Volta Catalunya 1953: Salvador Botella evita el desastre amb l’enfonsament dels italians

Classificació general

  1. Salvador BOTELLA (ESP) 42h48m21s
  2. Francesc MASIP (ESP) +2m46s
  3. Josep SERRA (ESP) +3m16s
  4. Antoni GELABERT (ESP) +5m42s; 5. Emilio RODRÍGUEZ (ESP) +7m58s; 6. Bernardo RUIZ (ESP) +8m53s; 7. Donato ZAMPINI (ITA) +9m59s; 8. Federico Martín BAHAMONTES (ESP) +13m20s; 9. Miquel BOVER (ESP) +14m11s; 10. Joaquín FILBÁ (ESP) +19m32s; (…) i 37. Andreas HILTL (GER) +3h9m29s

La trenta-tresena edició de la Volta a Catalunya continuava recollint les crítiques sorgides en anteriors edicions i tornava a incorporar la contrarellotge al recorregut. A més, es materialitzava el retorn als Pirineus amb la Collada de Toses, habitual jutge de pau en anys anteriors. Per altra banda, la Volta imitava, en aquesta edició, el sistema d’equips d’altres curses com el Tour de França amb els equips regionals i internacionals (sempre que es pugui, recolzats per una marca comercial). Cinc corredors per dotze equips: 60 participants. D’un tretzè, el conjunt francès, no va permetre’s la seva participació donat que només se’n presentaren tres de cinc. Alemanya se sumava a altres països habituals com Bèlgica i Itàlia, aquests últims portaven, sobre el paper, l’equip més fort per a la batalla contra els espanyols, tres dels ‘azzurros’ eren Grosso, Zampini i Pettinati, ja presents l’any anterior.

El sistema d’equips regionals eliminava la figura dels independents (més modestos), fent que hi hagués menys corredors en cursa, però que aquests fossin de més qualitat. Entre els mateixos hi havia el Catalunya-Cacaolat amb Josep Serra i el vencedor de l’any passat, Miquel Poblet, que aquest any arribava tocat per una dura caiguda patida tres setmanes abans al velòdrom de Mataró. Per altra banda, Barcelona portava un altre equip amb Francesc Masip al capdavant. Un comjunt a tenir en compte era el València-Coñac Lustau, amb Bernardo Ruiz i una jove promesa, Salvador Botella. Altres vencedors de la Volta com Gelabert o Emilio Rodríguez corrien pel Balears i Galícia-Astúries, respectivament. Mentre que l’equip Castilla portava un desconegut Federico Martín Bahamontes. Un dels temes de polèmica fou el de la selecció de l’equip de les “Vascongadas”, entre els seus cinc no hi havia ni Loroño -que venia de guanyar la muntanya al Tour- ni Langarica. Federació i organització van donar-se la culpa l’una a l’altra i, tot i que va estar insistint-se a la premsa fins l’últim dia, els dos asos no van poder prendre la sortida.

Com era tradició, la sortida de la Volta es va efectuar amb les tradicionals dotze voltes al circuit de Montjuïc. Aquesta primera etapa es va resoldre amb un esprint que va generar molta polèmica. El vencedor havia estat Miquel Bover, però poc després va quedar desposseït de la victòria en favor del segon, Miquel Poblet, per sanció dels àrbitres al corredor mallorquí al·legant un canvi de roda irregular (acceptar la roda d’un espectador), sancionant-lo amb tres minuts. La controvèrsia va venir, en primer lloc, perquè l’incident havia passat a dues voltes pel final, pel que hauria estat òptim que els àrbitres ho haguessin comunicat amb anterioritat a la disputa de l’esprint. I, en segon lloc, perquè el reglament no era clar en quant a la sanció d’aquesta acció, doncs no permetia el canvi de roda amb un altre corredor, però sí que permetia, per contra, un canvi total de la màquina amb un aficionat (o una part si es compta amb el permís dels jutges). El públic va dirigir xiulades contra els àrbitres quan Poblet recollí el ram de flors al podi.

La Volta al pas per Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

A les quatre d’aquella mateixa tarda, després d’unes hores de descans, els corredors afrontaren la segona etapa entre Barcelona i Girona. La jornada quedà marcada per una escapada a Arenys de Mar per part de Grosso -segon l’any anterior-, Iturat i Lahoz als que, després d’uns contraatacs a Tordera, se’ls van unir Bahamontes, Jarque, Zampini i Janssens. A les proximitats de Girona, els dos italians -Grosso i Zampini-, aconseguiren obrir forat sobre la resta i es disputaren la victòria al Parc de la Devesa de Girona. Allà es muntà un circuit improvisat, s’havia decidit que els temps per la general comptarien en el primer pas, però la lluita per l’etapa -i les bonificacions- es faria després de 20 voltes al petit circuit. La victòria fou per Adolfo Grosso que prenia el liderat, a roda havia entrat Zampini i a pocs segons Janssens amb Bahamontes. El grup es deixava més de tres minuts i va completar les vint voltes en forma d’autèntic passeig davant la decepció del públic, doncs arriscar no els servia de res. Això va constatar la mala planificació del final d’etapa per part dels organitzadors.

Francesc Alomar i Antoni Castell donaren protagonisme a les Illes a la tercera etapa. S’escaparen de ben inici i van fer camí davant la passivitat del gran grup, on ningú prenia la responsabilitat, i encara menys els italians… el líder de la cursa, Grosso, es desentenia només començar degut a què se sentia indisposat per, segons el seu mànager, haver begut aigua en males condicions d’una font… l’italià s’acabà deixant en meta 36 minuts, entrant en penúltima posició, perdent el groc i tota opció de victòria. L’etapa es decidí a la pujada a la Font de Cera, on Alomar, clarament superior, deixà enrere el seu rival obrint un marge de fins a quatre minuts a la meta de Granollers. Alomar es vestia de líder amb 8’45” sobre el segon, Janssens. El grup s’havia deixat prop d’onze minuts a l’arribada.

Si el grup havia permès tal minutada era perquè tenien el cap ficat a l’etapa dels Pirineus. La Volta tornava a la Collada de Toses després de quatre edicions absenta, en una llarguíssima etapa entre Granollers i Andorra amb 247 quilòmetres. El dia s’inicià amb una no perillosa escapada d’Elguezábal a Sant Feliu de Codines que, malgrat arribar a deu minuts de renda, va ser caçat a l’inici de la Collada. Allà el ritme del grup provocà la típica selecció natural, amb un líder que ja cedia i que, a més, punxava a tres quilòmetres de coronar un port que passaven, en les primeres posicions, Serra, Botella, Schoubben i Emilio Rodríguez. Poblet deixava clar el seu mal estat de forma perdent onze minuts. Schoubben es destacà en el descens i a Puigcerdà arribà a tenir tres minuts sobre els perseguidors. Una pluja fina sumada a una baixada de les temperatures acompanyà els corredors en el tram final. Al pas per la duana, el belga capdavanter mostrà signes de debilitat i fou quan Salvador Botella arrencà des del darrere, passant a liderar la cursa imposant-se a Encamp amb gairebé dos minuts sobre Schoubben, immediat perseguidor, i tres i mig sobre el grup de Gelabert, Masip, Serra i Bernardo Ruiz. El valencià es col·locava primer a la general, amb 4’40” sobre el segon, Schoubben.

“A líder por etapa” – Foto: Mundo Deportivo

La cinquena etapa es disputà sobre dos sectors. Un primer molt curt en línia entre Encamp i Organyà, de només 43 quilòmetres. Aquest any la novetat va ser que no va fer falta una neutralització de la cursa fins la duana gràcies a les bones gestions per part de la organització. En aquest primer parcial, el grup deixà marxar tres homes que no eren gens perillosos per la general, pensant també en salvar energies de cara a la contrarellotge. El vencedor fou el valencià Salvador Jarque per davant dels companys d’escapada Vidaurreta i Mesa, mentre que el grup es deixava poc menys de dos minuts. Després d’una neutralització del tram entre Organyà i Oliana, degut a les obres del pantà, es disputà la contrarellotge fins Agramunt, on Josep Serra fou el vencedor marcant un molt bon registre que el col·locà també com a vencedor global de l’etapa. Botella limità les pèrdues deixant-se poc més d’un minut, en tant que Schoubben pagava l’esforç del dia anterior perdent més de cinc minuts. Amb l’enfonsament del belga, Serra pujava al segon lloc de la general amb més de tres minuts perduts sobre Botella.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Si bé amb dos sectors en un mateix dia no hi havia prou, aquella mateixa tarda es disputà la sisena etapa. Els grans favorits decidiren prendre’s els 60 quilòmetres entre Agramunt i Lleida com a descans, donant així el vistiplau a una nova fuga d’homes no perillosos. Aquest cop fou el biscaí Carmelo Morales qui s’imposà als Camps Elisis de Lleida per davant dels companys d’escapada Guzmán, Mesa i Galdeano. El grup entrava tranquil amb sis minuts de diferència.

La setena etapa, entre Lleida i Tortosa, fou una nova jornada de certa calma degut al desgast dels dies anteriors, la fortíssima calor i el cap ficat en l’etapa Tarragona-Berga, la penúltima. En la primera part de l’etapa, fins el Coll de Lilla, s’hi destacà una escapada d’Alomar, el vencedor a Granollers. Però no faria gaire camí tot sol i en la mateixa pujada fou caçat, sent Federico Martín Bahamontes qui coronava en primera posició. Entre Valls i Tarragona la notícia fou la punxada del líder, Botella, però que el grup no aprofità per moure’s mentre el valencià regressava tranquil·lament acompanyat dels seus companys Jarque i Navarro. A Tortosa es disputà un esprint amb victòria del barceloní Jaume Montaña, que no va haver de lluitar-lo contra Poblet, que havia desconnectat d’inici afligit de les lesions amb què va començar la Volta. Va perdre set minuts havent estat acompanyat de Crespo i Sant durant tota la jornada.

Els 100 quilòmetres entre Tortosa i Tarragona de la vuitena etapa foren clarament de transició. Es produí una nova escapada d’homes no perillosos a la general que eren De Santi, Vidal Porcar i… Miquel Poblet, que ja perdia més de 40 minuts a la general. Havent pogut recuperar-se dels mals de la jornada anterior -gràcies a les 24 hores de descans entre una etapa i l’altra (arribada a Tortosa: 15h; sortida: 16h)- el de Montcada no fallà en els pronòstics de favorit i va imposar-se clarament als seus dos rivals a la Rambla de Tarragona. El grup perdia sis minuts amb la vista posada en l’endemà.

La novena etapa prometia batalla amb els seus 258 quilòmetres entre Tarragona i Berga, que incloïen el pas no puntuable per l’Ordal i els GPM del Tibidabo i la Trona. La primera part d’aquesta llarga jornada quedà marcada per una escapada en solitari de Federico Martín Bahamontes, que va permetre’s el luxe d’entrar destacat per l’Avinguda del Generalísimo de Barcelona (Av. Diagonal) i pujar Balmes per encarar, per primer cop a la Volta, la pujada al Tibidabo, on s’esperava mitja hora de neutralització a dalt. El toledà el coronà en primera posició amb un marge de cinc minuts sobre un gran grup que no reaccionà directament a la seva escapada, tot i situar-se sisè a la general, amb 8’15” perduts. Va ser a l’alçada de Vic quan del pilot saltaren Gual, Zampini, Schaubben, Alomar i Navarro, mentre el líder es quedava darrere a l’expectativa. El grupet perseguidor caçà Bahamontes al peu de la Trona i, acte seguit, es produí l’atac demolidor de Donato Zampini, que veia com els seus rivals estaven prou madurs. L’italià -en una situació molt similar a la general que Bahamontes, però ara més fresc- es buidà, no fent més que obrir forat, tant en l’escalada a la Trona com en el terreny trencacames final fins Berga, on s’imposava en solitari obtenint gairebé set minuts sobre el segon, Gual, i més de vuit minuts sobre el gran grup. Sumat a les bonificacions obtingudes en el GPM i en meta (1’40”), Zampini es col·locava líder a una sola jornada pel final. Botella perdia el groc i se situava segon a una diferència salvable d’1’31”. Serra era tercer (+4’57”) i Masip quart (5’33”).

Federico Martín Bahamontes a la Volta de 1953 – Foto: MARCA

L’última etapa no tindria res a veure amb el clàssic passeig d’altres anys, doncs la Volta va tenir el seu gir dramàtic en aquest darrer dia. La jornada sortí de Berga i poc abans d’iniciar-se l’escalada a Montserrat el líder, Zampini, ja cedia del grup totalment exhaust de l’esforç del dia anterior. Bernardo Ruiz -del conjunt valencià del líder- marcà un fort ritme a la pujada de la Moreneta, deixant descartat del tot a un Zampini enfonsat que, a més punxava, i es deixaria en meta prop de quinze minuts, caient a la setena plaça de la general. Bahamontes coronà primer Montserrat sentenciant la classificació de la muntanya en favor seu. El toledà, amb 24 anys, s’havia donat a conèixer al públic i la premsa cantava lloances en favor seu: “ha quedat consagrat com un gran as del panorama del ciclisme espanyol (…) pot donar-nos dies de glòria al Tour”. I no anaven mal encaminats, l’Águila de Toledo seria seleccionat per córrer el Tour de França l’any següent on guanyaria la primera -de les sis en total- classificació de la muntanya; més endavant, al 1959, seria el primer espanyol en fer-se amb el ‘Maillot Jaune’ a París. L’etapa de Montjuïc acabà en mans del belga Marcel Janssens, que obrí forat amb una escapada a Molins de Rei i entrà amb més de tres minuts sobre el grup, encapçalat per un Masip que també rebria recompensa gràcies a les bonificacions, finalitzant segon a la general per davant de Serra, tercer.

Un altre jove valencià, Salvador Botella de 24 anys, guanyava la seva primera Volta a Catalunya després de prendre el liderat a l’etapa pirenaica i saber-lo defensar la resta de dies a excepció de l’etapa de Berga, on va cometre l’error de no donar importància a l’escapada de Zampini. La bona reacció del valencià i el seu equip a l’endemà, junt amb l’enfonsament de l’italià, van evitar el que podria haver estat una hecatombe.

Federico Martín Bahamontes, Santiago Mostajo i, el vencedor de la Volta 1953, Salvador Botella – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: