Volta Catalunya 1948: Emilio Rodríguez resisteix als italians i guanya la seva segona Volta

Classificació general

  1. Emilio RODRÍGUEZ (ESP) 46h23m21s
  2. Giulio BRESCI (ITA) +7m31s
  3. Ezio CECCHI (ITA) +8m37s
  4. Quirino TOCCACELI (ITA) +24m32s; 5. Gabriel SAURA (ESP) +28m31s; 6. Josep SERRA (ESP) +29m33s; 7. Miquel POBLET (ESP) +42m55s; 8. José PÉREZ LLÁCER (ESP) +58m31s; 9. Elio BERTOCCHI (ITA) +1h3m7s; 10. Joaquín OLMOS (ESP) +1h9m20s; (…) i 37. Manuel MESAS (ESP) +6h46m19s

La vint-i-vuitena edició de la Volta a Catalunya va anar a millor en quant a participació, tant en quantitat (105 corredors inicials) com en qualitat dels internacionals. Especialment en l’equip italià, que portava a corredors com Ezio Cecchi -dos cops segon al Giro d’Itàlia i altres quatre Top-10, quedant en la darrera edició (1948) a només 11 segons del guanyador, Fiorenzo Magni- i Giulio Bresci -tercer i guanyador d’una etapa al Giro del 1947 i dos cops segon al Tour de Suïssa (1947-48). Suïssa hi tornava com ja venia essent habitual amb una representació, així com França, tot i que amb corredors de nivell mig.

En quant a participació nacional, s’hi destacaven alguns moviments entre equips com el de Miquel Poblet, que ja no corria amb la UE Sants passant a defensar els colors del Galindo, junt amb Olmos, Gimeno, Costa i Langarica entre d’altres. El conjunt blanc-i-verd, per la seva part, portava al vencedor de la darrera edició, Emilio Rodríguez, al costat de corredors com Bernardo Ruiz -campió d’Espanya-, Orbaiceta o Serra. Per als actes previs (presentació de corredors, precintatge…) s’organitzà un gran festival a la plaça de toros de Les Arenes amb participació d’il·lustres del moment com César Rodríguez (davanter del FC Barcelona), José Trias (porter del RCD Espanyol), Luis Romero (boxejador) o Paco Martínez Soria (actor de cinema).

Recorregut de la Volta a Catalunya de 1948 – Foto: Mundo Deportivo

Seguint la recent tradició, la “Volta” s’inicià a Montjuïc amb les dotze voltes al circuit. Previ a les mateixes, s’homenatjà el corredor holandès de pista, Gerrit Schulte -proclamat campió del món en persecució per davant de Fausto Coppi-, que realitzà una volta d’honor davant el nombrós públic. La competició començà animada gràcies a l’empenta dels equips italià i francès, amb escasses diferències, s’hi destacà Paul Néri en la part final i guanyà la primera etapa. Però no va fer-se amb el primer mallot de líder, que va recaure sobre les esquenes de Joaquim Filbà, doncs el vilamajorí havia bonificat 20” en el GPM de Montjuïc que li servien per col·locar-se primer a la general, per davant del francès.

Sortida de la Volta de 1948 des de Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

A la mateixa tarda se sortí de Badalona fins a Figueres, el protagonista d’aquesta segona etapa fou el balear Miquel Gual que, mostrant-se en bona forma, escapà a El Masnou recorrent 125 quilòmetres en solitari a una mitjana de 38,8 km/h. El grup no reaccionà prou fort i, en senyal de disconformitat, Miquel Poblet atacà al pas per Girona (-34 km) amb Orbaiceta enganxat a la seva roda, qui només donà el relleu final… el d’entrada en meta, fet que el col·locà segon a 2’42” de Gual, nou líder. Poblet era tercer a 2’43”, havent tret a la resta del grup prop d’un minut. Gual ja havia demostrat l’any anterior que era capaç de guanyar la Volta, acabà segon per darrere del seu company Emilio Rodríguez.

Però no aguantaria gaire, el balear seria un dels abandonaments destacats de la tercera etapa -afligit de dolors estomacals que el van fer acabar a l’hospital d’Olot- junt amb altres com Delio Rodríguez -llegenda que s’acomiadava del ciclisme en aquesta Volta- o gairebé tot el conjunt francès: Raymond Guegan, Jean i Lucien Lauk, que posaven peu a terra deixant tot sol a Paul Néri. I és que la duresa de la Volta es va fer notar ja a partir d’aquesta etapa entre Figueres i Vic, amb les dificultats del Coll de Coubet i l’Alt de La Trona. Gabriel Saura s’imposà en solitari a Vic gràcies a un atac al descens del Coll de Coubet, en el qual sortí a la caça de dos modestos, que s’havien escapat d’inici, però que ja estaven en el límit de les seves forces. Saura coronà La Trona amb un còmode marge de vuit minuts sobre un grup que acabà retallant en la part final, quedant-se la diferència en poc més de tres minuts. El pilot creuà meta comandat per Poblet, que se situava a un segon del nou líder, Ignacio Orbaiceta.

Igual que l’any anterior, la Collada de Toses fou decisiva a l’hora de marcar el rumb final d’aquesta edició i amb el mateix protagonista, Emilio Rodríguez. El gallec -que havia estat tapat durant l’inici de la Volta, i se situava amb temps perdut a la general des del primer dia per una punxada- fou el més fort en la quarta etapa, gràcies també a la feina dels seus dos companys d’equip -Bernardo Ruiz i Bernat Capó- a l’ascensió a la Collada de Toses, on seleccionaren el grup deixant-lo en una dotzena els corredors que coronaren davant. La fortuna també anà de la mà dels corredors del Sants, doncs les punxades eliminaren la resta de corredors. A Puigcerdà, passaven ja només Emilio Rodríguez, Bernat Capó, Bernardo Ruiz i l’italià Ezio Cecchi, que punxava pocs quilòmetres després al pas per Bellver. Els tres rodaren a la perfecció al capdavant, fou ja a Andorra quan Capó acusà l’esforç d’haver-se buidat per un Emilio Rodríguez que rematà la feina en solitari mentre Ruiz es quedava acompanyant el balear. La Volta havia donat un nou gir i situava a Rodríguez com a nou líder de la general, amb 4’10” sobre el segon, Capó, i 7’28” sobre el tercer, l’italià Bresci.

La cinquena etapa, entre Andorra i Lleida, fou objecte de moltes crítiques per la seva duresa: en perfil i en longitud (254 quilòmetres), tenint en compte l’època de l’any en que s’estava. La jornada s’iniciava amb una escapada de Miró, Gelabert, Clarós i Alonso. Aquest últim -un modest del CC Barcelona- es quedà sol al capdavant després d’avaries patides per la resta de rivals i arribà amb nou minuts al peu de Comiols… que es transformaren en tan sols una desena de segons en coronar-lo. El grup havia imposat un fort ritme a la pujada i, en la neutralització d’una hora a Tremp, el grup capdavanter el formaven només Bresci, Cecchi, Bertocchi, Serra, Orbaiceta i el líder, Emilio Rodríguez. A la represa de Tremp, els corredors afrontaren el coll d’Àger i allà perdé contacte Orbaiceta mentre que Serra punxava en el descens, deixant Emilio Rodríguez sol davant els tres italians. Tot i això, no li atacaren directament i es preocuparen per obrir més forat respecte la resta de corredors, assegurant-se la segona i tercera posicions de la general… Als voltants de Lleida, Elio Bertocchi -el menys perillós a la classificació- atacà per endur-se la victòria en solitari, els altres tres arribaren a 2’30” i el següent grup, amb Poblet, amb gairebé nou minuts perduts.

Els italians suposaven l’única, i real, amenaça per Rodríguez. No es podia confiar gaire, tot i el còmode marge de set minuts i mig sobre Bresci, vist el succeït en l’etapa del dia anterior. La sisena etapa els portava de Lleida cap a Tortosa, en una nova llarga jornada de 220 quilòmetres sota un fort sol en un paisatge dessolat per la sequera i sobre trams de males carreteres. El dia quedà marcat per una escapada amb Gelabert, Bertocchi i Josep Serra formada a Vimbodí (-190 km). L’ampostí jugava a casa i va complir el somni d’imposar-se en solitari a Tortosa després de deixar enrere els dos rivals a causa d’avaries. Fou a Falset quan es quedà aïllat i va haver d’afrontar els 90 quilòmetres restants en solitari, sabent gestionar els sis minuts de marge que treia al gran grup… que es van quedar en poc més de mig minut a la línia d’arribada. Serra ja s’havia deixat veure a Toses, on va coronar primer, i a Tortosa demostrà estar en gran forma -acabaria guanyant la classificació de la muntanya. Pel que fa a la general, no s’havia lliurat batalla i Emilio Rodríguez mantenia el seu marge sobre un Bresci que, segons el seu mànager, portava uns dies malalt de l’estómac i que per això no s’arriscaven a atacar, no fos cas que encara se’ls hi tornés en contra. L’italià només menjava galetes, ous i vi…

La setena etapa fou, per fi, la primera de treva de tota la Volta. Una jornada curta (117 km) entre Tortosa i Reus amb un perfil majoritàriament pla. Miquel Poblet va refer-se guanyant a l’esprint, fent-se amb la seva primera victòria en una Volta que havia sortit a guanyar. Temps en tindria de madurar! De fet, a punt va estar d’abandonar a la pujada a Comiols, si no arriba a ser per Olmos -que li va donar suport moral i físic- el de Montcada i Reixac no hauria aixecat els braços.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Com tampoc ho hauria fet a la vuitena etapa, entre Reus i Manresa, de la qual també en va sortir vencedor, tot i que sense esprint massiu. La jornada començà amb els supervivents més excitats que altres dies, doncs la calor quedava enrere gràcies a la tempesta que havia caigut durant la nit. Miquel Poblet es mostrà actiu d’inici, a més, s’hi mostrà al capdavant a l’ascens de Begues i a l’Ordal, en la disputa de les primes. Fou a la part final, a Monistrol de Montserrat, quan un grupet amb Toccacelli, Vidal i el mateix Poblet, obrí un forat respecte el gran grup, arribant-hi destacats a la capital del Bages on s’imposava el montcadenc. El grup entrava a 1’08” i, a la general, el canvi més destacat era el de Toccaceli, que pujava a la quarta posició, fent que els italians copessin les posicions 2-3-4 a una jornada del final… això sí, amb més de 24 minuts perduts respecte el líder.

L’última etapa portava els corredors de Manresa cap a Barcelona. L’ambient festiu va fer que hi hagués poca batalla, i això que d’inici es pujà Montserrat, on gran quantitat de públic esperava a dalt. La jornada quedà marcada per l’atac de Dalmacio Langarica al pas per Esplugues, que aguantà la lluita contra el grup durant les deu voltes al circuit de Montjuïc, conservant una renda al voltant d’un minut i mig. El corredor navarrès s’acabava imposant en solitari, obtenint la seva primera victòria parcial en una cursa que durant tant de temps havia perseguit.

Emilio Rodríguez es proclamava vencedor de la Volta per segona vegada consecutiva. En un principi, fou una sorpresa, doncs no havia començat amb bon peu i havia quedat en l’oblit. Però la gran etapa de la Collada de Toses, i la posterior defensa, foren valedores perquè mereixés el triomf absolut. Potser el mateix fet que anés tapat li va resultar beneficiós a l’hora de tenir més llibertat. Els italians, tot i que tingueren l’ocasió d’enderrocar el líder a l’etapa de Lleida quan estaven en clara superioritat numèrica, van fer un paper excel·lent salvant la representació internacional, així resava el Mundo Deportivo: “…han estat el millor equip estranger a la Volta des de Luxemburg al 1940”. Acabaren copant el segon, tercer i quart lloc de la general amb Bresci, Cecchi i Toccaceli, a més d’una victòria d’etapa. Res a retreure’ls-hi en una cursa marcada per la duresa i que només van concloure 37 del total de 105 participants…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: