La trenta-cinquena edició de la Volta a Catalunya va estar caracteritzada pel disseny d’un recorregut més exigent que altres anys, en especial per l’etapa pirenaica entre França i Andorra. També va ser novetat la sortida, si bé l’any 1951 fou el primer cop que no se sortí de Barcelona -amb l’inici des de Sant Esteve de Sesrovires-, aquest cop va ser Sabadell la localitat que acollí la sortida de la ronda catalana.
La participació va estar marcada per l’absència de Miquel Poblet. Dos mesos abans, el de Montcada havia debutat al Tour de França amb una brillant actuació, aconseguint fer-se amb dues victòries d’etapa (la primera, a Dieppe, i l’última, a París) a més d’esdevenir el primer espanyol en tota la història en vestir el “Maillot Jaune”. El seu esclat com a estrella internacional li havia fet guanyar-se uns suculents contractes per competir en velòdroms a l’estranger, temptant-lo a haver de renunciar a la seva participació a la Volta aquell any. Tot i això, Poblet estava inscrit a la llista de participants de la ronda catalana i fou objecte d’una gran polèmica que acabà amb l’expulsió per part del seu club, el RCD Espanyol, per incompliment de contracte: “(…) es compromet a córrer durant tota la temporada defenent els colors del club a totes les competicions que el mateix hi indiqui (…)”.
Classificació general
- José GÓMEZ DEL MORAL (ESP) 39h52m59s
- Gabriel COMPANY (ESP) +11m3s
- Emilio RODRÍGUEZ (ESP) +13m14s
- Andre BRULÉ (FRA) +18m49s; 5. Federico Martín BAHAMONTES (ESP) +19m47s; 6. Antonio JIMÉNEZ QUÍLEZ (ESP) +23m6s; 7. Francisco MORENO (ESP) +24m59s; 8. Walter SERENA (ITA) +25m6s; 9. Bernardo RUIZ (ESP) +27m8s; 10. Juan CRESPO (ESP) +27m41s; (…) i 45. Bautista SUBIES (ESP) +2h52m57s
La sortida des de Sabadell fou espectacular i emotiva. S’homenatjà a Francisco Alomar, ciclista balear que, amb 27 anys, havia perdut la vida feia un mes en patir un accident quan tornava a Barcelona en bicicleta després de retirar-se a la Vuelta a Galicia. El balear tenia reservat el dorsal 3 d’aquesta Volta. També s’aprofità per recordar Pere Sant, ciclista sabadellenc mort al desembre de 1953. Es realitzà un minut de silenci, es resà un Parenostre i mossèn Borràs hi dedicà unes paraules. Seguidament, sonà l’himne espanyol, es deixaren anar uns coloms i l’Aero Club de Sabadell-Barcelona ho arrodoní tot amb un espectacle aeri. Sabadell mai havia viscut quelcom similar i va bolcar-se amb la sortida.
Després de tots els actes inaugurals, a les tres de la tarda, 89 corredors -entre els quals, una vintena d’estrangers- sortiren de Sabadell en una etapa curta que, després d’un rodeig per les localitats del Vallès, finalitzava al Tibidabo -pujant des de Sant Cugat- en el que es podria considerar el primer final en alt de tota la història de la Volta. L’acció de la jornada arribà en els 7-8 últims quilòmetres d’escalada final, sota la pluja, i amb victòria del jove Alfredo Esmatges després d’una lluita sostinguda amb Company, Iturat i un molt actiu Federico Martín Bahamontes.
La segona etapa van ser les tradicionals dotze voltes al circuit de Montjuïc. Abans de la sortida, els allà presents celebraren la notícia que el mallorquí Guillem Timoner s’havia convertit en el primer espanyol campió del món de ciclisme, en la modalitat de mig fons darrere moto. La localitat de Palau-solità i Plegamans es buidà aquell diumenge per anar a recolzar el seu veí i líder, Esmatges, però no va poder defensar el liderat per pocs segons. L’etapa transcorregué com venia sent habitual, a ritme alt i sense grans escapades, i acabà amb un esprint final on s’imposava Gabriel Company que, amb escasses diferències, li valia per prendre el mallot groc, arrodonint així un gran dia per les Balears. El mateix dia, a la tarda, es disputà la tercera etapa, entre Barcelona i Mataró. Una fuga de Masip provocà que l’equip del líder, el Minaco-Gorila, hi treballés de valent, però provocant ells mateixos el defalliment del seu líder. Els moviments decisius arribaren a la pujada de la Font de Cera -on el públic encenia fogueres per combatre el fred i la pluja- i acabà amb la victòria i nou liderat per a Vicent Iturat després de formar un grupet amb Botella, Escolà, Moreno, Esmatges, Guitart i Dussault.
La quarta etapa portava els corredors de Mataró a Perpinyà, incloent-hi una neutralització a Figueres. Fou en el segon acte quan la jornada prengué emoció amb la selecció d’un grupet d’una desena de corredors que acabà disputant-se l’etapa. La victòria fou per a José Mateo al velòdrom de la localitat francesa, mentre que el liderat requeia a les esquenes de Francisco Moreno. El gran grup entrava amb 2’40” perduts. Va ser un dia amb molta feina per a la Policia de Trànsit que acompanyava la cursa, havent d’apartar molts cotxes seguidors de tercers a la carretera que conduïa cap a França.
Les mirades estaven posades en l’exigent cinquena etapa, entre Perpinyà i Les Escaldes (Andorra), en una etapa reina que era potser la més dura dissenyada fins al moment a la Volta. En el menú hi havia el Col de la Perche (Mont-Louis), Col du Calvaire (Font Romeu), Col de Puymorens i l’alt d’Envalira. L’etapa s’inicià amb una escapada d’Hernán, però el gran protagonista fou Miguel Pacheco, nascut a Campdevànol i resident a Sabadell. Pacheco retallà els tres minuts que perdia a Mont-Louis amb el cap de cursa, aconseguint coronar Puymorens al capdavant, per acabar enduent-se la victòria, en el mateix dia que feia 24 anys. Loroño fou l’immediat perseguidor entrant a 2’34”, seguit, a gairebé set minuts, d’un desafortunat Bahamontes -qui, tot i coronar Envalira a només 45” de Pacheco, punxà tres cops en un descens que no es trobava en gaire bones condicions- i José Gómez del Moral, que prenia el liderat de la cursa. Va ser un gran dia per a joves com Pacheco, Gómez del Moral, Esmatges o Giménez Quilez, tots per sota dels 25 anys, que havien acabat en posicions capdavanteres mentre que els més veterans, com Bernardo Ruiz o Serra, s’havien enfonsat deixant-se més de quinze minuts.
La nova situació de la cursa col·locava a Bahamontes com a favorit per a la victòria final. El toledà s’ubicava a 1’49” de l’andalús Gómez del Moral, però no seria cap disbarat dir que, de no ser per la mala sort en el descens d’Envalira, ja estaria portant les regnes de la general. Els corredors es queixaren de “l’horari inhumà” de la sisena etapa, entre Les Escaldes i Valls, amb la sortida prevista per a dos quarts de set del matí després de la dura etapa del dia anterior… Ja d’inici alguns corredors perdien contacte amb el grup en una etapa que arribà a tenir tres neutralitzacions: la de sortida pel pas per la duana, la d’Oliana per les obres del pantà i la de Lleida per l’avituallament, trencant així qualsevol ritme que l’etapa pogués oferir. De fet, no va ser fins a partir de Lleida quan arribà l’acció. Primer amb una persecució entre el RCDE de Bernardo Ruiz i el Peña Solera de Bahamontes, dos grups separats a la carretera per dos minuts, que van acabar-se neutralitzant abans del Coll de Lilla, on arribaren els atacs finals. Fou Jesús Loroño qui sortí victoriós de Valls després d’obrir forat en el descens junt amb Giménez Quílez i Esmatges, tot i que aquest últim s’acabà desentenent després de trencar el manillar. Entre llàgrimes esperava a la cuneta un recanvi, doncs el vencedor de la primera etapa veia com se li escapaven les opcions de fer un bon paper en aquesta Volta. Acabaria perdent nou minuts tenint en compte que, a la sortida d’Andorra, era el tercer de la general, només deu segons per sota de Bahamontes. Com a anècdota, la premsa celebrà que l’escalada a Lilla hagués pogut fer-se amb la carretera tancada al trànsit.
La setena etapa estava dividida en dos sectors. El primer, en línia entre Valls i Vinaròs, fou clarament decisiu de cara al desenllaç final de la Volta. L’equip del líder, el Minaco-Gorila, realitzà un atac en bloc, primer enviant a Alarcón amb uns altres escapats i després arrencant amb Company, Gual, Castell i, el mateix líder, Gómez del Moral. L’empanada de la resta d’equips fou de dimensions històriques i, sense que es posessin d’acord, s’acabarien deixant uns esfereïdors 26 minuts en meta. La indignació dels directors del RCDE-GAC i del Peña Solera-Cacaolat fou, justificadament, monumental. Els blaugranes, acabaren expulsant de l’equip a Gelabert i Trobat. El primer, vigent campió nacional, optà per abandonar mentre que el segon decidí seguir corrent amb el mallot d’entrenament. La contrarellotge de la tarda, entre Vinaròs i Tortosa, fou guanyada per Federico Martín Bahamontes, sent només nou segons més ràpid que Walter Serena. El toledà es refeia de l’esperpent d’hores abans, tot i que el ritme baix del matí l’havia ajudat a salvar energies. El líder fou totalment conservador i es permeté el luxe de perdre més de cinc minuts. El global de l’etapa -amb la suma dels dos sectors- era per a Gabriel Company.
La general havia quedat ben sentenciada tret d’hecatombe en els últims dies. Gómez del Moral gaudia d’un marge de 13’03” sobre Company, del mateix equip, i de 22’25” sobre la seva principal amenaça, Bahamontes, relegat a la cinquena posició. La vuitena etapa, entre Tortosa i Reus, s’inicià amb un nou incident organitzatiu. En el mateix moment de la sortida s’havia decidit, unilateralment, fer un rodeig addicional per les Terres de l’Ebre afegint-hi una trentena de quilòmetres al recorregut original. Això va posar el pilot en contra, que va voler iniciar la marxa en el sentit contrari… tots excepte un, l’ampostí Josep Serra marxà en el sentit correcte, obligant a la resta del grup a anar a la caça de “l’esquirol”, que va patir la mala sort de punxar a pocs metres de la sortida. El grup no li ho va perdonar i continuà amb l’alt ritme al capdavant, evitant que l’ampostí tornés a enllaçar i provocant el seu abandonament en el segon pas per Tortosa, quan ja perdia quinze minuts, tot i que el Peña Solera havia sacrificat a Masip i Marigil per acompanyar-lo. Jesús Loroño repetia victòria després de formar una nova escapada amb el suís Pianezzi, que no va poder disputar-li l’esprint en punxar a pocs metres de l’arribada. El grup havia deixat fer, entrant a més de dos minuts, i només accelerà en la part final després d’una punxada de Bahamontes, qui evità pèrdues majors gràcies a una gran persecució de Trobat, cedint només un minut.
Al líder li valia anar deixant passar els dies per guanyar la Volta, doncs el marge a la general era molt còmode. La novena etapa, entre Reus i Vilanova i la Geltrú, es resolgué amb una nova escapada formada al Coll de Santa Cristina, després d’un inici amb molts atacs i marcat per una avaria de Bahamontes que avivà el ritme del grup, però que el toledà aconseguí salvar. Acabaren fent camí Salvador Botella i Barrutia, que es disputaren la victòria en favor del primer, vencedor de la Volta de 1953. A tres minuts arribaren els contra-atacants Bertrán i Marigil, mentre que el grup es deixava dotze minuts. A la mateixa tarda es disputà la desena etapa a l’autòdrom de Terramar, repetint la fórmula de l’any anterior i convertint-se en l’últim esdeveniment oficial que acollí un recinte abocat al tancament. La distribució de les primes a cadascuna de les trenta voltes que es disputaven al circuit, foren el principal incentiu de les múltiples escapades, però mai dels favorits. Acabà sortint vencedor Franco Giacchero, convertint-se en l’única victòria estrangera d’aquesta edició, després que l’italià escapés a cinc voltes del final. El grup entrà a tres minuts.
Amb els llocs d’honor de la Volta ja sentenciats, l’emoció de l’última etapa se centrava en l’ajustada batalla pel GPM, on només tres punts separaven a Hernán, Pacheco i Bahamontes. El toledà fou el protagonista de la jornada i ja es va deixar veure a l’Ordal, atacant per aconseguir els punts del GPM. Després, abans d’entrar a Barcelona, va aconseguir obrir un forat que li va valer per entrar destacat al circuit de Montjuïc amb mig minut de marge sobre el grup. Bahamontes va saber defensar la seva renda i inclús la va augmentar. Va coronar primer totes les pujades a l’alt de l’Estadi per acabar fent-se amb la classificació final de la muntanya i amb la victòria d’etapa. El grup entrava a 1’41” i el líder perdia dos minuts més degut a una punxada patida a la tercera volta, però ben acompanyat per l’equip i, sense perdre els nervis, acabà proclamant-se vencedor. Company, del mateix equip, finalitzava segon (+11’03”) i Emilio Rodríguez tercer (+13’14”).
L’andalús José Gómez del Moral guanyava la general de la Volta a Catalunya sense vèncer cap etapa. Amb 24 anys, sumava al seu palmarès la ronda catalana després de guanyar, aquella mateixa temporada, la Vuelta a Andalucía. La clau va estar en la seva regularitat i en el seu equip, liderat per un experimentat ex-corredor, Bernat Capó, que conduí el seu equip mallorquí cap a la victòria, arrodonint el que havia estat una setmana triomfal per al ciclisme balear amb el campionat del món de Timoner i la victòria del Minaco-Gorila a la Volta. L’etapa entre Valls i Vinarós havia estat la sentència. Bahamontes confessava haver-se vist amb forces per guanyar la Volta, però que aquella jornada ho va desbaratar tot: “no ens vam entendre; en veritat crec que no era jo a qui li corresponia donar caça”.
L’organització de la Volta d’aquell any, dirigida per l’heptacampió Mariano Cañardo, fou objecte de crítiques: els tràmits duaners de l’etapa francesa, la gestió econòmica del velòdrom de Perpinyà (entrades cares, poc públic), els horaris improcedents de l’etapa d’Andorra, els insuficients 90 minuts de descans entre la segona i tercera etapa -que va produir que molts corredors acabessin vomitant per indigestió-, i el canvi a última hora de la contrarellotge de Vinaròs -que era per equips segons el llibre de ruta-, en van ser alguns dels motius.
tourdegila 