Volta Catalunya 1947: Domini de la UE Sants amb victòria d’Emilio Rodríguez i l’estrena de Miquel Poblet

Classificació general

  1. Emilio RODRÍGUEZ (ESP) 44h51m5s
  2. Miquel GUAL (ESP) +5m21s
  3. Georges AESCHLIMANN (SUI) +11m59s
  4. Joaquín FILBÁ (ESP) +20m51s; 5. Miquel POBLET (ESP) +37m44s; 6. Jacques GEUS (BEL) +40m51s; 7. Bernat CAPÓ (ESP) +43m9s; 8. Gottfried WEILENMANN (SUI) +47m44s; 9. Pedro FONT (ESP) +53m52s; 10. Josep SERRA (ESP) +54m27s; (…) i 40. Francisco BOSCH (ESP) +5h33m22s

Cada any que passava la Volta a Catalunya despertava cada cop més l’interès d’enormes masses esportives que, durant la resta de l’any, seguien les coses del ciclisme més de lluny. En l’any de la vint-i-setena edició de la ronda catalana, el ciclisme espanyol tenia la necessitat de refer-se després que curses com la Vuelta a España o el Gran Premio Marca caiguessin en mans d’estrangers. Aquesta nova edició seguia constant de nou etapes i se seguia ometent la prova contrarellotge. Com a novetat, s’introduïa una bonificació de 20” per al primer en coronar cadascun dels GPM.

La UE Sants s’hi presentà amb l’ambiciosa intenció de portar com a líder al jove Miquel Poblet (19 anys), futura esperança del ciclisme nacional, que acabaria convertir-se en llegenda amb 33 etapes a la Volta, 19 al Giro, 3 al Tour, 3 a la Vuelta, 2 Milà-Sanremo… entre d’altres victòries al seu palmarès. Al corredor de Montcada i Reixac, l’acompanyaven Bernat Capó, Bernardo Ruiz, Miquel Gual i Emilio Rodríguez, germà d’un Delio que corria a les files del “Chicles Tabay” del darrer vencedor, Julián Berrendero. Entre els estrangers, hauria estat històrica la participació de Gino Bartali, el seu nom va sonar com a italià portat per part de l’equip Galindo, però acabaren venint uns altres dos de més modestos: Celestino Camilla i Felice Adriano. Els suïssos tornaven a la Volta amb ganes de millorar el seu bon paper de l’any anterior amb Gottfried Weilenmann, en un principi, al capdavant d’un equip de cinc corredors. I els belgues buscarien la seva primera victòria a la Volta amb quatre corredors comandats per Jerome Dufromont.

Recorregut de la Volta de 1947 – Foto: Mundo Deportivo

La primera etapa, amb les tradicionals dotze voltes al circuit de Montjuïc, tingué un inici molt ràpid. L’equip “Daltón Auto” -patrocinador que va oferir primes i contractes als quatre modestos (corredors de 4a categoria) que destaquessin més durant tota la Volta- va marcar un alt ritme d’inici. El balear Antoni Gelabert passà a ser el protagonista en les tres darreres voltes i aconseguí obrir un petit forat a la part final junt amb Bernardo Ruiz, a qui aconseguí batre a l’esprint convertint-se en el primer líder de la cursa. La resta de corredors entraren amb escasses diferències, en talls per sota del minut.

La segona etapa tingué lloc aquella mateixa tarda, la cursa es mogué en el descens al Coll de la Font de Cera on atacaren el belga Jacques Geus i l’italià Celestino Camilla. Poblet, Gimeno i Filbà reaccionaren a l’atac del duo estranger i marxaren al capdavant fins a Vic i, malgrat la persecució al darrere dels suïssos, no van ser caçats mai, a excepció de Filbà, que patí una punxada i quedà descartat. Miquel Poblet s’imposava a Vic esdevenint el corredor més jove en guanyar una etapa (amb 19 anys a dia d’avui encara ho és). A més, el corredor de la UD Sants prenia el mallot verd de líder de la cursa després que Gelabert punxés al pas per Llinars del Vallès i es quedés completament abandonat després que cap company del seu equip se n’adonés… El balear va haver d’esperar mitja hora a que el cotxe-taller arribés a atendre’l. La nit queia sobre Vic i alguns corredors encara hi arribaven, com a anècdota, un grup de modestos fou aturat per un guàrdia urbà i se’ls endugué a comissaria amb intenció de multar-los per no dur un llum… Va costar convèncer l’agent que els corredors formaven part de la Volta a Catalunya, al final, acabà cedint, però advertint-los: “aquest cop passa, però el proper any que portin fanal o que no arribin tan tard”, molt surrealista…

La primera victòria de Miquel Poblet a la Volta… se’n farà amb 33 etapes – Foto: Mundo Deportivo

La tercera etapa fou la que encarrilà la victòria de la Volta per la UE Sants. Fou una jornada que donà un gir inesperat. Entre Vic i Figueres s’hi destacava l’ascens a Les Guilleries, allà s’hi escalà en grup a excepció del líder, Poblet, que perdia 2’30” degut a una punxada. Tot i això, els rivals no s’atrevien a atacar gaire degut al mal estat de les carreteres i a la forta calor. Al pas per Sant Hilari, en el descens, foren Miquel Gual i Emilio Rodríguez -tots dos de la UE Sants- els qui decidiren provar-ho, ambdós portaven més de set minuts perduts a la general i ja havien planificat atacar durant la jornada… el que no sabien era que el grup els permetés tant de marge. Darrere, Poblet entrava de nou al grup, però es veia frenat en tenir els dos companys per davant. Emilio Rodríguez s’imposava a Figueres i passava a ser nou líder de la cursa… el grup s’havia deixat prop de 16 minuts, deixant la Volta gairebé vista per sentència. Recordava a la Volta del 1934, l’escapada de Rogora amb la seva mitja hora de renda. Rodríguez era capaç de defensar el liderat, dos cops vencedor de la muntanya a La Vuelta a España (1946-47) demostrava que era bon escalador. A més, tenia l’equip més fort de la cursa, la UE Sants, al darrere.

A l’endemà, abans de la sortida de la quarta etapa a Figueres, es formaren grupets on es parlava d’anar tots contra la UE Sants, però els blanc-i-verds, ensumant-s’ho, decidiren prendre el control inicial de la cursa, amb un enorme Bernat Capó que neutralitzà tots els intents d’atac dels rivals. Fou a Castellfollit de la Roca quan Pere Font, de Sant Esteve d’en Bas i molt coneixedor de la zona, provà l’atac i coronà primer el Coll de Santigosa, puntuable pel GPM, amb el propi Capó com a únic acompanyant a roda. El grup havia esclatat al darrere: alguns destacats com Berrendero, Geus i Langarica no podien aguantar el ritme, Bernardo Ruiz patia una avaria… Santigosa es coronava en comptagotes, el belga Dufremont, junt amb Jaume Serra, coronava amb un minut perdut sobre els dos capdavanters, però acabava prenent el cap de cursa després d’un defalliment de Font i una punxada de Capó; a poc més d’un minut s’hi trobava el grup perseguidor de Gual i Emilio Rodríguez. La cursa es decidiria a l’alt de La Trona, allà el belga aconseguia aguantar el minut i vint segons de renda sobre el grup del líder amb un Serra enganxat a la seva roda sense oferir-li un sol relleu, però que quedava eliminat després de punxar. Fou en el pla fins a Berga (-42 km) quan a Dufremont li passà factura l’esforç i començà a cedir terreny… i poc abans de ser caçat va caure fins a dos cops! Miquel Gual i Emilio Rodríguez passaven a comandar l’etapa, igual que havien fet el dia anterior, però aquest cop -a dos quilòmetres del final- el líder defallia, permetent al balear imposar-se tot sol a Berga -que acollia el seu primer final d’etapa de la història- i arrabassar el lideratge al seu company, que entrava amb 1’46” perduts junt amb Dufremont, que passa a ser el rival més perillós a la general per la UE Sants, tercer a 11’27”; Emilio Rodríguez, era segon a 1’21”.

La cinquena etapa arribava als Pirineus, inesperadament, amb la cursa ja prou definida. La jornada quedà marcada per les múltiples punxades degut al mal estat de les carreteres. Se’n registraren més de 100, una dada de rècord. D’inici es pujà el Coll de Merolla per la Pobla de Lillet, i a les primeres rampes, un atac de Dalmacio Langarica inicià la selecció al grup. El biscaí volia arribar destacat al peu de la Collada de Toses però les punxades ho evitaren. Paral·lelament, Dufremont -tercer a la general- trencava la bicicleta, i es veia obligat a abandonar entre llàgrimes afligit també pels dolors al genoll causats per la caiguda del dia abans. A l’inici de la Collada de Toses només aguantava un grup d’una desena de corredors, que no havien patit punxades. Emilio Rodríguez s’estava deixant 1’30” i el líder, Gual, una esfereïdora renda de 7’45” (havia punxat fins a quatre cops), que es convertia en 9’26” en coronar el port que superava al capdavant Miquel Poblet acompanyat dels suïssos, Font, Filbà i Gimeno. Les punxades s’encarregaren de descartar tres dels quatre suïssos, deixant sol a un Aeschlimann que no va poder disputar l’etapa després de trencar el quadre de la bicicleta a dos quilòmetres de l’arribada, fet que el feia perdre 25” i acabar entrant a peu. Pere Font, destacat el dia anterior a Santigosa, s’imposava a La Seu d’Urgell sumant una victòria que no entrava en els seus pronòstics, però que va poder dedicar a la seva filla, nascuda tan sols 10 dies abans. Emilio Rodríguez perdia 6’25”, però recuperava el liderat, donat que Miquel Gual en perdia 12’10”. El balanç deixava la nova general amb el gallec líder, Gual a 4’24” i el suís Aeschlimann a 10’57”, com a nou home més perillós de la UE Sants. Els que foren estrelles del ciclisme espanyol, estaven ja en decadència: Sancho (34 anys) no va prendre la sortida, Delio Rodríguez (31) abandonava i Berrendero (35) es desentenia de la batalla prenent-se una cervesa a Ribes de Freser: “no podem ja amb els joves, crec que la nostra hora ja ha arribat…”, a l’endemà no prendria la sortida.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La sisena etapa, entre La Seu d’Urgell i Igualada, es preveia més tranquil·la que la resta de dies… però Dalmacio Langarica no ho volgué així. Atacà en solitari al pas per Organyà (-140 km) i arribà a tenir una renda de 14 minuts al pas per Callús (-60 km). Tot i que el biscaí portava a la general més d’una hora perduda, el director de la UE Sants ordenà als seus homes perseguir en la part final. Aconseguiren neutralitzar al basc, completament defallit, al quart quilòmetre de la pujada a Montserrat, on Emilio Rodríguez aconseguí coronar primer. Un grup de cinc corredors es presentà en meta amb una nova victòria de Miquel Gual per davant del belga Jacques Geus. La general, en les seves primeres places, no patia modificacions més enllà dels 20” de bonificació del líder al port.

I per fi, a la setena etapa, arribà la calma. Fou una jornada de més de dos-cents quilòmetres però correguda a ritme tranquil. Només es destacà un intent d’atac d’Olmos al pas per Valls, però al que un Poblet amb ganes de victòria, reaccionà saltant a la seva roda. El de Benicarló es veié obligat a aixecar el peu. A Tortosa es disputà el primer esprint massiu de tota la Volta, i s’imposà Miquel Poblet per davant del seu company Miquel Gual. La general es mantenia intacta.

El descans del dia abans, a més de per l’esforç fet durant els dies anteriors, també era de cara a afrontar la vuitena etapa, entre Tortosa i Tarragona, temuda per la majoria de corredors. Era d’un perfil molt similar a la de l’any anterior, amb les dificultats d’Alforja i Lilla, amb pas per les muntanyes de Prades. La jornada quedà marcada per un nou dia de calor i pel mal estat de les carreteres. La cursa començà a trencar-se al primer coll, al d’Alforja, que coronà Emilio Rodríguez al capdavant i, en la lluita per les posicions secundàries, una moto tirà a terra a Miquel Gual, segon a la general. Tot i que en un moment es patí per ell, el balear va poder continuar, tot i que amb dolors. A més, poc després punxava, però es refeia ràpid realitzant una excel·lent persecució. Igual que la que va fer Emilio Rodríguez, el gallec punxava al mateix lloc que ho havia fet Berrendero l’any anterior, en el descens d’Alforja, però a Prades tornava a caçar un grup on el suís Aeschlimann titubejava en si marcar o no el ritme. El líder reconegué que es trobava en millor forma que cap altre dia i es permeté el luxe de coronar el Coll de Lilla també al capdavant, malgrat la punxada i persecució anterior. Miquel Gual també ressuscitava imposant-se a Tarragona a l’esprint d’un grup amb més d’una desena de corredors.

Quaranta supervivents marxaren des de Tarragona cap a Barcelona en l’última etapa. La cursa rodà tranquil·la, però ja des d’inici els cinc suïssos marcaren el ritme del gran grup, buscant l’etapa que els hi faltava i que l’any anterior havien aconseguit. Però la UE Sants estava en ratxa i Miquel Poblet no va fallar imposant-se a l’esprint a la meta de Montjuïc després de completar les deu voltes. El de Montcada i Reixac es feia amb una victòria que li feia molta il·lusió guanyar, ho va intentar el primer dia però una punxada el va deixar fora de la lluita per la victòria.

Emilio Rodríguez

La UE Sants tancava una Volta a Catalunya amb un domini mai vist abans. Es feien amb la primera, segona, cinquena i setena posició. Emilio Rodríguez es feia també amb la classificació de la muntanya. I l’equip, en el seu conjunt, s’imposava en set del total de nou etapes. El conjunt blanc-i-verd, presentava al món la nova estrella, Miquel Poblet, amb un “hat-trick” de victòries i acabant cinquè a la general. La premsa es rendia davant del jove corredor català, que ja era descrit com el relleu de Mariano Cañardo que tant s’havia esperat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: