La vint-i-sisena edició de la Volta a Catalunya fou la de la tornada a la normalitat amb la participació d’un major nombre de corredors estrangers i amb un recorregut de nou etapes, aquest cop sense contrarellotge -tot i que el reglament de l’organització permetia a la mateixa improvisar-ne una en cas que la mitjana de velocitat de la cursa es considerés baixa.
Classificació general
- Julián BERRENDERO (ESP) 46h43m58s
- Gottfried WEILENMANN (SUI) +4m18s
- Bernat CAPÓ (ESP) +7m28s
- Joaquín OLMOS (ESP) +8m56s; 5. Bernardo RUIZ (ESP) +9m2s; 6. Lucien VLAEMYNCK (BEL) +11m27s; 7. Willy KERN (SUI) +16m4s; 8. Jean GOLDSCHMIT (LUX) +21m13s; 9. Manuel COSTA (ESP) +25m10s; 10. Huub SIJEN (NED) +31m13s; (…) i 53. Florencio HERNÁNDEZ (ESP) +6h36m58s
Entre la participació internacional, hi destacava la presència del belga Eloi Meulenberg, campió del món i de la Liège-Bastogne-Liège al 1937 i vencedor de nou etapes al Tour de França entre 1936 i 1938, una trajectòria estel·lar aturada per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Entre els belgues també hi havia Lucien Vlaemynck, tercer al Tour de França de 1939, que va haver de córrer amb una bici prestada per “Ciclos Catalunya” en haver desaparegut la seva un dia abans de l’inici de la cursa. Els holandesos arribaven també amb una bona representació capitanejada per Jan Lambrichs, vencedor d’etapa i tercer a la Vuelta a España disputada uns mesos abans. Igual que a l’edició de les noces de plata, els suïssos tornaven a venir amb un equip amb nous actors: els germans Leo i Gottfried Weilenmann, Kern, a més de Tarchini i Maag que repetien. En quant als espanyols, la rivalitat més destacada estava entre la UD Sants de Bernardo Ruiz, Bernat Capó, Ignacio Orbaiceta, Miquel Gual… i, un debutant de 18 anys, Miquel Poblet, contra l’equip “Chicles Tabay” de Berrendero, Trueba i Delio Rodríguez entre d’altres. Una formació la participació de la qual havia quedat compromesa a tan sols vuit dies de l’inici de la prova per la dissolució de l’anterior casa comercial amb la qual corrien.
Amb les dotze voltes al circuit de Montjuïc -en una espècie de pròleg o critèrium ja tradicional a la Volta- s’inicià aquesta edició amb 95 participants, més del doble que l’any anterior. El desenllaç de la primera etapa arribà a l’esprint, on s’imposà el navarrès Ignacio Orbaiceta per davant del suís Pietro Tarchini, en un grup d’una quarantena de corredors. La segona etapa tingué lloc el mateix dia, aquest cop amb final a Sabadell. El grup sortí de Plaça Espanya -per la Gran Via- i pujà el carrer Balmes per enfilar l’Arrabassada. Va ser entre Rubí i Terrassa quan es produí la fuga decisiva d’Olmos, Gual i uns altres tres corredors modestos que no trigaren gaire en perdre contacte. En un primer moment el pilot no els donà importància i els deixà fer fins que, en el rodeig abans d’arribar a Sabadell, se n’assabentaren que els portaven set minuts de marge. L’empenta del primer grup perseguidor, encapçalada per Bernat Capó i Gottfried Weilenmann, permeté que aquesta diferència acabés reduint-se en meta a poc menys de tres minuts; altres com Berrendero, en canvi, perdien cinc minuts. Miquel Gual s’imposava a Olmos a l’esprint i prenia el lideratge de la cursa.
La tercera etapa anava de Sabadell a Figueres per la carretera del litoral… deixant en evidència a l’organització, que no havia tingut en compte que realitzar l’etapa en dilluns, amb sortida a dos quarts de set del matí, suposaria trobar-se amb tota la caravana de cotxes que baixaven a Barcelona a primera hora tornant de les localitats d’estiueig, així com carros i camions que es dirigien als mercats. Això va provocar una primera meitat d’etapa caòtica, obstaculitzant la marxa normal de la cursa. L’etapa es resolgué a l’esprint, també desendreçat per l’estreta arribada, amb victòria de l’holandès Huub Sijen. Miquel Poblet començava a deixar-se veure i entrava en quarta posició a Figueres.
La quarta etapa marcà el destí de la cursa amb l’arribada als Pirineus. De Figueres se sortí cap a Puigcerdà, dos localitats ja enllaçades abans a la Volta, però mai en aquest sentit. L’etapa marxà tranquil·la fins a Ribes de Freser, havent superat el Coll de Santigosa amb normalitat, tret d’algun corredor com el campió Meulenberg, que semblava que havia vingut a la cursa de turisme, doncs el primer dia ja havia perdut un bon grapat de minuts. A l’inici de la Collada de Toses, Julián Berrendero imposà el seu fort ritme, coneixent-ne la duresa d’aquesta vessant pels seus 25 quilòmetres de pujada. En el quilòmetre 7 ja només hi restaven deu homes al davant. Un dels que no aguantà fou Trueba, fent dubtar a Berrendero en si seguir o acompanyar-lo, però el de Torrelavega li donà llibertat. Miquel Gual i Bernardo Ruiz foren els que més temps aguantaren a roda del madrileny, però aquest esforç els acabaria sortint car, doncs no van saber dosificar en la llarga pujada i acabaren perdent més temps que Olmos, per exemple, qui, tot i despenjar-se abans, acabà limitant la seva pèrdua, que encara hauria estat inferior de no haver punxat en el descens cap a Puigcerdà. El castellonenc acabà deixant-se 5’09” amb Berrendero -vencedor en solitari- i passava a ubicar-se segon a la general, a només nou segons del madrileny, el nou líder; Gottfried Weilenmann era tercer, a 1’29” i altres cinc homes se situaven en un marge de fins a cinc minuts.
La cinquena etapa portà els corredors des de la capital de la Cerdanya fins a Manresa, desfent la Collada de Toses d’inici, ja pujada en el dia anterior per l’altre vessant. La jornada quedà caracteritzada pel mal estat de les carreteres i, en conseqüència, les nombroses punxades i caigudes, especialment en el llarg descens de la Collada, on un dels afectats fou Miquel Poblet, que es veié obligat a abandonar. El mateix camí que seguiria Fermín Trueba, que no havia arribat en plenes condicions a aquesta Volta. A Ripoll es restablí la calma, amb Berrendero sempre al capdavant. Restava una dificultat muntanyosa més, l’Alt de la Trona, on s’hi esperava batalla… i més encara quan, pocs quilòmetres abans -al pas per Manlleu-, estava prevista una aturada de mitja hora per avituallament, pel que els corredors estarien més frescos. Tot i això, els atacs no van arribar, fou només Berrendero qui accelerà a la part final del port per tal d’endur-se el GPM, però fou caçat ràpidament en el descens. A Manresa acabà presentant-se un grup de 35 corredors, des d’on s’imposà un Miquel Gual refet del defalliment del dia anterior.
La sisena etapa, entre Manresa i Lleida, fou una nova jornada sense gaire interès. El perfil pla i el bon estat de les carreteres permeteren que l’etapa transcorregués amb normalitat… a excepció de per Olmos, que va patir una punxada a només cinc quilòmetres de l’arribada, fent que es deixés poc més de tres minuts i, en conseqüència, perdés la segona plaça de la general. Ignacio Orbaiceta aconseguia una nova victòria i Berrendero respirava amb més comoditat donat que els només 9 segons sobre Olmos havien passat a ser 1’49” sobre Weilenmann, el seu rival més proper.
Amb un argument similar transcorregué la setena etapa, tot i que el perfil es presentava més accidentat amb la presència del Coll de Belltall. La cursa arribava a Tortosa i Olmos tornà a ser el més malparat. Patí dos o tres avaries al canvi durant el transcurs de la jornada, podent-se refer i tornant al grup… però el canvi tornà a fallar-li en l’últim quilòmetre de la cursa. Aconseguí canviar ràpidament la bici amb el seu company, Sancho (autoritzat el canvi en cas d’avaria greu) i entrà a meta amb només quinze segons perduts, però suficients per fer-lo caure a la cinquena plaça de la general, sobrepassat per Vlaemynck i Kern per dos i tres segons. A Tortosa s’imposava el suís Pietro Tarchini, que aconseguia per fi una victòria molt buscada a la Volta.
Si la calma havia regnat al gran grup en els darrers dies, era pel desgast que havia deixat la jornada de la Collada de Toses i per salvar energies de cara a la vuitena etapa -entre Tortosa i Tarragona- que, amb 242 quilòmetres, era la més llarga de totes. Els primers 120 quilòmetres foren de ritme tranquil, però en arribar al Coll d’Alforja esclatà la batalla. Berrendero coronà el coll al capdavant amb la cursa ja seleccionada, però punxà en el descens. Per davant, acceleraven Bernardo Ruiz, Bernat Capó i Gottfried Weilenmann, però el líder es refeia ràpidament i aconseguia atrapar-los a Prades. Entremig, els estrangers Vlaemynck i Kern patiren punxades en el moment més caòtic de la cursa i mai no van poder recuperar, deixant-se vuit i dotze minuts respectivament després de cent quilòmetres en persecució. Olmos, per variar, també punxà perdent quelcom menys que els altres dos, 5’30”. Ruiz, Berrendero i Capó es jugaren la victòria a Tarragona amb triomf final per a l’oriolà, vencedor de l’anterior edició. Weilenmann, despenjat al Coll de Lilla, es deixava dos minuts i mig, mantenint el segon lloc a la general, però ja a 4’22” de Berrendero a falta d’una sola jornada; Capó escalava a la tercera plaça, a 7’28”, Olmos a la quarta, a 9’00”, i Ruiz a la cinquena, a 9’02”.
L’última etapa conduïa els corredors des de Tarragona fins a Barcelona per completar les clàssiques deu voltes al circuit de Montjuïc. Tothom hi estava d’acord en què la victòria per la general havia quedat sentenciada en favor de Berrendero, però hi havia encara emoció en la lluita per posicions secundàries, com els només dos segons entre Ruiz i Olmos. La jornada transcorregué a ritme de passeig triomfal fins a Gelida, on un atac d’Enrique Blasco encengué el gran grup. El barceloní fou caçat ràpidament, però el ritme ja no afluixà. Seguidament, Pietro Tarchini atacà permetent-se entrar en solitari a Montjuïc amb més d’un minut de marge sobre el grup de favorits. La persecució fou emocionant i el suís acabà sent caçat a l’última volta, tot i això, encara li quedaren alguns grams de força per batre a l’esprint als seus rivals, aconseguint el seu segon triomf parcial.
Julián Berrendero aconseguia la seva segona victòria a la general de la Volta a Catalunya, havent-se mostrat el més regular i intel·ligent, sabent que la carta que havia de jugar era la de la llarga ascensió a la Collada de Toses. A més, va salvar molt bé la seva única punxada en tota la cursa al Coll d’Alforja, sabent-se refer i demostrant que era digne del lideratge. Més mala sort va patir Olmos, qui reconegué que va prendre el risc de provar uns tubulars suïssos (“Stemberg”) que li van provocar punxades en els moments més decisius… “mireu a Berrendero, amb els Tubulars Galindo una única punxada en 1.400 quilòmetres!”. Per altra banda, els suïssos marxaren molt contents pel tracte de l’organització i per l’esportivitat dels espanyols. També reconegueren que la seva principal carta, Gottfried Weilenmann, era un home que corria més a la defensiva i que per això no va provar mai d’assaltar el liderat de Berrendero.
tourdegila 