Volta Catalunya 1951: Primo Volpi repeteix la fórmula de l’any anterior en una Volta colpida per la tragèdia

La trenta-unena edició de la Volta a Catalunya va ampliar-se a dotze etapes i, per primer cop a la història, sortí d’una localitat que no era Barcelona. Les Caves Canals i Nubiola, a Sant Esteve de Sesrovires -a uns 30 quilòmetres de la capital-, va patrocinar la sortida fent-se gran, per un dia, un poble que aleshores comptava amb tres mil habitants, podent gaudir de tots els actes previs tals com el precintatge.

La participació estrangera es reduí a un equip italià i a alguns corredors francesos que corrien com a independents. En quant a espanyols, les mirades tornaven a centrar-se en la rivalitat FC Barcelona i RCD Espanyol, que regressaren formant equip després d’anys de desaparició. Els blaugranes -amb Cañardo com a delegat– tenien a corredors com Gelabert, Filbà, Massip o Serra, aquests dos últims havien fet un bon paper al darrer Tour de França. Els blanc-i-blaus, per la seva banda, comptaven amb Manuel i Emilio Rodríguez, Víctor Ruiz, Trobat o José Mateo. Fora d’aquesta rivalitat amb origen futbolístic, la casa Canals-Nubiola també patrocinava un equip amb Miquel Poblet i Bernardo Ruiz com a màxim representants. L’oriolà venia de guanyar dues etapes al Tour de França, acabant novè a la general, i havia guanyat també el campionat nacional i la Clásica de los Puertos.

Classificació general

  1. Primo VOLPI (ITA) 47h12m53s
  2. Francesc MASIP (ESP) +3m17s
  3. Manolo RODRÍGUEZ (ESP) +3m38s
  4. Josep SERRA (ESP) +5m23s; 5. Pere SANT jr (ESP) +6m30s; 6. Jesús LOROÑO (ESP) +6m50s; 7. Andrés TROBAT (ESP) +8m9s; 8. José VIDAL PORCAR (ESP) +9m43s; 9. Petro GIUDICI (ITA) +11m13s; 10. Joaquín FILBÁ (ESP) +14m41s; (…) i 38. Juan MARTÍNEZ (ESP) +2h6m23s

Per la primera etapa, la caravana ciclista es dirigí a primera hora del matí cap a Sant Esteve de Sesrovires, els corredors que no disposaven de mitjà de transport propi podien anar en autobús, pagant 10 pessetes. A les tres de la tarda, després del precintatge, parlaments i benedicció del bisbe de Barcelona, el Dr. Gregorio Modrego, els corredors es disposaren a prendre la sortida. Amb sorpresa, aquesta etapa inaugural acabaria decidint el desenllaç de la cursa. Primo Volpi escapà a la primera meitat de cursa, en el tram de pujada d’Olesa de Montserrat a Viladecavalls. L’italià recorregué setanta quilòmetres en solitari sense que el grup reaccionés i arribà a tenir un marge de cinc minuts que acabà escurçat a més de tres minuts sobre el grup principal a l’arribada de Granollers. Corredors com Vidal Porcar, Jarque, Loroño o Aguirrézabal van contraatacar en el grup quan ja s’hi trobaven al circuit final i aconseguiren entrar amb marges més reduïts, prenent les bonificacions restants (que eren igual que l’any anterior). L’italià Volpi, tot un veterà de 35 anys, prenia un mallot groc de líder que ja no deixaria anar fins el final.

Per primer cop a la història, la Volta no va sortir des de la ciutat de Barcelona – Foto: Mundo Deportivo

La segona etapa, entre Granollers i Figueres, es resolgué a l’esprint amb victòria de Miquel Poblet sobre un grup d’una cinquantena de corredors. Abans, però, la batalla s’havia desencadenat a Collsacreu amb l’atac de Rossi, Manolo Rodríguez i Corrales, però el FCB no els deixà marxar, deixant-se veure la clàssica rivalitat contra els blanc-i-blaus. També a 30 quilòmetres de meta, Vidal Porcar -segon a la general- ho intentà, però va tenir d’enemic el vent de tramuntana i acabà sent caçat abans de l’entrada a Figueres.

La tercera etapa sortia de Figueres per arribar a Barcelona per primer cop a la història com a etapa intermèdia. Fou a Calella (-50 km) quan José Mateo, de 21 anys, atacà. Davant el permís del grup, “la puça d’Olesa de Montserrat” del RCDE, aconseguia entrar amb gairebé dos minuts al circuit de Montjuïc, on s’havia de completar una sola volta. Allà li entrà la crisi en forma de rampes a les cames, però el marge li fou suficient i només cedí 45 segons, imposant-se en solitari a Barcelona. El grup entrava a un minut encapçalat per Poblet.

Les dotze voltes a Montjuïc -que en els darrers anys inauguraven la Volta- passaren a ser, aquest cop, la quarta etapa. El públic fou més nombrós que mai, era un diumenge. La marxa fou ràpida -38 km/h de mitjana- i es resolgué en la part final amb una arrencada sensacional de Bernat Capó, que li valia per imposar-se sobre un grup que entrà en petits talls. Ocasió perduda per Poblet, que creuà meta en un segon grup perdent gairebé un minut. Al de Montcada i Reixac li faltava equip, l’altre estrella, Bernardo Ruiz, era valedor per la muntanya i, a més, hi assistí aquell any fluix de forces per l’esgotament provocat pel seu calendari.

Aquella mateixa tarda es disputà la cinquena etapa, entre Barcelona i Reus, en una nova jornada marcada per l’alta velocitat (39 km/h de mitjana). Ben d’hora, al Pas de la Mala Dona, s’hi destacà un grup de nou corredors: Volpi, Masip, Sant, Bresci, Serra, Jarque, Manolo Rodríguez, Corrales i Juan Martínez, cedint aquest últim en el pas per Roda de Berà. El saragossà Mariano Corrales s’imposava a Reus després d’un esprint que arrencà ell mateix amb anticipació pensant-se que la meta s’ubicava abans d’on realment s’hi trobava, tot i això, aconseguí mantenir l’esforç i superar els seus rivals. Volpi era més líder, doncs Vidal Porcar perdia més de sis minuts per una avaria. Salvador Jarque passava a ser segon, a 2’32” de l’italià. Poblet i Bernardo Ruiz, que es passaren perseguint gairebé tota la jornada, perdien també uns altres quatre minuts, veient les seves opcions per optar a la general esvaïdes.

Etapa curta la sisena, amb només 85 quilòmetres entre Reus i Tortosa, que serví per permetre una fuga en solitari de Luis Navarro, un jove de només 22 anys que havia portat Bernardo Ruiz des d’Oriola i que corria a les files del Canals i Nubiola. L’oriolà s’escapà a l’Hospitalet de l’Infant i, davant la passivitat del grup per la poca amenaça que suposava, es presentà a Tortosa amb quatre minuts de marge sobre un gran grup on Miquel Poblet tornava a ser el millor a l’esprint.

La setena etapa, amb un rodeig entre Tortosa i Amposta, es decidí en els 25 quilòmetres finals amb una escapada exitosa de Jesús Loroño que acabà enduent-se l’etapa amb una renda d’un minut sobre el grup d’on Poblet repetia com el més ràpid. Un antic vencedor de la Volta, Antonio Andrés Sancho, declarava sobre la mala sort de Poblet al Mundo Deportivo i el comparava amb el gran campió, Delio Rodríguez: “li falta un bon equip; sembla que sigui un tots contra Poblet”.

També es van deixar veure els joves valors a la vuitena etapa, entre Amposta i Valls. En una nova jornada curta -de 105 quilòmetres-, que acabà amb la victòria de Sergio Celebrowsky sobre un grup de tres escapats. Fou el propi Celebrowsky -que, malgrat l’exotisme del seu cognom, era català de tota la vida, però de pare rus– qui inicià l’escapada a El Perelló fruit de la lluita entre clubs d’independents que hi havia entre dos equips egarencs: la PC Nicky’s i la UC Terrassa. El mallorquí Trobat se li enganxà a roda i, poc després, se’ls uní el vencedor el dia anterior, Loroño. La bona col·laboració entre els tres i el poc enteniment al darrere entre el FCB i els italians, foren la clau per l’èxit de l’escapada, que va treure dos minuts al gran grup. Entre els desafortunats de la jornada hi havia Jarque -fins aleshores, segon a la general- i Poblet, que per avaries perderen més de nou minuts.

La tragèdia fou la trista protagonista en la novena etapa, entre Valls i Les Escaldes (Andorra). Emilio Martí, egarenc de la UC Terrassa, perdia la vida quan es trobava perseguint el grup capdavanter junt amb l’italià Dino Rossi, que també va patir lesions greus: fractura de fèmur i clavícula. Ambdós van ser envestits per una camioneta que pujava en sentit contrari en un tram de descens entre el Pla de Sant Tirs i la Seu d’Urgell (cal tenir en compte que, en aquella època, el trànsit no sempre estava completament tallat sinó regulat). La caravana de la Volta es va cobrir de dol per primer cop en 31 edicions d’història. Esportivament, l’etapa fou per Manolo Rodríguez, que aprofità la vigilància entre favorits per arrencar des d’un grup ja força seleccionat des de l’entrada a Andorra. La jornada, que d’inici tenia el Coll de Lilla, s’havia començat amb força pel rumor (cert) que va córrer sobre que el líder havia passat mala nit. Tot i això, Volpi s’hi defensà molt bé entrant en el grup perseguidor del gallec amb 40” de retard. L’italià seguia de groc ara amb 2’47” sobre M. Rodríguez, 3’36” sobre Masip, 4’02” sobre Serra i 5’29” sobre Loroño, que conformaven el Top-5.

Foto: Mundo Deportivo

A l’endemà, la caravana de la Volta es despertava totalment entristida. Els corredors duien braçalets negres i els cotxes i les pancartes quedaven presidits per un crespó negre. Abans de l’inici de la desena etapa, se celebrà una missa per l’etern descans d’Emilio Martí, de 19 anys i pintor d’ofici que s’havia inscrit a la Volta per il·lusió, els pares del qual no volien que hi anés… També es guardà un impressionant minut de silenci a la frontera. Després, de forma inesperada, els corredors s’aturaren en el punt de l’accident i resaren junts un Parenostre. Els corredors de la UC Terrassa que encara quedaven en cursa -Celebrowsky, Iturat i Mayol- abandonaren en bloc. Esportivament, la jornada quedà marcada per una avaria inicial de Manolo Rodríguez, que hagué de lluitar contra un gran grup tirat pel FCB, amb intenció d’eliminar al blanc-i-blau del segon lloc de la general, que perdia sis minuts a Pons (-70 km), però que va aconseguir tornar a reenganxar-se a 21 quilòmetres del final a Lleida. José Escolano sorprengué els favorits a la part final i s’hi imposà amb escassos segons de diferència en relació a un grup encapçalat per Sant i Volpi -que ampliava el seu marge a la general amb la bonificació (3’07” sobre M. Rodríguez).

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

L’onzena etapa era l’esperada gran oportunitat per arrabassar el liderat a Volpi. Sobre el paper era l’etapa reina, amb 262 quilòmetres entre Lleida i Vilanova i la Geltrú que incloïen el pas per Montserrat. Tot i això, no es produí l’anhelada batalla i els favorits rodaren sempre junts, fins i tot a Montserrat i en el posterior descens. La premsa es queixava dels avituallaments, que trencaven el ritme de la cursa per l’aturada que es produïa i proposava fer-los com al Tour: sense aturar-se. Foren Bernardo Ruiz i Montaña els que trencaren l’harmonia del grup en la part final, a Vilafranca del Penedès (-40 km), i aconseguiren obrir forat, sent l’oriolà qui s’enduia una victòria que esperava per donar-li moral. En paral·lel, a la Sagrada Família de Terrassa, s’oficiava el funeral d’Emilio Martí, que rebé un gran homenatge per part de tota la seva gent, en els dos quilòmetres de ruta que recorregueren fins a l’església. Una comitiva de la Volta, aprofitant la proximitat de la cursa, es desvià al pas per Martorell per acudir al funeral. Autoritats locals, representants de les marques comercials i clubs ciclistes hi foren presents en aquest darrer adéu. S’obriren subscripcions per rebre donatius que, sumats a les 10.000 pessetes de pòlissa d’assegurança de la cursa, anirien a la família del jove corredor egarenc.

Tot quedava vist per sentència, l’última etapa acostumava a ser un tràmit i així va ser. L’etapa s’inicià amb una amenaça de pluja que va acabar executant-se i provocant alguna que altra caiguda massiva sense greus conseqüències. Un Miquel Poblet amb gana i totalment desentès de la lluita global, atacà a Avinyonet amb el permís del grup, que no va ser comandat ni pel FCB, RCDE o els italians, sinó per modestos. Poblet coronava l’Ordal amb 2’30” de marge i es permetia el luxe d’entrar amb nou minuts de renda al circuit de Montjuïc. El passeig triomfal fou sensacional i s’acabà imposant en solitari sense necessitat d’haver de mostrar la seva punta de velocitat. El grup entrava amb vuit minuts i mig perduts encapçalat per Volpi i Masip, que també havien bonificat a l’Ordal. Masip aconseguia passar a Manolo Rodríguez a la general, acabant segon a 3’17” de Volpi.

El veterà Primo Volpi va saber defensar el seu liderat aconseguit intel·ligentment el primer dia amb l’escapada camí de Granollers. No va córrer cap desgràcia i observava, des d’un segon pla, les batalles entre els conjunts del FCB i RCDE, deixant passar els dies. La Volta, però, havia afluixat en quant a duresa en els darrers anys: necessitava més muntanya. La Collada de Toses, per exemple, havia estat exclosa en anteriors edicions per evitar així passar per males carreteres, però anava en detriment de fer una cursa més difícil i emocionant; la prova contrarellotge també havia quedat eliminada, feia sis anys que no se’n disputava una; per últim, es posava en dubte la ubicació de la prova en el calendari, al setembre els corredors estrella estaven cansats i molts requerien d’altes quantitats de diners per ser-hi presents… Un canvi a abans de les grans voltes seria un al·licient per als corredors de participar-hi, per la necessitat de quilòmetres de cara a poder arribar en forma a la disputa de les mateixes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: