Volta Catalunya 1959: La segona Volta de Salvador Botella, però amb menys brillantor

L’any 1959 el ciclisme espanyol vivia un moment d’or amb la primera victòria a la general del Tour de França per part de Federico Martín Bahamontes. Aquest èxit, però, va privar a la Volta a Catalunya de la presència del toledà en la trenta-novena edició. També fou una baixa rellevant la de Roger Walkowiak, vencedor de la ronda gal·la al 1956. I és que el director de l’equip Peugeot va considerar que no tenia la forma suficient per competir a Catalunya i presentava un nou equip amb belgues i francesos, on estava el vencedor de la passada edició, Richard van Genechten. Seguint amb els estrangers participants, hi havia un equip amb una representació Suïssa i uns quants italians a l’Ignis de Miquel Poblet, qui havia donat continuació aquell any al seu idil·li amb Itàlia guanyant la seva segona Milà-Sanremo i tres etapes més al Giro. Els focus se centraven també en Antonio Suárez, del Licor 43, que aquell any havia guanyat la Vuelta a España. L’equip a batre era, però, el Faema dirigit pel recent retirat, Bernardo Ruiz, i que comptava amb homes de nivell com Botella, Loroño o Utset.

Classificació general

  1. Salvador BOTELLA (ESP) 36h54m53s
  2. Fernando MANZANEQUE (ESP) +3s
  3. José HERRERO BERRENDERO (ESP) +19s
  4. Miguel PACHECO (ESP) +1m0s; 5. Antoni KARMANY (ESP) +1m18s; 6. Antonio SUÁREZ (ESP) +1m50s; 7. Claude COLETTE (FRA) +2m1s; 8. José GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +2m20s; 9. Luis OTAÑO (ESP) +3m44s; 10. Jaime ALOMAR (ESP) +3m49s; (…) i 49. René STREHLER (SUI) +2h3m26s

La primera etapa va tenir lloc a l’habitual circuit de Montjuïc, però aquest cop havent de superar-se deu voltes en comptes de dotze. La Volta, patrocinada per Cinerama després de la fi dels 18 anys amb Pirelli, sortia amb 75 participants. Fou una etapa molt ràpida que acabà resolent-se a un esprint on Miquel Poblet hi imposava la seva llei. La segona etapa es disputava el mateix dia a la tarda, amb sortida real des de Sant Feliu de Llobregat per evitar un tram de carretera en obres des de Barcelona. El grup es dirigí via l’Ordal per unes carreteres amb més públic que mai, era l’efecte Bahamontes! L’etapa es resolgué a la part final quan, superada Tarragona, saltaren del grup José Saura, Bertrán i Colette, representants dels tres grans equips: Ignis, Faema i Peugeot, respectivament. Aconseguiren arribar amb una quarantena de segons sobre el gran grup, abans, però, un salt de Botella li permeté esgarrapar quinze segons a la resta. Poblet perdia el liderat però requeia en un company seu de l’Ignis, José Saura, vencedor a Reus.

La tercera etapa, entre Reus i Tortosa, fou també ràpida i moguda des de la sortida amb nombrosos intents de fuga. A Gandesa (-40 km) es formà l’escapada decisiva amb Botella, Segú, Manzaneque, Herrero Berrendero, Pacheco, Moreno i Jaime Alomar, tot i que aquest últim -germà del malaguanyat Francisco- cedia en el tram final. Salvador Botella i Josep Segú van ser els que més fortalesa mostraren i es disputaren l’esprint amb victòria del valencià sobre el de La Garriga. Botella prenia el liderat mentre que el gran grup es deixava gairebé tres minuts.

La quarta etapa, entre Tortosa i Lleida, tenia el Coll de Lilla en la segona meitat del perfil, però el desenvolupament de la mateixa fou bastant monòton. Giuseppe “Pepino” Dante, aprofità una curta, però dura, pujada a la sortida de Vinaixa per obrir forat amb permís del grup. L’italià es presentà als Camps Elisis de Lleida en solitari obtenint la victòria sobre un grup, encapçalat per Bover, que entrava a poc més d’un minut i on Botella mantenia el liderat.

La cinquena etapa quedava dividida en dos sectors, sent el primer una contrarellotge de 38 quilòmetres entre Lleida i Vilanova de Bellpuig. Contra tot pronòstic s’imposava el mallorquí Antoni Karmany, sent dotze segons més ràpid que José Gómez del Moral, segon classificat. Tampoc estava a les travesses que Botella cedís temps amb Segú, el de La Garriga era 57” més ràpid que el valencià i al final del dia vestiria el mallot blanc-i-verd. Doncs al segon sector, l’únic que va retallar temps fou Claude Colette, imposant-se en solitari al Passeig de Pere III de Manresa amb 1’55” sobre el gran grup. El francès -que corria al Peugeot gràcies a la seva amistat amb Walkowiak amb qui era veí de Mont Luçon- va rendibilitzar un atac a Castellolí per obrir el forat en la pujada a Can Maçana/El Bruc. Tot i això, per només dos segons, el francès no resultava vencedor del global de l’etapa, aquesta acabava en mans del que havia estat cinc dies líder a la passada Vuelta a España, Antoni Karmany.

La Volta encarava la seva part final amb els quinze primers de la general distanciats en només quatre minuts. La sisena etapa, entre Manresa i Palafrugell, tenia la pujada a Les Estenalles només començar. Un coll que es coronà amb el grup compacte però molt estirat. La resta de l’etapa no presentava gaires dificultats i aquesta acabà resolent-se fruit d’un atac amb vuit corredors entre els quals hi estaven Poblet, Botella o Herrero Berrendero. El Peugeot s’encarregava de perseguir darrere sense gaire èxit. A Palafrugell s’imposava Miquel Poblet amb molt de mèrit, doncs es trobava refredat i tenia un principi de bronquitis. El de Montcada va haver d’esperar dos minuts sencers per recuperar-se de l’esprint: “creia que no arribava”. A poc menys d’un minut entrava el gran grup mentre que el líder, Segú, es deixava tres minuts fruit d’una punxada al pas per S’Agaró (-15 km). Al de La Garriga no li va valer la companyia de Pérez-Francés, Ametller i Sant, del seu Peña Solera-Cacaolat, i tot desmoralitzat cedia el liderat a José Herrero Berrendero, nebot del dos cops vencedor d’aquesta prova, Julián Berrendero.

La setena etapa era considerada la reina d’aquesta edició, tot i que els 248 quilòmetres entre Palafrugell i Berga només presentaven el Coll de Santigosa com a gran dificultat. En aquest hi coronà destacat Anicet Utset amb poc més d’un minut sobre el gran grup. L’egarenc havia escapat a Figueres després de disputar una prima i havia arribat a gaudir de més de set minuts de marge… però li arribà el defalliment. Al descens de Santigosa, fou sobrepassat per Karmany i José Gómez del Moral, que havien saltat del grup en plena ascensió. Aquests dos capdavanters feren camí i arribaren a tenir més de tres minuts sobre el grup, esdevenint el mallorquí líder virtual per moments. Darrere el ritme s’accelerà amb un Botella prenent molta responsabilitat. Antoni Karmany s’imposava a Berga després de deixar a José Gómez del Moral en el trencacames final (-9 km), aquest entrava a 52” i el grup de Botella a 1’16”. Mig minut respecte a aquests es deixava Herrero Berrendero, que s’havia enfonsat en el tram final i que quedava així desposseït del blanc-i-verd, recuperant-lo Botella amb només tres segons sobre Manzaneque i dinou sobre el líder fins aquest dia. La calor fou una de les protagonistes d’una jornada on abandonaren corredors com Segú o Loroño. Poblet continuava amb el seu calvari i perdia vuit minuts, però mantenint-se en cursa.

La vuitena etapa, entre Berga i Argentona, fou la més pacífica de totes. Va ser una nova jornada marcada per la calor i les visites als cotxes de la Coca-Cola i la Damm eren constants per part dels corredors. En la lluita per la general ningú aprofità la Font de Cera, ubicada en la part final, per provar d’atacar… i això que les diferències eren molt reduïdes. Sí que ho van fer Addo Kazianka i Belmonte, que obriren un petit forat a Vilassar (-7 km) amb victòria de l’italià de pares amb origen polonès… que acabà arribant a les mans amb Belmonte un cop acabada l’etapa, quan aquest li recriminà quelcom amb gestos amenaçadors. Poblet, que anava millorant del refredat, guanyava l’esprint del grup que entrava a una vintena de segons del vencedor del dia, company seu a l’Ignis.

Salvador Botella amb el mallot blanc-i-verd – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Les escasses diferències entre els primers a la general, en especial els tres segons entre el primer i segon, n’eren un motiu d’emoció per l’última etapa, que portava els corredors des d’Argentona fins a Barcelona, superant la Conreria i Ullastrell abans de les deu voltes al circuit de Montjuïc. Causà decepció que Manzaneque no va fer un sol intent per intentar retallar els tres segons que el separaven de la victòria a la Volta, el manxec es limità simplement a seguir la roda del líder… Potser el seu fitxatge pel Faema -que s’anunciaria l’endemà- n’era l’explicació. Sí que ho van intentar Herrero Berrendero o Suárez, però Botella reaccionà ràpidament i sense gaires dificultats. L’etapa fou pel renascut Miquel Poblet després d’un atac a la quarta volta al que se li van unir Guardiola i Alomar una volta després, i van treure prop de mig minut al gran grup.

Salvador Botella regnava per segon cop a la Volta a Catalunya, aquest cop sense gaire brillantor i sense cap victòria d’etapa. Els tres segons de marge respecte el segon classificat, esdevenien la diferència més petita fins aleshores a la ronda catalana. Un altre que estava content era Bernardo Ruiz, en el seu debut com a director esportiu al Faema aconseguia la victòria global, en la línia de la seva precocitat quan va guanyar la Volta del 1945, amb només 20 anys. El GPM era guanyat per Antoni Karmany, dels que més havia brillat en aquesta Volta amb dues victòries d’etapa i acabant cinquè a la general. Miquel Poblet fou ben mereixedor del mallot de la regularitat i Vicent Iturat de la classificació de metes volants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: