. A un segon se situaren Suárez i Pacheco, mentre que Poblet i Pérez Francés perdien tres segons. Aquest any entraven en joc també les bonificacions i, donada l’anul·lació del segon sector, la contrarellotge va tenir més influència de l’esperada, doncs Antonio Gómez del Moral prenia un minut de bonificació i els 30” corresponents al segon classificat se’ls dividien entre Suárez i Pacheco (15” cadascun).
Aquell mateix dia, a la tarda, es disputà la segona etapa, entre Barcelona i Reus, que va estar marcada per l’alta velocitat, sobre terra mullat i pluja intermitent, on s’enregistrà una mitjana de 44,36 km/h. Es va deixar clara la lluita entre els Faema i Ferrys, que eren qui més lluitaven en el gran grup, mentre que el Licor 43 del líder, quedava en un segon pla notant-se el desgast dels seus a la recent Volta a Portugal. Miquel Poblet s’imposava a l’esprint del grup a Reus per davant de Talamillo, això li permetia al de Montcada prendre un minut de bonificació i ubicar-se segon a la general, a 3” d’Antonio Gómez del Moral.
La tercera etapa quedava dividida en dos sectors, un primer en format de contrarellotge per equips, que es disputava des de Reus fins a Falset (33 km), en terreny ascendent per Les Irles. Poblet va tenir la sort de comptar amb un bon equip, el Ferrys, que fou el més ràpid, traient 32” al Licor 43 de José i Antonio Gómez del Moral, mentre que els Faema perdien 36”. Poblet esdevenia líder virtual, doncs no hi havia canvi de posseïdor del jersei fins a la conclusió del global de l’etapa. Però, al sector de la tarda, Antonio Gómez del Moral no es donà per vençut i provà atacs un rere l’altre amb uns Ferrys i Faema que no el deixaven marxar. Quan semblava que la cosa s’havia calmat, atacà Colmenarejo i el de Cabra no dubtà en escapar-se de nou amb ell. El gran grup aquest cop no reaccionà, doncs Poblet passava per un mal moment. Això permeté al líder obrir forat, deixant enrere a un Colmenarejo que no va poder aguantar el ritme de l’andalús. Després de rodar 40 quilòmetres en solitari, Antonio Gómez del Moral es presentà tot sol al velòdrom de Tortosa, obtenint una diferència de més de dos minuts sobre el gran grup permetent-li, així, recuperar el blanc-i-verd que ja vestia, però que havia perdut virtualment al matí.
El líder acabaria pagant els seus esforços desmesurats a l’endemà, en la quarta etapa entre Tortosa i Lleida. El grup rodà a bon ritme fins a l’alçada de Vila-seca, punt en què es produí l’escapada del jove Quesada a la qual s’hi afegiren poc després Poblet, Bertrán, Montilla i Morales. El de Montcada, el més interessat en què la fuga tingués èxit, era qui més responsabilitats prenia. Hi col·laboraven tots a excepció de Montilla, que corria per al Licor 43 del líder. Aquest mateix, en un intent de trencar la fuga, arrencà al peu del Coll de Lilla, permetent-se coronar a 1’40” del grup de Poblet, que començava a flaquejar, i a 3’20” del gran grup. Fou aquí quan l’etapa canvià, doncs en un gran moviment estratègic, Pérez Francés saltà del grup enduent-se a Cruz -també del Ferrys- Badia, Mas i José Gómez del Moral, germà del líder a qui estaven deixant sol… A Montblanc es produí la fusió entre els dos grups i el Ferrys va esdevenir imparable, amb tres homes al davant el marge no feia més que augmentar. Caçaren ràpidament a Montilla i es van presentar als Camps Elisis de Lleida amb una nova victòria de Miquel Poblet per davant de Pérez Francés, obtenint una renda de vuit minuts sobre el gran grup. El Ferrys signava un dels millors moviments com a equip en tota la història de la Volta i ubicava a tres dels seus homes al capdavant de la general amb Poblet, líder, Pérez Francés a 2’00” i Cruz a 3’11”. A continuació, dos Faema: Mas a 3’11” i Bertrán a 3’12”, després de l’enfonsament dels Licor 43, dels que es posà en dubte els seus moviments en cursa.
La cinquena etapa, entre Lleida i Puigcerdà, podria dir-se que va servir de descans per als corredors capficats en la lluita per la general. San Emeterio fou qui es va mostrar més actiu per formar la fuga, realitzà un primer intent que acabà desistint després que Pérez Francés es col·loqués a la seva roda. El del Faema ho tornà a provar més tard ja amb Barrutia, Escolá i Julio Jiménez, mentre que altres com Herrero Berrendero o Utset saltaren en persecució més tard i acabaren enllaçant després de la ja habitual neutralització del tram d’Oliana. Un error de Barrutia, que prengué un carrer equivocat a Puigcerdà, fou decisiu en la resolució de l’etapa, que acabà en mans del novençà Julio Jiménez, “el rellotger d’Àvila”, qui havia començat tard en el ciclisme professional -amb 25 anys- i que més endavant seria guanyador d’etapes a Tour, Giro i Vuelta, vencedor de tres GPM al Tour i segon classificat a la ronda gal·la de 1967. Els favorits entraven junts a poc més de cinc minuts dels capdavanters i amb l’etapa de l’endemà en ment.
La sisena etapa, entre Puigcerdà i Palafrugell, s’inicià amb un atac de sortida d’Antonio Gómez del Moral, ferit en el seu orgull. Coronà la Collada de Toses i Santigosa al capdavant per davant d’un gran grup que no el deixà mai gaire més de dos minuts. Fou caçat a Olot després d’haver-se fet cent quilòmetres en solitari. Tot i això, el de Cabra no es va rendir i va tornar a atacar enduent-se el seu company Hernán i a un intel·ligent Miquel Poblet, que viatjà còmodament a roda dels dos Licor 43 durant els últims 80 quilòmetres, per acabar rematant-los a l’esprint de Palafrugell, enduent-se la bonificació i mig minut més sobre el gran grup. El combatiu Antonio Gómez del Moral no va obtenir cap premi en aquesta etapa. El seu germà, José, en acabar l’etapa es dirigí cap a Poblet en un intent de recriminar-li el seu comportament en la part final. Abans que arribessin a les mans, el de Montcada marxà directe cap a l’hotel sense passar a recollir el ram de flors.
La setena etapa, entre Palafrugell i Manresa, fou una jornada de transició. A Arenys de Mar, al peu de Collsacreu (-120 km), escaparen Utset i Guardiola. Entre els homes de la general no es produí cap lluita i els dos capdavanters van fer camí fins a Manresa, on Ángel Guardiola s’enduia la victòria d’etapa per davant de l’egarenc, mentre que el grup entrava a només dotze segons… els havia anat de ben poc.
A efectes de la general, la vuitena etapa era decisiva en el primer dels dos sectors dels que es composava: una cronoescalada al Montestir de Montserrat des de Monistrol (8,7 km). Miquel Poblet havia declarat dies abans que temia aquest dia perquè Pérez Francés li pogués arrabassar el liderat. Doncs, com a company d’equip, sabia que no seria atacat per ell a les etapes en línia, però sí que a la contrarellotge podria demostrar el seu potencial… Tot i això, el de Montcada havia augmentat el seu marge gràcies a l’etapa de Palafrugell i disposava de 3’33” sobre el càntabre. Antoni Karmany fou el més ràpid pujant Montserrat, el balear marcà 23’16”. Malgrat els seus dubtes, Poblet quedava segon a 19” del mallorquí i Pérez Francés es deixava gairebé un minut amb el de Montcada. A la tarda, es disputà el sector en línia amb sortida des del mateix monestir i arribada a Sant Feliu de Llobregat. El parcial discorregué tranquil sense que prosperés cap intent d’escapada i d’on sortí victoriós José Segú a l’esprint. El global de l’etapa fou per a Karmany seguit de Poblet, pel que tots dos recolliren les bonificacions d’un minut i 30” respectivament.
Poblet iniciava l’última etapa, entre Sant Feliu de Llobregat i Barcelona, amb un còmode marge de 4’56” sobre el seu company Pérez Francés pel que, tret de desgràcia, tenia la victòria al seu abast. La jornada va transcórrer sense incidències destacables, més enllà d’una escapada inicial de Guardiola a l’Ordal o d’Iturat al pas pel seu poble, Vilanova i la Geltrú. L’etapa es resolgué a l’esprint amb victòria de José Pérez Francés per davant de Suárez i un mal col·locat Poblet que, en creuar línia de meta, xocà contra els operadors de TV i del NO-DO, provocant caigudes d’altres corredors que seguien per darrere. La caiguda fou aparatosa i els que més mal prengueren foren els operadors de televisió. A part, les bicicletes de Poblet i Talamillo quedaren inservibles després de saltar pels aires.
Recuperat de la caiguda, Miquel Poblet rebia els premis al podi com a vencedor de la seva segona Volta a Catalunya, en el que significava el seu comiat en aquesta cursa. Una Volta on va tenir com a rival més dur a Antonio Gómez del Moral i en una edició que, junt amb altres joves com el seu company Pérez Francés o Julio Jiménez, significava un relleu generacional. El de Montcada deixava la seva empremta a la Volta que encara perdura i que es manté com a corredor amb més victòries d’etapa a la ronda catalana: 33 entre 1947 i 1960.
tourdegila 