La trenta-sisena edició de la Volta a Catalunya presentava un recorregut on en pla imperava i l’etapa més muntanyosa es disputava aviat, en el segon dia de cursa. Sabadell repetia com a localitat inaugural de la ronda catalana en un any en què la cursa feia una incursió per la Comunitat Valenciana i que arribaria, per primer cop, a la ciutat de València.
Entre els participants no hi havia un favorit clau. S’hi destacà l’absència a última hora de l’equip Minaco-Peugeot, capitanejat per Bernat Capó i del vigent vencedor, José Gómez del Moral, ja que la nit abans van negar-se a sortir en no haver arribat a un acord econòmic amb l’organització per poder cobrir dietes i altres despeses de l’equip mallorquí. També fou notòria la baixa de Federico Martín Bahamontes, totalment exhaust de l’any de competició. Per altra banda, Miquel Poblet retornava a la cursa de casa després d’una temporada plena de triomfs en la que va fer-se amb tres etapes a la Vuelta a España, quatre al Giro d’Itàlia i una al Tour de França. El de Montcada, que corria amb el GD Faema, va haver d’aguantar alguna esbroncada del públic com a reprimenda per la decisió presa feia un any. La representació estrangera mancava de qualitat si bé els italians hi acudien amb triomfadors a la Volta com Serena, Zampini o Gianeschi.
Classificació general
- Anicet UTSET (ESP) 39h24m35s
- Vicente ITURAT (ESP) +15s
- Francisco MASIP (ESP) +2m44s
- Miquel POBLET (ESP) +4m15s; 5. Antoni GELABERT (ESP) +4m20s; 6. Juan CRESPO (ESP) +5m16s; 7. Juan ESCOLÁ (ESP) +6m30s; 8. Walter SERENA (ITA) +7m53s; 9. Jaime CALUCHO (ESP) +9m17s; 10. José ESCOLANO (ESP) +9m20s; (…) i 50. Juan BASAS (ESP) +4h26m32s
Sabadell donà el tret de sortida, però, a diferència de l’any anterior, no s’acabà al Tibidabo sinó que es dirigí cap a Montjuïc per disputar-hi les tradicionals dotze voltes d’apertura. Fou el saguntí Juan Amor qui va imposar-s’hi, esdevenint el primer líder i obtenint uns escassos quatre segons sobre un grupet amb Poblet, Gelabert i Masip després d’escapar-se a quatre voltes del final. La resta del gran grup entrà a quinze segons. Si ja fou sorpresa la victòria d’Amor, també ho va ser que a la segona etapa, disputada el mateix dia a la tarda, aconseguís filtrar-se en el tall bo format a la pujada a El Bruc abans de l’arribada a Igualada. Miquel Poblet fou qui portà la iniciativa del grupet de nou corredors i qui acabà sent més fort a l’esprint.
Era el segon dia de Volta quan es disputà l’etapa reina, entre Igualada i Puigcerdà, amb 207 quilòmetres de recorregut i incloent-hi les dificultats de Can Maçana, Collsuspina i la Collada de Toses, habitual jutge de pau. El basc José Michelena fou el primer protagonista del dia atacant a Can Maçana, però fou caçat en el descens camí de Manresa. Poc després, a Navarcles (-150 km), ho provà Juan Escolá en solitari obrint un forat que, al peu de la Collada, s’explicità en deu minuts de marge. Tot i això, aquests minuts començaren a caure dràsticament quan Poblet, Gelabert i Masip prengueren les regnes del grup, provocant el defalliment del líder, qui acabaria deixant-se mitja hora en meta. Escolá aconseguí resistir i vèncer en solitari a Puigcerdà amb 1’09” sobre un grup de sis encapçalat per Poblet. El corredor d’Anglesola, de 28 anys, confessà que hi va haver moments en què desitjà haver-se aturat i seure a la cuneta: “ha estat molt dur, però la meva vida ja era dura quan empaquetava cereals. En acabar la jornada no tenia cap satisfacció i en canvi aquí sí: podi, fotos, aplaudiments, flors…” Poblet passava a encapçalar la general empatat a temps amb Gelabert i Masip; Utset se situava a onze segons i Esmatges a dinou.
Poblet passava a ser el gran favorit, doncs el de Montcada havia superat satisfactòriament l’etapa de muntanya i li arribava un terreny que li anava com anell al dit. La quarta etapa portà els corredors de Puigcerdà a Lleida en una jornada que va esdevenir de treva prèvia a dirigir-se cap al Llevant. El Faema de Poblet comandà el grup a un ritme alt per tal d’evitar escapades perilloses. A l’entrada de la capital del Segre, s’escapà el francès Alfred Tonello, qui s’imposà als Camps Elisis amb escassos segons de marge sobre un gran grup que encapçalava Poblet, privant-lo d’una nova victòria. L’etapa quedà marcada també per un incident en el tram neutralitzat a Oliana, per les obres del pantà. El corredor Pedro Guzmán caigué en un revolt des de la moto d’un aficionat que s’havia ofert a acompanyar-lo. Tot i l’aparatosa caiguda, el madrileny no va patir lesions greus, però sí que va acabar abandonant.
La cinquena etapa, amb els seus 230 quilòmetres entre Lleida i Vinaròs, fou la més llarga d’aquesta edició, tot i que era generalment plana amb el Coll de Lilla a la primera meitat del perfil. Es produí un canvi de decoració inesperat fruit d’un atac a El Perelló (-73 km) provocat per Anicet Utset i seguit per Anzile, Escolano, Iturat i Serena, fent que hi hagués un representant de cadascun dels tres equips dels colíders a la general individual (Faema: Poblet-Iturat, Berkel: Gelabert-Serena i RCDE: Masip-Utset). Tot i això, Serena punxà i va perdre contacte amb la fuga. L’egarenc Utset era qui portà el pes de la fuga, ajudat en alguns moments per Escolano (de la UD Terrassa). El grup, amb interessos davant, els deixà fer sent Utset -el millor ubicat a la general (+11”)- qui esdevenia líder virtual. Al pas per Pinallops (-30 km), Vicent Iturat atacà buscant distanciar el grupet a la caça de la victòria d’etapa i del possible liderat. S’inicià un calvari per a Utset, que tenia marge per salvar el liderat, però que ja pedalava amb les energies justes… Iturat s’imposava a Vinaròs rodejat dels seus pares i amics, doncs, tot i que era vilanoví, era fill d’Alcalà de Xivert, localitat pròxima al final d’etapa. Utset prenia el liderat de la cursa… per només 15 segons. El trio Poblet, Gelabert i Masip seguia amb el seu empat, però ara a 4’32” del nou mallot groc.
La sisena etapa es va disputar en la seva totalitat a la Comunitat Valenciana, en dos sectors. En el primer, entre Vinaròs i La Vall d’Uixó, una caiguda massiva que afectà a Utset, Poblet i Gelabert, entre d’altres, va ser aprofitada per Salvador Jarque, Masip, Moreno, Serena i Sant per escapar de la monotonia del grup. S’hi imposà el local Jarque en un ajustadíssim esprint amb Masip provocant una explosió d’alegria entre el públic. Aquest últim, però, aprofitava la renda d’1’36” treta al gran grup per col·locar-se tercer a la general, desfent el triple empat amb Poblet i Gelabert. Els 56 quilòmetres entre La Vall d’Uixó i València foren ràpids i amb vent favorable, ocasionant una arribada a l’esprint on s’hi imposà Miquel Poblet.
Els quinze segons entre Utset i Iturat semblaven tot un món tenint en compte el poc terreny que quedava per a la batalla i la superioritat numèrica de l’equip del líder, el RCDE -amb onze corredors- en relació al Faema -amb només cinc-. Tot i això, els blanc-i-vermells van voler sorprendre a l’avituallament de Torreblanca (-90 km) de la setena etapa, atacant en bloc després de cent quilòmetres de rodatge tranquil des de València. L’atac sorpresa va agafar desprevinguts a la resta de corredors i foren Utset, Gelabert i Escolá els que van haver de respondre en primera instància, aconseguint enllaçar amb el cap de cursa després de quinze quilòmetres de patiment. La caça va provocar una reducció de la marxa i el grup es va acabar engreixant en unitats fins arribar a disputar-se l’esprint en un grup d’una quarantena de corredors. Gabriel Saura s’hi imposà seguit d’un Miquel Poblet que semblava haver-se deixat guanyar pel seu company d’equip, recompensant així a un gran gregari. El final es disputà al velòdrom de Tortosa, a vessar de gent, i on hi foren presents també jugadors del FC Barcelona de l’època com Seguer, Sampedro, Manchón i Olmedo, entre d’altres, que venien de guanyar 3 a 1 en un partit contra el Tortosa.
La vuitena etapa, entre Tortosa i Reus, es caracteritzà per l’anècdota de la “doble arribada”. Després d’una nova jornada de calma, però transcorreguda a ritme alt, una quarantena d’homes arribà a Reus per disputar-se l’esprint, destacant-se, en els últims metres, Miquel Poblet i Josep Ignasi Ametller, resultant vencedor el primer. Però el caos arribà quan una moto de l’organització provocà que uns quants corredors del gran grup agafessin el desviament dels cotxes, corresponent a la calçada lateral del Passeig de la Misericòrdia de Reus, on s’ubicava la meta. El públic se sorprengué quan veieren el líder, a més d’altres com Iturat o Masip, entrant per contra-meta i tornant a fer els últims 200 metres. Després de diverses discussions, i donada la confusió que hi havia entre els cronometradors, els jutges, d’acord amb tots els directors d’equip, decidiren classificar a tot el grup amb el mateix temps.
La Volta arribava a la seva conclusió amb l’etapa entre Reus i Barcelona, amb més emoció que mai pels quinze segons de separació entre el primer i el segon, però amb més pessimisme que mai pel difícil que era batre la fortalesa del conjunt blanc-i-blau. El grup rodà compacte gairebé tota l’etapa, superant l’Ordal i entrant al circuit de Montjuïc on, a les voltes finals, s’escapà un grupet de sis que incloïa Poblet, Gelabert i Masip, que acabaria aconseguint treure uns escassos dotze segons en meta al gran grup. Miquel Poblet es feia amb una nova victòria parcial a la Volta que significava la seva vint-i-quatrena a la ronda catalana, superant a Cañardo (23) que guardava el rècord fins al moment. El de Montcada n’aconseguiria nou més fins al 1960, fent que, a dia d’avui, es mantingui encara com el corredor amb més victòries d’etapa a la Volta (33).
“Del mono al mallot groc”, Anicet Utset -l’humil, alt i prim ex-mecànic egarenc de 24 anys- agraïa l’impecable treball del seu equip, el RCDE Espanyol, que aconseguia, per fi, la seva primera victòria a la general individual d’una Volta a Catalunya. Els blanc-i-blaus s’imposaven també a la classificació de clubs i marques, a més d’incloure fins a cinc homes al Top-10. Utset repetia la fórmula de José Gómez del Moral, imposant-se a la general sense cap victòria d’etapa, però amb una defensa sòlida.
*Antoni Gelabert acabava cinquè a la general i s’imposava en el GPM. El balear, de 35 anys, i amb la retirada ja en ment, moriria al desembre d’aquell mateix any després de patir un accident de cotxe al Coll de Sóller quan seguia una cursa de juvenils. El vencedor de la Volta de 1950, va voler evitar atropellar un corredor que havia caigut i, en fer-ho, va xocar contra el lateral de la muntanya, perdent la vida poc després a l’hospital.
tourdegila 