Volta Catalunya 1958: Richard Van Genechten, el primer belga en guanyar la Volta

La novetat més destacada de la trenta-vuitena edició de la Volta a Catalunya fou el canvi de disseny del mallot de líder. En els anys passats fou de color groc, verd, blau o inclús taronja, i ara el mallot passava a ser blanc amb tres ratlles verdes, recordant així els colors de la UE Sants i que és el que encara perdura. També s’instaurà la classificació de la regularitat, premiada amb un mallot verd. Nou etapes amb traçats ja tradicionals conformaren el recorregut d’aquesta edició.

En la participació nacional s’hi destacaren els noms de Poblet, Loroño, Botella i Masip, però hi hagué la baixa destacada de Bahamontes. Els representants internacionals foren un pèl mediocres, si bé els italians i holandesos no van arribar a presentar-se tot i estar inscrits. L’únic equip estranger era el Peugeot format per francesos i belgues, on s’hi destacava Richard van Genechten, vencedor de la Fletxa Valona al 1956. Per altra banda, la llegenda Rik van Looy causà baixa a última hora, privant a la Volta de gaudir d’un cartell de luxe.

Classificació general

  1. Richard VAN GENECHTEN (BEL) 37h28m2s
  2. Gabriel MAS (ESP) +3m51s
  3. Anicet UTSET (ESP) +4m31s
  4. Fernando MANZANEQUE (ESP) +6m53s; 5. Miguel PACHECO (ESP) +8m46s; 6. Joaquín BARCELÓ (ESP) +11m25s; 7. José HERRERO BERRENDERO (ESP) +17m29s; 8. Facundo ZABALETA (ESP) +20m43s; 9. Antonio SUÁREZ (ESP) +21m55s; 10. René MARIGIL (ESP) +21m58s; (…) i 39. Ramón COLL (ESP) +3h20m6s

El circuit de Montjuïc, amb les seves tradicionals dotze voltes, donava el tret de sortida als 89 participants d’aquesta edició. Fou una etapa molt ràpida amb diversos intents d’escapada, fins que van ser Joan Bibiloni, Galdeano i Marigil els que formaren el tall bo, entrant per aquest ordre en línia de meta després d’un esprint molt ajustat. El mallorquí declarava haver-se aprofitat del marcatge dels asos en el grup, que entraven a només sis segons. Un dels que va sortir malparat fou Bernardo Ruiz, que va topar amb un gos i va fer-se mal al braç i genoll drets. La llegenda alacantina acabava abandonant a l’etapa de la tarda en la que era la seva darrera cursa com a ciclista professional.

Joan Bibiloni, vencedor a Montjuïc i primer corredor a la història en vestir el mallot blanc-i-verd de líder – Foto: La Vanguardia

L’etapa de la tarda, entre Barcelona i Reus, ja marcà una tendència del que seria aquesta edició. El marcatge entre els favorits, en especial dels Faema cap a Poblet, va fer que asos com ell mateix, Loroño, Botella, Masip o, el líder, Bibiloni, acabessin deixant-se més de dotze minuts en meta. Altres com Utset, Marigil, Mas, Escolà o Van Genechten -únic estranger en un grup capdavanter d’una trentena de corredors- van aprofitar les vigilàncies per fer camí des de l’Ordal. A Reus s’imposava Fernando Manzaneque, que alhora passava a comandar la general.

El guió de la tercera etapa, entre Reus i Tortosa, fou similar, provocant el descontent de gran part del públic, que va oferir xiulades a un grup d’asos que tornava a deixar-se un temps molt significatiu. Quinze minuts més es deixaven en creuar meta, quedant descartats del tot per la lluita global: havien deixat anar la Volta en dos dies. Per davant d’ells, es formaven tot tipus de grupets sense gaire control. A l’arribada, s’hi presentà un grup de set corredors on s’hi imposà Antonio Bertrán a l’esprint i passava a vestir el mallot blanc-i-verd, empatat a temps amb tota la resta de companys d’escapada: Mas, Utset, Morales, Suñé, Pacheco i Herrero Berrendero. El següent grupet entrava amb cinc minuts perduts i el grup més nombrós, amb Van Genechten però sense els favorits, a onze minuts.

La premsa titulava aquesta Volta com una partida d’escacs, on els asos no jugaven directament entre ells sinó per mitjà dels seus companys d’equip, els “segons” havien passat a ser els “titulars”. Poblet va intentar l’atac a l’inici de la jornada, però sense èxit, els Faema no el deixaven marxar i era caçat després de 50 quilòmetres de persecució sense haver arribat a tenir un minut de marge. La batalla continuà a Vila-seca i fou Mitjà qui escapà, coronant el Coll de Lilla en solitari seguit de petits grupets formats al darrere. Mitjà fou caçat a només cinc quilòmetres de l’arribada per un grup de set perseguidors d’on sortí vencedor a l’esprint als Camps Elisis de Lleida, Julio San Emeterio. La general semblava cosa de l’atzar i tornava a donar un tomb. Si el dia abans hi havia set homes empatats a temps, amb cinc minuts sobre els següents, ara cap d’ells liderava i era el granadí Juan Manuel Montilla qui prenia les regnes d’aquesta incerta Volta.

Cotxe del Faema – Foto: Arxiu Comarcal de Lleida

Ai si Bahamontes se n’assabenta! La cinquena etapa, entre Lleida i Puigcerdà, tornava a passar pel desastrós tram del pantà d’Oliana, i l’organització decidí neutralitzar-lo… com havia fet en tots els anys anteriors excepte en la passada edició… on el toledà havia perdut la Volta. Ja de sortida es formaren tres o quatre grups d’atacants, que es fusionaren al cap d’uns quilòmetres conformant un grup de quinze corredors entre els quals s’hi destacava -no per la situació a la general sinó pel nom- Loroño, vencedor l’any anterior. Se sortí sota una calor poc suportable, algun corredor patí una insolació, però a mesura que s’apropaven als Pirineus la temperatura esdevenia més agradable. A Oliana, la diferència dels escapats era de deu minuts sobre el grup, que acabaren reduint-se a 3’45” en meta, després del ritme marcat pels Lube-NSU i el propi Poblet. La resolució de l’etapa fou als últims empits de Puigcerdà on Vicent Iturat va superar a un Loroño que partia com a favorit. Joaquim Barceló passava a liderar la prova, havent-hi cinc líders en cinc etapes.

Sortida des de Lleida – Foto: Arxiu Comarcal de Lleida
Preparant-se per la sortida des de Lleida – Foto: Arxiu Comarcal de Lleida

La sisena etapa portava els corredors des de Puigcerdà fins a Girona, amb els passos per la Collada de Toses i Santigosa. D’inici, Loroño, Zabaleta, Galdeano i Mitjà marcaren un fort ritme a la Collada que els permeté coronar destacats, mentre que el grup hi passava a poc més d’un minut, aconseguint neutralitzar els quatre capdavanters després del descens, entre Ribes de Freser i Ripoll. Es rodà en grup compacte fins a Sant Joan de les Abadesses, al peu de Santigosa. D’allà el més destacat fou el descens, caracteritzat pel seu mal estat que provocà crítiques en quant a què també s’hauria d’haver neutralitzat. Gairebé tots punxaren i alguns, com Poblet, fins a cinc cops. Hi hagué corredors que es quedaren sense recanvis, però gràcies a l’amabilitat d’alguns directors d’equip van poder continuar la cursa. A quinze quilòmetres de la conclusió, Segú i Pacheco aconseguien escapar-se d’un grup de 25 corredors on hi treballaven els Faema. Fou Josep Segú qui acabà imposant-se al Parc de la Devesa de Girona amb un minut de marge sobre el grup encapçalat per un Poblet que havia fet una excel·lent tasca perseguint el gran grup en la part final. Per primer cop, el líder conservava el primer lloc. La mala notícia fou l’accident del cotxe de l’AD Mobylette-GAC, que bolcà prop d’Olot provocant ferides a tots els ocupants, un d’ells va haver de patir l’amputació d’un braç.

Loroño i Zabaleta coronant la Collada de Toses al capdavant – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La setena etapa, entre Girona i Granollers, oferia un terreny per a una jornada de transició que així va ser. Hi hagué una fuga inicial de nou corredors que mai arribà a tenir més de dos minuts de marge i que fou caçada al pas per Sant Feliu de Guíxols (km 61). A la part final, a Calella (-60 km), s’hi escaparen Miquel Poblet i Salvador Botella amb tot el permís del grup, donat que no suposaven cap amenaça en termes de la general. Tots dos asos es jugaren la victòria a l’esprint amb victòria per al de Montcada, que aconseguia la seva única victòria en una edició on havia estat molt vigilat. Tot i això, el moviment provocà una acceleració del ritme al darrere, fent que homes aspirants a la victòria final del Peña Solera-Ignis de Poblet, com Utset i Escolá, perdessin contacte a la Font de Cera, deixant-se 1’46” amb la resta de candidats.

La vuitena era considerada l’etapa reina, amb 202 quilòmetres entre Granollers i Berga amb pas per les Estenalles i la Trona, en un terreny molt accidentat. La batalla s’inicià a Terrassa, al peu d’un Coll d’Estenalles on es va fer la selecció i coronaren per davant Marigil, Aspuru, Van Genechten, Ruby i un Utset ben coneixedor de la zona, mentre que el grup es deixava ja set minuts. El grup capdavanter anava augmentant el seu marge a mesura que passaven els quilòmetres. A la Trona, fou Marigil qui marcà un ritme asfixiant que només Van Genechten aguantà, mentre Utset treia forces d’on no podia per retallar el mig minut perdut en coronar, doncs es veia líder virtual. L’egarenc aconseguí enllaçar en el descens amb els dos capdavanters. Marigil esplèndid, però alhora desafortunat… va trencar el canvi a 38 quilòmetres de meta. Van Genechten tractà de desfer-se d’Utset a les rampes de Casserres, però el de Terrassa no cedí. Així es presentaren junts a l’arribada amb victòria del belga a l’esprint mentre que Utset prenia el liderat, amb només 14” sobre Van Genechten i 4’05” sobre Mas i Manzaneque, doncs el gran grup perdia gairebé quinze minuts.

Gabriel Mas demana un recanvi – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb només catorze segons, i en una Volta molt incerta, l’emoció estava assegurada pel final. A més, Van Genechten, amb els seus companys del Peugeot, havia declarat que no es donava per vençut fins el final, doncs era bon escalador i la darrera etapa -amb Montserrat i les deu voltes a Montjuïc- n’eren un atractiu. Utset salvà un primer infortuni de sortida: trencà la màquina i li fou canviada ràpidament podent tornar al grup sense problemes. Però no se salvà d’un segon… a deu quilòmetres d’entrar a Barcelona tornà a trencar la bicicleta, aquest cop amb més problemes per reparar, doncs l’egarenc tenia unes mides molt diferent a la resta. Els belgues aprofitaren l’ocasió i Van Genechten passà a l’atac junt amb dos companys del Peugeot, Ruby i Schoubben, i Gabriel Mas, que veia l’oportunitat d’assaltar el segon lloc de la general. Utset entrava al circuit amb 2’40” perduts, el públic, molts vinguts des de Terrassa, l’animaven per tal que recuperés aquell temps, però cada volta que passava la diferència anava pujant… La col·laboració era bona al davant, i més quan hi havia corredors que es deixaven perdre alguna volta per “refrescar-se” i seguir amb la feina… Quelcom totalment sancionable, però que també feien els corredors del Peña Solera-Ignis per ajudar Utset. Un gregari de luxe com Poblet, sacrificà l’etapa per ajudar el seu líder… que acabaria deixant-se 4’45” en meta perdent la Volta… i inclús baixant a la tercera posició. L’etapa fou per Richard Van Genechten, tot i que en un principi donaren guanyador a Schoubben, però anava amb volta perduda.

En els anys anteriors, s’havien quedat a prop corredors com Jean Aerts, Antoine Digneff, Alphonse Deloor o Frans Bonduel, però finalment fou Richard van Genechten qui es convertia en el primer belga en guanyar la Volta a Catalunya. D’inici era el belga més fort, però pocs el consideraven candidat a estar per la lluita final. El belga s’aprofità de les vigilàncies entre els asos espanyols per ficar-se en la lluita dels corredors de segona fila. Fou afortunat en l’infortuni d’Utset, l’egarenc es quedava sense guanyar el que hauria estat la seva segona Volta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: