La trenta-dosena edició de la Volta a Catalunya va respondre a algunes de les crítiques sorgides en l’anterior edició i presentà un recorregut, de deu etapes, que incloïa una contrarellotge individual -set anys després- i hi posava una mica més de dificultat en el terreny, tot i que seguia sense tornar als Pirineus. No va produir-se cap canvi en el calendari, se seguia disputant al setembre i continuaria sent així fins el 1994, malgrat que grans estrelles com Coppi o Bartali asseguraven que, si la Volta es disputés abans del Tour, molt probablement hi anirien. En la ubicació d’aleshores, el desgast de la temporada i altres compromisos amb velòdroms els impedien ser-hi.
La participació estrangera augmentà amb representants italians i francesos, però també amb suïssos i belgues, absents en l’anterior edició. Els italians, duien un bon equip encapçalat pel vigent campió, Primo Volpi, acompanyat de Falzoni, Grosso i Zampini, aquest últim havia estat segon a la Paris-Niça i quart al Giro d’Itàlia en aquell mateix any. Miquel Poblet arribava millor que mai aquest any. Segons el seu entrenador, Joaquín Rubio, el de Montcada i Reixac havia preparat a consciència la ronda catalana i deia haver fet coincidir el seu millor moment de forma amb la disputa de la mateixa. Tornava a córrer amb els colors del Canals i Nubiola, junt amb altres asos espanyols com Bernardo Ruiz -que venia de fer el primer podi de la història del ciclisme espanyol al Tour de França (tercer, per darrere de Coppi i Ockers)-, Gelabert -desè al Tour- i Serra.
Classificació general
- Miquel POBLET (ESP) 41h51m51s
- Adolfo GROSSO (ITA) +1m44s
- Josep SERRA (ESP) +5m58s
- Isidore DE RIJCK (BEL) +6m33s; 5. Miquel GUAL (ESP) +6m34s; 6. Francesc MASIP (ESP) +8m5s; 7. Primo VOLPI (ITA) +8m52s; 8. Bernardo RUIZ (ESP) +10m11s; 9. Andrés TROBAT (ESP) +11m11s; 10. Alfons VANDENBRANDE (BEL) +11m46s; (…) i 35. Fermín TORRES (ESP) +2h53m24s
La normalitat tornava amb la sortida inaugural des de Montjuïc, a Barcelona. Les clàssiques dotze voltes al circuit van ser acompanyades, aquest cop, per una pluja que causà algunes caigudes i avaries com les de Gelabert i Rol, dos antics vencedors de la prova que, a les primeres de canvi, es donaven per descartats en perdre més de dotze minuts. Miquel Poblet estrenà la cursa imposant-se a l’esprint per davant de Gual i Masip. Les bonificacions, que eren les mateixes de l’any anterior (etapa: 60, 40 i 20”; GPM: 40, 20 i 10”), el col·locaven líder. Aquella mateixa tarda, la cursa es dirigí cap a Manresa, en una segona etapa de 62 quilòmetres. La mitjana fou alta, seguint la tendència dels darrers anys. El fet més destacat fou la punxada de Poblet a un quilòmetre de l’arribada. El de Montcada anava disposat a guanyar la seva segona etapa, però la mala sort li ho va impedir i va acabar perdent minut i mig en meta i el jersei groc de líder, que passava a mans del vencedor a Manresa, Pere Sant.
La tercera etapa, entre Manresa i Tarragona, fou una de les més dures. Es va sortir sota una forta pluja i es va pujar l’alt de Montserrat cobert per la boira. Allà Poblet va passar moments de crisi i fou el seu company, Gelabert, qui el va recolzar per seguir endavant. Loroño comandava el grup a alt ritme i va coronar al capdavant. Fou en el descens quan Adolfo Grosso atacà mentre que el grup anava recuperant homes que havien cedit abans. Poblet aconseguia tornar a entrar i, amb l’empenta del Canals i Nubiola, el pilot tornava a reagrupar-se després de caçar l’italià -qui havia arribat a tenir quatre minuts de renda- a l’alçada de Tàrrega (-89 km). Al pas per Les Borges Blanques (-70 km), atacaren Mateo, De Rijck i, de nou, Grosso. Quan semblava que la victòria estava al davant, darrere es produïa un contrast amb un immens Poblet, a la par que sortia el sol. El de Montcada saltà junt amb Serra i Trobat i caçaren un Grosso que novament havia quedat sol després del defalliment dels altres dos rivals. Poblet dominà l’ascensió al Coll de Lilla, coronant-lo en primera posició i enduent-se els 40” de bonificació. A Tarragona, fou el més ràpid i aconseguia treure escassos segons als altres companys d’escapada. Miquel Poblet recuperava el liderat en detriment d’un Pere Sant totalment enfonsat. L’italià Grosso pujava a la segona posició, a 52”, i Serra era tercer a 1’34”.
La quarta etapa, entre Tarragona i Tortosa, es preveia de calma després de la dura jornada del dia anterior. I així va ser… fins a arribar als últims vint quilòmetres. Doncs, fruit d’una nova punxada del líder, els italians aprofitaren per accelerar el ritme. Pere Sant, recuperat del defalliment del dia anterior, aconseguia la seva segona victòria a Tortosa i Adolfo Grosso passava a liderar la cursa després de la pèrdua de 2’18” de Poblet, que queia a la tercera plaça de la general, a 1’26”. No hi faltaren les crítiques cap a l’equip Canals i Nubiola en dos sentits: el primer, només Gelabert el recolzà en la persecució final mentre que Bernardo Ruiz i Serra es quedaren davant; el segon, tot i que el reglament permetia el canvi ràpid de roda, el cotxe d’equip -igual que a Manresa- no es trobava a prop de Poblet, i això tenint en compte que el tram on va punxar havia estat senyalitzat amb anterioritat pel seu mal estat, cosa que va obligar al de Montcada a haver de reparar pel mètode antic. La jornada també va viure l’abandonament en bloc dels francesos per absència d’equip de mecànics…
Una escapada amb De Rijck, Alomar i Miró, fou la protagonista de la cinquena etapa, que duia els corredors de Tortosa a Valls. El gran grup va donar el vistiplau al trio, però tanta confiança va fer-los haver de treballar de valent en la part final. Isidoor De Rijck, marxà en solitari en els darrers 40 quilòmetres d’etapa aprofitant les avaries dels seus dos altres rivals. Al Coll de Lilla, era líder virtual gràcies als setze minuts de renda que treia al grup, però en el descens -obligat a fer-lo amb molta precaució per una caiguda anterior amb Miró que va desestabilitzar-li la bicicleta- el grup, conduït per un gran Primo Volpi, va retallar-li temps suficient perquè Grosso no perdés el liderat. El belga, que era recent vencedor de la Volta a Alemanya, s’imposava en solitari a Valls i treia gairebé dotze minuts al gran grup que, sumat a les bonificacions, provocaven un gran salt a la general, passant del vint-i-cinquè al quart lloc, a 2’57” del groc.
La sisena etapa, amb 221 quilòmetres entre Valls i Ripoll, presencià un nou gir a la classificació general en favor de Poblet, que recuperava el liderat. El de Montcada, ben concentrat des de l’inici, coronava primer l’alt d’Ullastrell, sabent que les bonificacions podrien ser clau. Fou en la part final, a l’alçada de la Gleva, quan un atac de Masip acabà deixant sols davant a Poblet, Gual i Grosso, doncs el propi Masip es desentenia ben aviat per una punxada. Poblet, tot i que era superior a l’esprint, decidí no especular i provà l’atac. Jugar la carta més difícil li sortí beneficiós, doncs aconseguí desfer-se de Grosso, que defallia profundament a dos quilòmetres d’una arribada on Miquel Poblet s’imposava a Gual a l’esprint definitiu. Grosso acabava perdent 1’45” en meta i Poblet recuperava el groc a Ripoll, la localitat dels seus pares.
Tornaven les etapes de doble sector a la Volta, el primer parcial fou una etapa en línia molt curta entre Ripoll i Tona, de 43 quilòmetres. Aquesta va quedar marcada per l’escapada de Giovanni Pettinati, que s’imposava als seus companys de fuga, Marigil i Mateo, i treia més de dos minuts i mig al grup principal que li servirien per fer-se després amb el global de l’etapa. Seguidament, es disputà una contrarellotge on Adolfo Grosso no fallà en els pronòstics de favorit i recuperà el liderat obtenint prop de dos minuts sobre un Poblet que havia sortit a limitar la pèrdua, coneixedor que la lluita contra el temps no era una de les seves especialitats. L’italià tornava a col·locar-se al capdavant de la general amb 46” de marge sobre el de Montcada. Més lluny, tercer, se situava Serra a 3’38”.
Malgrat que l’etapa era de doble sector, aquella mateixa tarda també es disputà la vuitena etapa -el que vindrien a ser, doncs, tres parcials en un sol dia-. L’inici fou rapidíssim com a conseqüència de les nombroses primes que s’hi disputaven de sortida. El recorregut, entre Granollers i Vilanova i la Geltrú, provocà que la caravana de la Volta creués la ciutat de Barcelona per l’Avenida del Generalísimo (l’actual Avinguda Diagonal). Juan Crespo es permeté el luxe de rodar escapat per la capital, gràcies al forat obtingut en un pas a nivell tancat que va deixar enrere un pilot impacient. Però, com diu la dita “una de freda i una de calenta”, un altre pas a nivell als afores de Vilanova i la Geltrú aturà Crespo, fent que acabés sent neutralitzat per un grup des d’on Antoni Gelabert saltà a la part final, servint-li per sortir vencedor de l’etapa amb escassos segons sobre el gran grup. A la general, Poblet s’apropava a només 26” de Grosso gràcies als 20” de bonificació que havia aconseguit al Pas de la Mala Dona.
La novena etapa -amb els seus 226 quilòmetres entre Vilanova i la Geltrú i Berga, passant per l’Ordal i la Trona- eren, sobre el paper, l’etapa reina. A més, la situació de la cursa, a un dia per al final, deixava un final més obert que mai. En la lluita per l’etapa, José Vidal Porcar fou el gran protagonista, esdevenint el gran dominador d’una escapada formada a Martorell, a 150 quilòmetres de l’arribada. Abans, la cursa havia superat l’Ordal amb Poblet al capdavant, fent que els 40” de bonificació el col·loquessin com a líder virtual de la cursa. El de Montcada no quedà satisfet amb això i, ja en la part final, provocà batalla des de la Trona, amb un Bernardo Ruiz comandant el gran grup. Coronaren junts, però, en el terreny trencacames final, Poblet aconseguí desfer-se de Grosso en el que havia quedat com una batalla a dos. Poblet creuava meta en tercera posició -on feia cinc minuts que hi havia entrat Vidal Porcar com a vencedor- amb un espai de 30” sobre Grosso que se sumaven als 20” de bonificació en meta. Així, Poblet aconseguia girar, per tercer i últim cop, la classificació general.
Els marges tan ajustats -1’04” entre Poblet i Grosso- i els molts canvis de líder durant tota la cursa, feien preveure que la darrera etapa no seria l’habitual de tràmit que s’havia viscut gairebé sempre a Montjuïc. Tot i això, l’inici fou bastant tranquil i els italians no oferiren batalla. Fou el belga Isidoor De Rijck qui, en la penúltima volta al circuit de Montjuïc, atacà per sortir vencedor de l’etapa amb prop de mig minut de marge sobre un grup que encapçalà Poblet (adquirint uns altres 40” de bonificació i deixant la diferència final sobre Grosso en 1’44”). El belga, doble vencedor d’etapa, aconseguia, amb l’esmaixada final, passar del cinquè al quart lloc de la general, que arrabassava per un sol segon a Miquel Gual.
Miquel Poblet, que havia preparat a consciència aquesta Volta, guanyava “per fi” la general. Tot i els seus 24 anys, el corredor de Montcada havia estat focus dels mitjans i aficionats des que va debutar amb només 19. El cridat a ser el nou as del ciclisme espanyol ja no sentiria tanta pressió havent-se fet amb la cursa de casa. Poblet es va veure molt beneficiat en les bonificacions -prop de sis minuts recollits en total- contra un Grosso sense gaire punta de velocitat. Tot i això, havien estat una compensació a les punxades patides durant la Volta que l’havien fet perdre el liderat dia sí, dia no. El de Montcada arrodonia la seva participació guanyant també el GPM. Per altra banda, es tornà a criticar el recorregut, es reclamava la tornada dels Pirineus i de la muntanya de veritat.
tourdegila 