Volta Catalunya 1950: El triomf per al més regular, Antoni Gelabert

Classificació general

  1. Antoni GELABERT (ESP) 39h56m59s
  2. Josep SERRA (ESP) +3m9s
  3. Francesc MASIP (ESP) +4m56s
  4. Raoul REMY (FRA) +5m13s; 5. Bernardo RUIZ (ESP) +5m40s; 6. Danilo BAROZZI (ITA) +7m42s; 7. Franco FANTI (ITA) +12m2s; 8. Armando PEVERELLI (ESP) +12m9s; 9. Dalmacio LANGARICA (ESP) +17m13s; 10. Andrés TROBAT (ESP) +19m26s; (…) i 40. Bautista SUBIES (ESP) +4h0m43s

La trentena edició de la Volta a Catalunya es presentava amb un recorregut de menys dificultat en relació a anys anteriors per la poca alta muntanya. L’arribada a Andorra era l’única aproximació pirenaica que es va fer en aquesta edició. En quant a novetats, la ronda catalana tornava a introduir les bonificacions: en meta (1’, 40” i 20” als tres primers) i en els GPM (40”, 20” i 10”). Organitzativament, la Volta va innovar incorporant les tanques en els finals d’etapa, que serviria per ordenar el públic i aprofitar per col·locar-hi pancartes dels patrocinadors, quelcom que els estrangers asseguraven no haver vist en altres curses.

Entre la participació nacional, s’hi destacava la baixa de Miquel Poblet. L’as català no es trobava en forma i el descans era recomanat pel seu metge: la pressió sanguínia no era la satisfactòria. Dins de la decepció, els favorits espanyols eren l’ampostí José Serra i el balear Antoni Gelabert, campió nacional i vencedor aquell any de dues etapes a La Vuelta. També hi acudien més d’una vintena d’estrangers amb França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia representats, entre els quals s’hi podia destacar a Mario Ricci, vencedor de quatre etapes al Giro i dos Lombardia (1941, 1945), entre multitud d’altres clàssiques italianes. Tot i això, els italians van donar els galons de líder al jove Danilo Barozzi (23).

Recorregut de la Volta de 1950 – Foto: Mundo Deportivo

La primera etapa s’inicià a Barcelona amb les clàssiques dotze voltes al circuit de Montjuïc. Es rodà més ràpid que mai, una mitjana de més de 38 km/h, i és que l’alta velocitat fou una de les característiques d’aquesta edició. Hi hagué molta lluita, Langarica marxà en solitari en l’última volta però punxà. S’acabà arribant a l’esprint on Antoni Gelabert s’hi imposà per davant del francès Emile Rol, el vencedor de l’anterior edició. El balear prenia un mallot verd de líder que ja no deixaria anar. A la tarda es disputà la segona etapa, curta, de només 47 quilòmetres, que dirigí la cursa cap a Vilanova i la Geltrú per les Costes del Garraf. Tret d’algunes caigudes, l’etapa va transcórrer sense gaires incidències destacables i es resolgué amb la victòria del belga Frans Loyaerts en un esprint molt ajustat entre quatre corredors i que generà molts dubtes als àrbitres sobre qui havia guanyat… Gelabert mantenia el liderat, doncs al matí havia bonificat 1’40” (victòria d’etapa i GPM) i Loyaerts havia perdut més set minuts a Montjuïc. El balear tenia un marge d’un minut sobre Olmos i Rol, els més propers a la general.

La tercera etapa, entre Vilanova i la Geltrú i Tortosa, quedà marcada també per l’alt ritme del grup. Es comptaren nombroses escapades des del tret de sortida, però cap amb èxit. S’arribà gairebé una hora abans del previst a meta on s’imposà, en un nou esprint, l’italià Mario Ricci evitant que Loyaerts fes doblet, que quedà segon. Gelabert seguia de líder, però ara amb 40 segons sobre Ricci. Una anècdota a destacar de la jornada fou la del suís Aeschlimann, que va beure d’un bidó que havia omplert, per confusió, amb llegiu. Per sort va adonar-se’n ràpidament, ho va escopir i va ser atès pel metge de la cursa.

Arribada de la Volta a Tortosa – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

“No es corre a Bèlgica ni a França tant com a la Volta a Catalunya” deia el director esportiu belga, Versnick, “… i a Itàlia tampoc” completava l’homòleg italià, Pina. La quarta etapa, entre Tortosa i Reus, també es va córrer a alta velocitat, arribant a la capital del Baix Camp amb mitja hora d’avançament. Va ser a l’aproximació final quan Filbà i Langarica trencaren l’harmonia del gran grup, aprofitant l’atac un Desire Keteleer que acabaria deixant enrere els dos espanyols i per imposar-se al Passeig de Mata de Reus amb un forat de deu segons sobre el grup. El belga, que corria pel “Club de los calvos y no calvos”, era un home de confiança de Fausto Coppi, i en els darrers anys havia guanyat etapes a Tour, Giro i s’havia fet amb la Fletxa Valona i Volta a Romandia. Amb la victòria, Keteleer pujava a la segona posició, a només 10” de Gelabert, que salvava el liderat gràcies als 20” de bonificació aconseguits entrant en tercera posició. De no ser per aquests segons de premi, s’hauria arribat a l’equador amb 25 homes amb el mateix temps.

La cinquena etapa, entre Reus i Andorra, era la més llarga de totes: 263 quilòmetres. Tot i això, la gran dificultat es trobava de sortida… el Coll de Lilla, que va servir per provocar acceleracions en la lluita pel GPM i les bonificacions, anant a parar aquestes a Langarica, Gelabert (líder) i Masip. A partir d’allà, l’etapa transcorregué sense gaires incidències. No fou fins creuada la frontera andorrana, quan s’inicià la batalla, a deu quilòmetres pel final, les primes andorranes provocaren atacs, amb Serra com a iniciador. Però el més llest fou Bernardo Ruiz, que jugà millor les cartes i acabà marxant en solitari i imposant-se amb 30 segons sobre Gelabert i Barossi. L’aleshores segon a la general, Keteleer, punxava a vuit quilòmetres del final i perdia més de cinc minuts. Gelabert dormia aquella nit més tranquil amb 1’30” sobre el segon, Bernardo Ruiz -company d’equip-, 2’21” sobre Masip i amb 3’ sobre Serra i Ricci.

Pas de la Volta per l’Arc de Berà – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La sisena etapa duia els corredors d’Andorra a Manresa, tot i que la sortida real es produïa a La Seu d’Urgell donat que el tram anterior era neutralitzat. D’inici s’hi destacà l’abandonament de tots els belgues i suïssos… tot i començar amb la resta, en donar-se la sortida, anaren de passeig i al cap de poc posaren peu a terra. Es queixaven que el dia abans no havien permès el pas per la duana als directors dels seus equips i denunciaven un tracte a favor dels espanyols… Es criticà l’organització per no haver previst problemes en els tràmits duaners. D’estrangers, només italians i francesos continuaren en cursa. Esportivament, l’etapa es caracteritzà per la punxada del líder al pas per Basella. Tot i això, Gelabert -que arribà a perdre 1’30”- realitzà una bona persecució i caçà el grup al pas per Tiurana. La lluita per la victòria es produí a la part final, en el descens des de Maians fins a Manresa, on s’escapà l’italià Danilo Barozzi i aconseguí obrir un forat que s’explicità en meta en més de 40 segons sobre un grup que encapçalaven Masip i Serra, que prenien les bonificacions restants. Gelabert mantenia el liderat amb 1’30” sobre Bernardo Ruiz, mentre que Masip i Serra s’apropaven a 1’35” i 2’37” respectivament.

Si havia d’haver una etapa reina per obligació, aquesta hauria estat la setena. Entre Manresa i Figueres, amb 208 quilòmetres de recorregut, els corredors afrontaren ben aviat les pujades de Fontfreda i Romagats, per enllaçar amb Les Guilleries. Fou en aquesta última quan Langarica provocà una selecció en el gran grup coronant en primera posició seguit de Masip i Gelabert, que seguien sumant segons de bonificació. Al final del descens, a Arbúcies, es produí un reagrupament que deixà 17 homes davant. A partir de Sarrià de Ter (-36 km) s’oferí un espectacle d’atacs, en especial dels italians, però Gelabert es mostrà molt fort defensant-se de tots els demarratges. A vuit quilòmetres del final, el vencedor a Manresa, Danilo Barozzi, atacà amb èxit, però amb Gelabert a roda. Ambdós arribaren al capdavant per la disputa de l’etapa a la Rambla de Figueres de la que sortí victoriós el mallot verd, donant gairebé per sentenciada la Volta. Per darrere arribà un contraatacant, el francès Raoul Remy, a 29”, mentre que la resta es deixava poc més de dos minuts. A la general, els canvis eren en favor del líder, que deixava a Masip, segon, a 4’30”, a Remy a 4’37”, a Bernardo Ruiz a 4’44” i a Serra a 5’52”.

La vuitena etapa, entre Figueres i Terrassa, tingué la seva emoció en els darrers cinquanta quilòmetres, quan Dalmacio Langarica es deixà portar pels ànims de l’afició catalana i atacà a Mataró. En coronar el Coll de Parpers, el basc disposava de minut i mig de marge… que augmentà a tres minuts al pas per Cerdanyola del Vallès. Reaccionaren, doncs, els italians i francesos, però ja era massa tard. Langarica entrava en solitari a la Rambla del Caudillo (ara, d’Ègara) -que es presentava a vessar de gent- i treia poc més d’un minut al grup que encapçalà Remy a l’esprint amb Gelabert tercer. El mateix líder declarà haver respectat l’atac de Langarica perquè no era perillós a la general i tampoc volia esforçar-se pressentint l’atac d’un Remy que aconseguia pujar a la segona plaça de la general, a 3’57”. Bernardo Ruiz era tercer, a 4’24”, Masip quart, a 4’30”, i Serra cinquè, a 5’52”.

L’última etapa deixà de ser l’habitual tràmit degut als temps ajustats entre els primers a la general, en especial entre el segon i el cinquè (menys de dos minuts). Sortint de Terrassa, els corredors es dirigiren a pujar un alt de Montserrat que provocà una selecció en el grup i que coronaren Masip, Gelabert i Langarica per davant. En acabar el descens, només hi havia nou homes davant i fou quan Josep Serra hi veié la seva oportunitat. L’ampostí, que compartia equip amb el líder al “Chalis-Bertola”, aconseguí entrar al circuit de Montjuïc amb minut i mig de marge. Fou el propi Gelabert, amb alguna ajuda de Ruiz, el que marcà el ritme de persecució, doncs la resta -Masip, francesos, italians- no volia prendre la responsabilitat. Josep Serra aguantà el pols al grup i s’imposà en solitari a Montjuïc, traient més de dos minuts al grup encapçalat per Gelabert, que es coronava com a vencedor de la XXX Volta a Catalunya. Serra aconseguia un salt final important, acabant segon a la general i Masip acabava tercer, gràcies a la bonificació de Montserrat.

Antoni Gelabert guanyà una Volta a Catalunya per ser el més regular. Va guanyar dues etapes i va saber estar on li tocava. Fou una edició marcada també per la poca dificultat del terreny i pel protagonisme de les bonificacions, però que, tot i això, mantingué el seu grau d’emoció. El balear va fer-se amb la victòria més important del seu palmarès, sent líder del primer a l’últim dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: