Volta Catalunya 1949: Emile Rol, primer campió estranger en nou anys

La vint-i-novena edició de la Volta a Catalunya es presentava amb deu etapes, una més del que era habitual, i que incloïa una incursió en territori francès amb un final d’etapa -i inici a l’endemà- a Perpinyà, en un gest cap als exiliats pel franquisme a la Catalunya Nord. Si bé els organitzadors ja ho varen intentar en l’edició del 1931, però els tràmits duaners en van ser un impediment, aquest cop les gestions foren més àgils. Cada any que passava la Volta es vivia més i el nombre de patrocinadors augmentava. En aquesta edició es va estrenar la caravana publicitària, amb l’objectiu de donar més imatge a les marques comercials col·laboradores amb l’esdeveniment. Un dels partícips va ser Joan Antoni Samaranch -futur president del COI entre 1980 i 2001 i, aleshores, seleccionador d’hoquei patins- que va destinar una prima de 1.000 ptes. per al corredor més combatiu.

Classificació general

  1. Emile ROL (FRA) 36h1m16s
  2. Miquel POBLET (ESP) +3m46s
  3. Robert DESBATS (FRA) +3m46s
  4. Alex CLOSE (BEL) +5m30s; 5. Fermo CAMELLINI (ITA) +5m31s; 6. Settimio SIMONINI (ITA) +7m3s; 7. Josep SERRA (ESP) +8m18s; 8. Ezio CECCHI (ITA) +8m19s; 9. Matías ALEMANY (ESP) +11m2s; 10. Antoni GELABERT (ESP) +13m7s; (…) i 58. Vicente BALADA (ESP) +4h31m12s

Aquesta Volta va estar marcada per un nou increment en la participació -114 corredors- i en l’augment del nombre d’estrangers. Francesos, italians i belgues portaven un bon grapat de representants, tot i que alguns d’ells de segona línia. Per altra banda, les baixes d’un Julián Berrendero, ja retirat, a més de les d’Emilio Rodríguez i Bernardo Ruiz, conseqüència del desgast del Tour de França, feia posar el focus dels nacionals en José Serra -que portava una gran temporada on s’havia proclamat campió d’Espanya- i el jove ídol nacional, Miquel Poblet. Tot i això, no hi havia un favorit clar i es presentava una edició oberta.

La Volta entrava per primer cop a territori francès l’any 1949 – Foto: Mundo Deportivo

La primera etapa es va viure amb l’ambient d’entusiasme popular clàssic al circuit de Montjuïc, potser amb menys gent que altres anys per la competència amb el futbol. L’etapa va concórrer amb el grup compacte i amb els espanyols molt actius. Miquel Poblet va sortir triomfador a l’esprint i es va col·locar com a primer líder.

A la tarda se sortí de Barcelona direcció a Vic, el guió fou similar al de l’any anterior, quan Gual va marxar en solitari. L’etapa començà a ritme alt per carreteres de la costa i va ser després del descens a Collsacreu, on el grup ja venia seleccionat, quan atacà el francès Emile Rol en solitari per unir-se-li, quilòmetres després, el seu company Albert Bourlon, a qui Juan Escolà li agafà la roda. Rol es deixà agafar sabent que li arribava ajuda, fent que es portés una marxa bona entre els tres, mentre que darrere no hi havia gaire entesa. En conseqüència, a la part final saltà del pilot un grup amb Olmos, Menon i Desbats, que van passar un Escolano totalment defallit i retallaren alguns segons als capdavanters, tot i que ja era tard. A Vic s’imposava Emile Rol, prenent també el lideratge de la cursa, i Bourlon era segon a 4”. El trio perseguidor perdia 3’14” i el gran grup, amb Miquel Poblet, es deixava 5’44” a la capital d’Osona. Els nacionals van causar una profunda decepció al final d’aquesta primera jornada, les opcions de victòria a la general semblava que havien quedat liquidades i els resultats a la general confirmaven el fiasco: només dos espanyols entre els onze primers.

La tercera etapa, entre Vic i Figueres, fou molt dura degut al -ja tradicional- mal estat de les carreteres. El garbell en el grup es va passar a Les Guilleries, amb moltes punxades, avaries… No fou fins a Girona quan es produí un reagrupament, tot i que, en la part final, acabaren escapant-se Poblet, Gimeno i, un molt atent, líder. L’atac els serví per jugar-se la victòria i treure més d’un minut als seus immediats perseguidors. Miquel Poblet s’imposava de nou a Figueres i escalava al segon lloc de la general, amb 5’25” perduts respecte el líder. Aquella mateixa tarda es disputà la quarta etapa amb la Volta fent entrada, per primer cop a la història, a França. Fou un parcial curt de 55 quilòmetres a bon ritme gràcies al bon estat de les carreteres i amb màximes facilitats en els tràmits duaners. A la part francesa, on el ciclisme és popular per excel·lència, hi havia gran quantitat de públic. S’arribà a Perpinyà a dos quarts de nou del vespre sent el local Georges Roux qui atacà en l’últim quilòmetre, permetent-se l’entrada al velòdrom en solitari i sortint-ne victoriós.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La cinquena etapa portava els corredors de Perpinyà a Andorra, esdevenint l’etapa pirenaica d’aquesta edició. Menys dura que anys anteriors, la principal dificultat es trobava al Col de la Perche (o de Mont-Louis) que ja deixà el grup seleccionat. Entre els que passaren dificultats s’hi trobaven Poblet i Olmos, els dos millors espanyols a la general. Per davant, un grup amb una desena de corredors -on hi havia el líder- passava al capdavant el coll, puntuable pel GPM, comandat per Joaquim Filbà (que acabaria guanyant la classificació de la muntanya). El corredor de Sant Antoni de Vilamajor, tot i estar en un notable estat de forma, no va poder disputar la victòria a causa d’una punxada en l’aproximació a Andorra. Robert Desbats sortia victoriós traient escassos segons als rivals d’escapada, entre ells un Josep Serra que no va poder disputar l’esprint en condicions per una sortida de cadena. Emile Rol mantenia el verd de líder i en segona posició passava a ubicar-se el seu company, i vencedor de la jornada, Desbats (+3’34”). Poblet queia a la tercera posició a 6’52”, havent limitat una pèrdua que podria haver estat encara més gran, gràcies a l’espectacular persecució que va dur a terme en la segona meitat d’etapa, amb un terreny més adaptable a les seves condicions.

La sisena etapa portà els corredors des d’Andorra a Manresa… per nous trams de males carreteres i sota una calor asfixiant. La jornada es va animar a causa d’una avaria del líder, Rol, a la Collada de Clarà (Castellar de la Ribera), a la que va afegir-se-li més emoció quan, al pas per Solsona, el seu company -i segon a la general- Desbats, patia també una avaria. En el grup capdavanter, Miquel Poblet provava d’accelerar el ritme però, tot i intentar-ho, el grup no el deixà marxar en solitari. Finalment, el de Montcada i Reixac s’imposava a l’esprint a la capital del Bages i retallava temps amb el líder: seguia tercer però amb 3’46” perduts, però que eren només 12” respecte el segon.

A la setena etapa, entre Manresa i Reus, les avaries tornaren a ser protagonistes… i aquest cop la mala sort requeia en Poblet, que trencava el canvi en el quilòmetre dos -del total de 207- de cursa, fent-li perdre d’inici cinc minuts. La batalla s’inicià per part de l’equip Ibera Radio (on hi havia els francesos) quan se’ls va notificar l’incident. En paral·lel, Olmos patia la mateixa avaria que Poblet… Van queixar-se de sabotatge, al·legaven que havien dormit junts aquella nit i que en tornar d’esmorzar van trobar indicis que algú havia entrat a la seva habitació… tot va quedar aquí. La millor manera de reaccionar fou refent-se i perseguint, i així d’èpic va estar Poblet, tot i els cinc minuts que perdien en coronar Montserrat. Per davant, en el descens saltaren del grup Desbats amb Bourlon i Filbà amb Mesa, amb la intenció que el ritme no afluixés i poder distanciar més a Poblet. A Sant Esteve de Sesrovires, hi havia un control d’avituallament -organitzat per les Caves Canals i Nubiola del qual els corredors en parlaren meravelles- amb neutralització de la cursa d’una hora. Allà es prengueren temps i els capdavanters portaven cinc minuts al grup del líder i més de set al de Poblet. En la represa, la bona cooperació de Poblet, Serra, Montaña i els italians va provocar que anessin recuperant terreny per acabar enllaçant amb el grup del líder, al mateix temps que aquests caçaven els capdavanters després que la fuga s’hagués trencat per una caiguda de Bourlon i una avaria de Desbats. El reagrupament va tenir lloc a Vilafranca del Penedès, havent superat abans l’Ordal. Des d’allà es marxà en grup compacte i al passeig de Mata de Reus aconseguia la seva quarta victòria Miquel Poblet, culminant una remuntada sensacional.

Els belgues, que havien estat desapareguts durant tota la Volta, van ser els protagonistes de la vuitena etapa. Jornada curta, amb 86 quilòmetres entre Reus i Tortosa, sense dificultats orogràfiques destacables, però que posaren la cursa potes enlaire. L’etapa s’inicià amb una fuga, gens perillosa, del badaloní Sergio Celebrowski junt amb el belga Marcel Buysse -fill del guanyador del Tour del 1926, Lucien Buysse. Veient que prenien marge, Josep Serra decidí saltar a la seva caça i se li uniren el belga Baeyens, Montaña i Mesa, davant la vigilància entre Rol/Desbats i Poblet. La tempesta que amenaçava des de sortida no aguantà més i una pluja torrencial caigué sobre els ciclistes, provocant trams d’inundació rellevants… com el de l’arribada, que es va haver d’avançar a un quilòmetre abans de l’entrada a Tortosa. Allà s’imposava el belga Armand Baeyens que havia estat beneficiat dels incentius de l’ampostí Serra -ajudat de Mesa- per tirar d’aquell grup capdavanter. Doncs, els més de cinc minuts que van acabar traient al grup, el van fer pujar a la tercera plaça de la general, a 3’39” de Rol i 7” per davant de Poblet, esdevenint el nou millor espanyol classificat. Els belgues també agafaven els seus fruits de la general amb Alex Close, que va rodar entre els dos grups després de produir-se els atacs i acabà arribant amb només una desena de segons perduts respecte el vencedor, situant-se cinquè a la general a 5’30”.

I com si d’una sèrie es tractés: si un dia anava bé, el següent malament… va passar amb Rol, Poblet i, en la novena etapa, amb Serra. L’ampostí va trencar la forquilla de la bicicleta al pas de l’etapa per El Vendrell, camí del final d’etapa a Vilanova i la Geltrú. Molt abans, a El Perelló, una punxada del líder no va ser pas aprofitada pels seus rivals, l’únic en intentar-lo deixar enrere fou Poblet, però va cessar ràpidament en no trobar col·laboració, així que la gran actuació de l’equip del líder va poder retornar-lo al grup sense problemes. La Volta es donava per sentenciada. L’etapa es decidí després del pas per Tarragona, quan Angelo Menon marxà en solitari aprofitant que no causava cap perill en la lluita global. L’italià s’imposava a Vilanova i la Geltrú amb un minut sobre els contra-atacants Baeyens i Mateo, i més de dos minuts sobre el grup principal. Josep Serra perdia gairebé set minuts, caient de la tercera a la setena plaça… amb 8’18” perduts.

Arribada de la Volta a Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

L’última etapa no oferí batalla entre els favorits gràcies al control de l’equip Ibera Radio del líder, tot i el terreny accidentat camí de Barcelona amb el Pas de la Mala Dona, l’alt de Begues, l’Ordal i les clàssiques deu voltes de Montjuïc. Miquel Poblet aixecava els braços en el que semblava la seva cinquena victòria d’aquella edició i els jutges així ho anotaven… però no van trigar en adonar-se’n que qui realment havia guanyat era Bernat Capó, doncs van comprovar que havia escapat en la penúltima volta. El que sí que aconseguia Poblet, per sorpresa, era pujar a la segona posició de la general, doncs Desbats havia patit una sortida de cadena a l’esprint final fent-lo perdre just els dotze segons que tenia de marge amb el de Montcada i Reixac.

Per Emile Rol, la victòria a la Volta significava el triomf més important de la seva vida: “això m’ha de valer per poder participar al Tour de l’any vinent amb l’Equip Regional dels Alps Marítims”. El francès fou gran mereixedor de la victòria gràcies a una gesta forjada des del primer dia a Vic, que va saber defensar amb un gran equip -amb un únic objectiu- al seu costat i sabent-se refer dels infortunis de les dues punxades que va patir. Els espanyols no estaven per tirar coets, la premsa ho qualificava de derrota davant de “corredors internacionals de segon pla (…) una altra cosa hauria estat amb la participació de Bartali, que va estar a prop (…) no tenim un sol ciclista capaç de guanyar la Volta”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: