La trenta-setena edició de la Volta a Catalunya presentava un recorregut molt similar al de l’anterior edició, incloent-hi també una incursió a la Comunitat Valenciana, però amb la muntanya ubicada en el penúltim dia de competició. La preocupació dels organitzadors creixia en el fet que l’augment de les despeses no anava en línia amb l’evolució dels ingressos, i és que el volum de les aportacions que es rebien era el mateix de feia uns anys.
La participació se centrava en el duel entre Bahamontes i Loroño. Aquell mateix any s’havia viscut una lluita emocionant entre els dos a la Vuelta a España, que va acabar en mans del biscaí, mentre que el toledà es va haver de conformar amb el segon lloc. Important que a la Volta, a diferència de la Vuelta, no compartien equip. Loroño també va destacar al Tour de França, acabant cinquè a la general en la que va ser la primera ronda gal·la guanyada per Jacques Anquetil. La participació estrangera va millorar en qualitat, especialment entre els holandesos, que portaren a corredors com Wagtmans i De Groot, vencedors d’etapes al Tour de França, o Stolker, amb etapes al Giro d’Itàlia.
Classificació general
- Jesús LOROÑO (ESP) 34h56m49s
- Salvador BOTELLA (ESP) +1m41s
- René MARIGIL (ESP) +2m33s
- Luis OTAÑO (ESP) +3m0s; 5. Antonio JIMÉNEZ QUÍLEZ (ESP) +4m29s; 6. Miguel PACHECO (ESP) +5m42s; 7. Bernardo RUIZ (ESP) +7m52s; 8. Mies STOLKER (NED) +9m47s; 9. Gabriel MAS (ESP) +13m4s; 10. Federico Martín BAHAMONTES (ESP) +14m35s; (…) i 49. Carlos PICÓ (ESP) +3h47m16s
La Volta tornava a començar a Barcelona, amb les tradicionals dotze voltes al circuit de Montjuïc, després de dos anys consecutius havent sortit des de Sabadell. Havia estat un gran any, esportivament parlant, per a la capital catalana, que havia acollit -dos mesos abans- el Tour de França amb l’etapa de doble sector entre Perpinyà i Barcelona, una contrarellotge a Montjuïc i la sortida a l’endemà camí d’Ax les Thermes. Poc abans, Montjuïc havia acollit també la final de la Copa del Generalísimo entre els dos grans equips de la ciutat, el FC Barcelona i el RCD Espanyol. La primera etapa es disputà a alta velocitat, a una mitjana de 40 km/h, i fou Miquel Poblet qui s’imposà després d’escapar junt amb Utset, Mostajo i Wagtmans a la volta final. El de Montcada havia tingut també una primera meitat d’any espectacular, en especial a Itàlia, amb les victòries a la Milà-Sanremo, Milà-Torino i quatre etapes al Giro d’Itàlia, on finalitzà sisè a la general.
A la tarda d’aquell mateix dia es disputà la segona etapa, entre Barcelona i Reus. Tant francesos com belgues es mostraren especialment actius en la part final, a partir de Tarragona. Després de tres intents d’atac, el francès Roger Buchonnet obrí un petit forat que li va valer per endur-se la victòria en solitari, amb escassos segons sobre Sorgeloos i Esmatges, seguit del grup d’un Poblet que mantenia el liderat.
La tercera etapa conduïa els corredors cap a la Comunitat Valenciana amb l’arribada a Vinaròs. Fou una jornada marcada per les múltiples punxades en un tram de graveta al pas entre Gandesa i Xerta. Un dels afectats fou el líder, Miquel Poblet, que acabà perdent més de dos minuts en meta després de la insuficient persecució dels seus companys del Faema. Els AD Mobylette van ser els que acabaren sortint més beneficiats amb vuit homes al davant, entre els quals hi havia Bahamontes i un Anicet Utset que prenia el liderat de la prova al mateix lloc que el va prendre l’any anterior. El belga Willy Schroeders fou qui s’endugué la victòria a l’esprint per davant de Salvador Botella.
El groc li fou efímer aquest cop a Utset qui, a causa d’una punxada, va perdre a l’endemà més de quatre minuts respecte el vencedor de la jornada, Joseph Hoevenaers, seguint per terres valencianes amb l’etapa entre Vinaròs i La Vall d’Uixò. El belga formava part una fuga bona de sis corredors que va ser caçada a poc del final, però contraatacà a vuit quilòmetres de l’arribada junt amb Stolker traient profit de la vigilància entre els nacionals, que acabaren entrant en petits talls amb prop de dos minuts perduts. El belga prenia també el liderat de la cursa, amb Bahamontes segon a 1’20”.
La cinquena etapa fou una contrarellotge de 40 quilòmetres a La Vall d’Uixó, i serví per estructurar millor la classificació general. Es va viure el duel esperat entre Loroño i Bahamontes, amb victòria del biscaí, que havia estat quinze segons més ràpid que el toledà, però que no li eren suficients per ficar-se líder. Bahamontes es vestia de groc amb només trenta segons sobre Loroño, prometent batalla fins al final. Els AD Mobylette, dirigits per Bernat Capó, col·locaven sis homes al Top-10. Tot apuntava que, amb aquest gran equip, Bahamontes podria arribar campió a Barcelona.
La sisena etapa, entre La Vall d’Uixó i Tortosa, es caracteritzà per les reiterades escapades. Un dels intents d’atac fou del mateix Loroño al pas per Vinaròs, però els del AD Mobylette van romandre ben atents per neutralitzar els moviments i, en algun cas, fou Bahamontes qui va haver d’actuar en primera persona. Va guanyar el belga Hilaire Couvreur, que havia caçat Zabaleta, fugat en solitari, atacant després a la resta de companys d’escapada, Stolker, Van der Pluym i Jarque, homes no perillosos a la general. El grup de favorits entrà amb dos minuts i mig perduts al velòdrom de Tortosa, sense diferències entre ells, però amb la tensió latent.
La setena etapa, entre Tortosa i Lleida, fou aprofitada pel conjunt Faema per llançar diverses ofensives, però la defensa dels AD Mobylette feia complicat fer forat. Al Coll de Lilla (-60 km) coronaren per davant tres Faema: Saura, Serra i Botella, que foren ràpidament interceptats en el descens. A sis quilòmetres de l’arribada, en un moment en què cessaren els continus atacs, Gabriel Company aprofità per marxar en solitari, arribant destacat als Camps Elisis de Lleida. El grup entrava a poc més d’un minut encapçalat per Poblet i els favorits mantenien els seus marges a la general.
La nit abans de la disputa de la vuitena etapa, entre Lleida i Puigcerdà, els organitzadors anunciaren, amb certa polèmica, que no es neutralitzaria el tram de dotze quilòmetres del pantà d’Oliana, on les carreteres es trobaven en mal estat. Un tram que, en les anteriors edicions, sí que acostumava a neutralitzar-se per ser del tot impracticable. La decisió fou rellevant doncs a qui més acabà afectant fou a Bahamontes, que arribà a punxar fins a cinc cops… L’etapa es convertí en una espècie de loteria i només van salvar-se vuit corredors, els mateixos que es disputaren la victòria amb Salvador Botella alçant els braços a Puigcerdà, mentre que Loroño prenia el liderat, doncs Bahamontes arribava amb setze minuts perduts. La decisió de no neutralitzar el tram fou incomprensible, però no era injusta, doncs, com va deixar anar Cañardo, “la carretera era la mateixa per a tots”.
Arribava l’etapa reina, entre Puigcerdà i Granollers amb la Collada de Tosses i Collsuspina, però la Volta tenia un sabor més amarg donat que se’ls havia privat del duel Loroño-Bahamontes. El toledà, sense donar-se per vençut i mostrant la seva fortalesa, atacà de sortida escalant la Collada -pel seu vessant menys dur- aconseguint coronar en solitari amb poc més de dos minuts sobre un grup reduït ja a una vintena de corredors. El toledà, però, fou caçat abans de finalitzar el descens fins a Ribes de Freser, provocant un alentiment del ritme en el grup que, mica en mica, va anar recuperant unitats fins a ser de més d’una quarantena. La batalla per l’etapa continuà a la part final amb un gran Santiago Mostajo, que realitzà una excel·lent pujada a Collsuspina per caçar un petit grup d’escapats i llençar-se després en el descens fins aconseguir la victòria a Granollers. Poblet, company de Mostajo al Faema, tornava a vèncer l’esprint del grup. Loroño, que seguia líder, acudia a la Volta sense equip, però comptava amb l’aliança dels corredors del RU Irún-Palmera, una ajuda essencial de cara a les jornades finals. A la general, Botella era segon a 1’41”, Marigil tercer a 2’33” i el jove Otaño, que havia començat la jornada en segona posició, passava a situar-se quart a tres minuts després de patir una caiguda baixant de Sant Feliu de Codines per una topada amb un pastor.
Tret de desgràcia, la Volta quedava sentenciada en favor de Loroño. Entre Granollers i Barcelona, el biscaí va haver, però, de neutralitzar un parell d’atacs de Botella, tot i que mai va veure perillar la seva victòria. D’inici va escapar-se Utset, que va permetre’s el luxe de passar destacat per la seva ciutat, Terrassa, i coronar l’alt d’Ullastrell en solitari. Al pas per Martorell, l’egarenc fou caçat per Poblet i Mas, que havien saltat del grup i tots tres feren camí fins Montjuïc on, al final de les deu voltes, Miquel Poblet imposà la seva força a l’esprint.
Jesús Loroño va guanyar la Volta a Catalunya arrodonint un any excepcional on s’havia mostrat com un dels grans asos espanyols. Una Volta on el “vencedor moral” havia estat Bahamontes… Què hauria passat d’haver-se neutralitzat el tram d’Oliana? I és que els noms dels vuit primers de la classificació general, precisament, coincidien amb els vuit que van salvar aquell infern. De ben segur que l’etapa reina hauria suposat un duel més interessant entre Loroño i el toledà. El biscaí, vencedor de la Vuelta a España d’aquell any, declarà: “és més difícil guanyar la Volta que la Vuelta…”. Va demanar a l’organització endur-se el mallot groc cap a Bilbao, doncs volia ensenyar-lo a la seva gent… i allà es va quedar: l’any següent el mallot de líder passaria a ser l’actual blanc-i-verd.
tourdegila 