Mentre que la Vuelta a España havia suspès cinc edicions en els darrers sis anys per motius econòmics, la Volta a Catalunya venia passant per bons moments. L’afició augmentava cada any més i, en la seva trenta-quatrena edició, els premis es doblaren en quantitat. El pressupost total d’aquell any fou de 300.000 pessetes, de les quals 30.000 anaven al campió (l’any anterior, el primer en rebia 16.000), i per als anys següents les estimacions de l’organització seguien a l’alça. Relacionat amb els diners, abans de l’inici, esclatà una polèmica per la supressió de primes de sortida, especialment en el conjunt del RCD Espanyol-GAC -es tornava a córrer per marques comercials i no per equips regionals-, que amenaçà amb no sortir si no pagaven un fixe als corredors participants. Entre els blanc-i-blaus hi havia grans asos com Poblet, Bernardo Ruiz, Serra o, el vencedor de l’anterior edició, Salvador Botella.
Classificació general
- Walter SERENA (ITA) 39h13m39s
- Albert SANT (ESP) +1m40s
- Miquel POBLET (ESP) +7m47s
- Salvador BOTELLA (ESP) +7m47s; 5. Gabriel COMPANY (ESP) +9m27s; 6. Josep SERRA (ESP) +12m1s; 7. Antoni GELABERT (ESP) +13m51s; 8. Francisco ALOMAR (ESP) +14m45s; 9. Emilio RODRÍGUEZ (ESP) +15m25s; 10. Andrés TROBAT (ESP) +15m40s; (…) i 38. Juan CALVET (ESP) +2h28m14s
Finalment, els blanc-i-blaus cediren amb la resposta de l’organització en tant que, amb l’augment d’ingressos aquell any, es veia beneficiat després en multitud de premis repartits en la cursa. Per exemple, s’estrenaren les metes volants, amb una classificació final amb el global de les 24 repartides per tot el recorregut, una innovació que havia estat copiada del Giro d’Itàlia. Els estrangers se sentiren molt atrets per aquest augment de premis. El director belga assegurava haver tingut més dificultats per escollir la seva selecció aquest cop: “altres anys tenia feina per convèncer a corredors de certa classe, aquest cop he tingut cua al despatx”. Italians i francesos, amb corredors més discrets, completaven el cartell internacional. Altres novetats d’aquesta edició van ser la categorització dels ports puntuables per al GPM en dues categories (1a i 2a) i l’entrada en el reglament de la prohibició de donar ordres des dels cotxes d’equip (mesura copiada del Tour de França).
La clàssica etapa de Montjuïc, amb les seves dotze voltes al circuit, donà el tret de sortida a aquesta nova edició. Josep Serra aconseguí escapar del grup quan restaven quatre voltes per a la conclusió i s’imposava a la meta amb escassos segons de marge sobre Segú, Botella i el gran grup encapçalat per Poblet, fent que els quatre primers llocs els copessin corredors del RCDE-GAC, deixant per oblidada la polèmica de les primes. L’ampostí era el primer líder de la prova. La festa blanc-i-blava seguiria a la tarda amb una victòria de Miquel Bover a Manresa. Donava així èxit a una escapada originada a Martorell amb el propi Bover, Company, Barrutia, Ferraz i un Utset que acabaria cedint en el tram final. El grup entrava amb poc menys d’un minut perdut, però li valia a Bover per prendre les regnes de la general, que aquest any venia neta de bonificacions. L’altra notícia fou la pèrdua de temps, endarrerit a dos minuts i mig, de Federico Martín Bahamontes. El toledà partia com a un dels favorits després de proclamar-se rei de la muntanya, per primer cop, al recent Tour de França, però malbaratà les seves energies en un atac poc intel·ligent a les rampes de Collbató quan intentava enllaçar amb els capdavanters. Bahamontes acabà perdent contacte amb el gran grup a les portes de la capital del Bages.
La tercera etapa, amb els seus 234 quilòmetres entre Manresa i Figueres, va ser clau per donar forma a la general d’aquí al final. Quan restaven 150 quilòmetres per a la conclusió, es formà una escapada amb Albert Sant, Walter Serena, Josep Serra i un Miquel Chacón que, malgrat ser el detonant de la mateixa, acabà cedint abans del pas per Mataró. La col·laboració entre els altres tres fou molt bona i aconseguiren arribar a la Rambla de Figueres amb 7’32” sobre el gran grup. S’hi imposava el sabadellenc Albert Sant -germà de l’ex-corredor Pere Sant, mort en accident de moto al desembre de 1953- i Josep Serra prenia el groc de líder, seguit de Serena a la general, a onze segons. Dels 94 participants, 36 s’esborraren ja en aquesta dura etapa on la calor va ser protagonista. Entre els abandonaments hi havia el de Bahamontes, que a Viladecavalls posà peu a terra afligit de mal de panxa.
La jornada pirenaica, entre Figueres i Puigcerdà, es caracteritzà per una escapada en solitari de Mariano Corrales, que saltà del grup a Sant Jaume de Llierca (-100 km) i va fer camí coronant Santigosa en primera posició amb cinc minuts sobre el grup més pròxim. Després d’una neutralització del descens al coll, pel mal estat de la carretera, l’aragonès continuà amb la seva galopada arribant al peu de la Collada de Toses amb poc més de tres minuts sobre un grupet de cinc corredors amb Escolà o Gianneschi entre d’altres, mentre que el grup del líder perdia més de sis minuts. L’ascensió es va fer a un ritme molt alt, però Corrales aconseguí aguantar, coronant amb mig minut sobre el grup. En el llarg descens fins a Puigcerdà va saber gestionar la seva renda i va sortir victoriós traient 19” a Gianneschi, segon de l’etapa. Albert Sant entrava a tres minuts convertint-se en nou líder, doncs Serra -totalment malhumorat després de patir dues punxades en un descens infernal, que considerava que havia d’haver-se neutralitzat com el de Santigosa- es deixava gairebé tretze minuts i totes les opcions de fer-se amb una general després que, el dia anterior, declarés que per fi li tocava a ell guanyar-la. Bahamontes va voler seguir la cursa des d’un cotxe seguidor, per animar així al seu antic company d’equip i bon amic, Corrales. El toledà declarà al Mundo Deportivo haver patit més com a espectador que com a corredor: “El mal estat del descens de Toses m’ha posat els pèls de punta. Avui he comprès la duresa i els riscos de la nostra professió. I pensar que jo em podria matar així! No sé si m’atreviré el proper cop quan baixi els cols del Tour, em temo que tornarà a repetir-se l’escena del gelat”, bromejava.
La cinquena etapa, entre Puigcerdà i Lleida, malgrat els seus 194 quilòmetres, no fou gaire propícia per al joc. Les dues neutralitzacions -una a Organyà, per les obres del pantà, i l’altra de dues hores a Agramunt, per dinar- no ajudaren de cara a oferir emoció a l’etapa. No fou fins a Tàrrega (-45 km) quan saltaren Joan Bibiloni i Jan Adriaensens, que arribaren amb un minut de marge sobre el grup. El balear, que s’havia fet el ronso en els relleus de l’escapada, s’imposava sobre el belga als Camps Elisis de Lleida després de certa polèmica. I és que Bibiloni havia aprofitat el rebuf d’un cotxe a tres quilòmetres de l’arribada, deixant sense opcions a un desmoralitzat Adriaensens, únic belga que quedava en cursa i que decidí també acabar abandonant. La general seguia igual amb Albert Sant de líder i amb Serena amenaçant a 1’06” del jove sabadellenc.
Malgrat que s’arribà a l’esprint, la sisena etapa, entre Lleida i Tortosa, oferí abans forta batalla. Miquel Poblet vencia, obtenint la seva primera victòria en aquesta Volta, però prèviament la cursa va viure moments emocionants en la lluita per la general. Després d’una escapada inicial amb Segú, Balderelli, Cruz i Company -posteriorment enllaçada per Emilio Rodríguez-, el grup es dividí al darrere a la caça d’aquests en la part final. Fent perillar el groc de Sant, doncs havia quedat poc protegit darrere i fou constantment atacat per Serena i Botella, els seus dos màxims rivals a la general. El dia el salvà Masip, company seu del conjunt Peña Solera-Cacaolat. I és que el de Santa Coloma de Gramanet es despenjà d’un grup capdavanter per anar a ajudar el seu líder, i en una formidable persecució acabà caçant tots els corredors que havien saltat pel davant. Qui sí sortí sense opcions fou l’italià Gianneschi qui, tercer a la general després dels Pirineus (+4’57”), va caure per culpa d’un gos i acabava perdent en meta prop de cinc minuts.
En els dos dies següents es jugaven quatre etapes (no diferenciades per sectors). La setena etapa, entre Tortosa i Salou, quedà marcada per una escapada formada a Amposta per Alomar, Baldarelli i Bibiloni, que arribaren a tenir fins a deu minuts de marge. Sense perill a la general, el grup permeté que es disputessin la victòria mentre els asos guardaven energies per a la contrarellotge decisiva. A Salou, a la vora del mar, s’imposava Odino Baldarelli per davant dels seus dos companys d’escapada. El grup entrava, encapçalat per Poblet, amb sis minuts i mig perduts. La lògica s’imposà a l’etapa de la tarda, on els espanyols no eren gens especialistes. Dels 40 quilòmetres contra el rellotge, entre Salou i Reus, sortí vencedor un Walter Serena que havia rodat a una mitjana de 42,5 km/h i prenia així el liderat de la cursa en treure 2’49” a Sant. Bon registre el que marcà Poblet, quedant segon a tan sols 25” de l’italià.
La novena etapa, entre Reus i Sitges, fou una nova jornada sense gaire interès. Això sí, quedà ben clara la fortalesa del conjunt italià, que en tot moment protegí el seu líder i portà el grup a un ritme alt per tal d’evitar atacs. Miquel Poblet acabaria sumant un nou triomf a l’esprint al Passeig Marítim de Sitges per davant de Miquel Bover. A la tarda, els corredors afrontaren una etapa innovadora a la Volta. S’aprofità l’Autòdrom de Terramar (a Sant Pere de Ribes) per disputar-se la desena etapa. El circuit, de dos quilòmetres de longitud, havia estat construït l’any 1923 esdevenint el primer en acollir un Gran Premi d’Espanya d’Automobilisme, però estava predestinat a l’enderrocament o abandonament. L’avantatge fou que els organitzadors van poder cobrar entrada als més de deu mil espectadors, que van gaudir d’un gran espectacle gràcies a les nombroses primes que hi havia en joc en cadascuna de les 25 voltes. I, com a colofó final, van presenciar una nova victòria de Miquel Poblet a l’esprint per davant del vilanoví Vicent Iturat, que somiava en guanyar prop de casa.
Sobre el paper, l’última etapa havia de garantir emoció pels 1’40” que separaven a Sant del mallot groc de Serena. Però els italians van saber controlar molt bé la cursa i no van fer perillar, en cap moment, la victòria de la general. En la lluita per l’etapa, Poblet i Segú aconseguiren obrir forat poc abans de l’entrada a Barcelona i guanyaren el pols al gran grup sobre les deu voltes de Montjuïc. Miquel Poblet rematava el seu gran final de Volta amb la seva quarta victòria i tercera consecutiva. A més, aconseguia treure 1’44” al gran grup, escalant així fins a la tercera plaça de la general, a 7’47” de Serena i empatat a temps amb Botella, però beneficiat respecte el valencià pel nombre de victòries aconseguides.
Walter Serena guanyava una Volta que havia forjat entre l’etapa de Figueres, la defensa als Pirineus i l’excel·lent contrarellotge. A més, el bloc italià mostrà la seva fortalesa de cara a la defensa del liderat en les darreres etapes. Meritós fou també el paper d’Albert Sant, que amb només 20 anys podia haver emulat la gesta de Bernardo Ruiz al 1945, però que va haver de conformar-se amb un segon lloc que no entrava en els pronòstics. Aquella mateixa tarda, el de Sabadell rebé l’homenatge dels seus a la Creu Alta, en un partit de l’equip de la seva ciutat contra l’Extremadura. Poblet havia anat de menys a més, al principi era dubte per la discreta temporada que havia fet a causa d’una lesió, però el de Montcada va acabar amb quatre etapes, la classificació de metes volants i un tercer lloc, fent-se amb el botí en premis més alt: 41.150 pessetes contra les 36.625 pessetes del vencedor global, Serena. La velocitat marcà també aquesta edició: els 36,7 km/h eren la mitjana més alta de la història (molt superior als 33,9 km/h de 1952).
tourdegila 