La Volta estava de celebració en la seva vint-i-cinquena edició. La prova de referència del ciclisme espanyol festejava les seves noces d’argent i decidí donar-li més solemnitat. Per començar, la prova s’allargà fins a 14 etapes -dos de les quals amb doble sector- passant per gairebé tots els indrets de Catalunya i incloent-hi dos dies de descans. Va esdevenir (i avui dia encara ho és) la Volta més llarga de la història. A més, l’organització confiava en tornar a ser una volta de prestigi internacional amb la participació de corredors europeus, però sabia que era difícil donat que la Segona Guerra Mundial feia poc que havia arribat al seu final. Les millors estimacions donaven fins a deu estrangers que incloïen belgues, holandesos, suïssos i portuguesos, però finalment només van poder acabar venint quatre homes del país helvètic -dos dels quals vencedors de la Volta a Suïssa: Robert Zimmermann i Josef Wagner– i un lusità, per problemes amb els visats dels altres. En quant a espanyols, va disgustar també l’absència de Berrendero i dels germans Delio i Emilio Rodríguez, grans referències en anteriors edicions.
Classificació general
- Bernardo RUIZ (ESP) 61h43m33s
- Joan Gimeno (ESP) +9m32s
- Robert ZIMMERMANN (SUI) +11m28s
- Vicente CARRETERO (ESP) +15m22s; 5. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +22m23s; 6. Arturo DORSÉ (ESP) +33m22s; 7. Joao REBELO (POR) +47m57s; 8. Joaquín FILBÁ (ESP) +56m11s; 9. Miquel GUAL (ESP) +56m29s; 10. Cipriano ELYS (ESP) +59m43s; (…) i 27. Miguel GARCÍA VINUESA (ESP) +5h45m3s
Però la il·lusió no hi faltà en cap moment. Davant de vint mil espectadors, la Volta va inaugurar-se per vint-i-cinquè cop des de Montjuïc, on els 44 corredors participants van disputar-se la primera etapa en un circuit de 45 quilòmetres (12 voltes). El palmerenc Enric Armengol -qui moriria un mes més tard a causa d’una topada amb un cotxe durant una cursa social organitzada per la UD Les Corts- s’endugué l’etapa en un esprint lluitat contra Bernardo Ruiz, mentre que el grup principal entrava a més d’un minut. La segona etapa es disputà el mateix dia a la tarda, camí de Manresa. El canvi de recorregut respecte a passades edicions -amb la pujada al Coll de l’Obac des de Terrassa- provocà atacs en la part final, quan Antonio Martín, Joan Gimeno i Juan Martínez es llançaren en el descens direcció Rellinars. L’últim dels mencionats acabà perdent contacte a l’entrada de Manresa, sent Martín qui sortí victoriós de l’esprint al Passeig de Pere III, prenent Joan Gimeno el liderat de la cursa. La resta entraren en petits grups a un minut; l’aleshores líder perdia 2’27” i el segon, Bernardo Ruiz, gairebé sis minuts. A diferència d’edicions anteriors, el primer dia ja hi va haver batalla, havent-hi, tant a Barcelona com a Manresa, disputes interessants.
La tercera etapa transcorregué sense gaire interès. El ritme en general fou lent i no s’inicià la batalla fins a Tarragona, quan Vicente Carretero atacà i acabà marxant en solitari després de l’intent fracassat del suís Wagner en agafar la seva roda. El madrileny, que arribà a tenir un màxim de tres minuts de renda, s’imposà tot sol a Reus, amb gairebé dos minuts sobre el grup, on Gimeno es mantenia de líder.
La quarta etapa fou de les decisives a l’hora de detectar les debilitats dels suïssos, que acusaren la forta calor que va fer. Era d’entendre sabent que la sortida fou a dos quarts de quatre de la tarda. Es veié com els corredors helvètics, i d’altres nacionals, accedien a la invitació d’alguns aldeans que els oferien gerros d’aigua. D’altres com el suís Wagner ho passaren pitjor, qui arribà a patir una insolació al pas per Móra d’Ebre. Aquest desavantatge l’aprofitaren Gimeno, Carretero, Gual i Olmos per obrir forat a Falset, tot i que l’últim d’ells va arribar a desentendre’s després de patir dues punxades de forma consecutiva. Més tard, enllaçà un Bernardo Ruiz que culminava una persecució increïble. L’aleshores desconegut corredor d’Oriola ja s’havia deixat veure el primer dia i estava donant símptomes, amb només 20 anys, de ser la gran revelació de la prova. Tots els quatre capdavanters, de l’equip “Tubulares Galindo”, arribaren junts a Tortosa, sent Carretero qui repetia victòria amb més de tres minuts sobre el següent grup. Gimeno seguia de líder, ara amb 1’42” sobre el segon, Carretero, i 4’32” sobre el tercer, la sorpresa Bernardo Ruiz. Tot i ser del mateix equip, aquesta etapa serví per deixar clara la rivalitat interna amb els atacs que es produïren, en la part final, amb la voluntat de deixar enrere el jove Ruiz. O, també, en una acció en què un dels corredors va compartir el bidó amb tots els escapats i quan l’oriolà li demanà el llançà a terra… Aquesta rivalitat pot explicar-se en base als pocs incentius que hi havia en córrer per equips: tot i estar sota una mateixa marca, aquesta mateixa prioritzava la lluita individual -considerava que donava més espectacle-. La pròpia casa comercial estipulava una classificació a part on premiava els seus dos millors corredors amb 1.000 i 500 pessetes respectivament.
La cinquena etapa, entre Tortosa i Tarragona, fou una jornada de treva en ressentiment de la dura etapa del dia anterior. Només hi hagué lluites en la disputa de les diferents primes. Amb el rodar pels camps d’arròs de les Terres de l’Ebre i per la costa mediterrània, la premsa ho qualificà com “etapa turística”. El balear Miquel Gual -vencedor aquell any de tres etapes a la Vuelta a España- s’endugué la victòria a l’esprint, en una arribada organitzada per l’històric Club Gimnàstic de Tarragona. La caravana de la Volta es prenia, a l’endemà, la seva primera jornada de descans a la històrica ciutat romana.
La Volta es restablia amb una sisena etapa de doble sector. El primer parcial fou una contrarellotge individual entre Tarragona i Valls de només 21 quilòmetres. Una distància més curta que en anys anteriors per la por dels organitzadors a no poder controlar tots els corredors, aprenent així d’experiències passades… Cipriano Elys fou el més ràpid, marcant una mitjana de 38,662 km/h, segon fou Bernardo Ruiz, a 27” del càntabre i Gimeno tercer a 43”. Les diferències no foren gaire àmplies, però tornaren a confirmar a Ruiz com a candidat. El segon sector, entre Valls i Tàrrega (previ pas per Lleida), tenia el Coll de Lilla com a principal dificultat, però en ubicar-se només d’inici no va crear diferències, quedant l’etapa acabada “virtualment” un cop coronat el coll. El balear Miquel Gual s’imposà a l’esprint del grup, sent Elys el vencedor de l’etapa en el seu conjunt. La notícia del dia fou la voluntat per part dels àrbitres de sancionar els quatres suïssos amb 3 minuts cadascun per un canvi antireglamentari de tubulars. I és que, segons el reglament, es prohibia als ciclistes córrer amb una marca de tubulars diferents als declarats d’inici. Els helvètics al·legaren que disposaven de l’autorització verbal dels organitzadors i que, a més, no tenien contracte amb cap marca comercial validat per la UVE i, per tant, quedaven en total llibertat… Finalment, es decidí no sancionar-los. Els suïssos havien amenaçat en abandonar en bloc, quelcom que hagués estat nefast per a la Volta.
La setena etapa conduí els corredors de Tàrrega a Gironella. En el tram de descens de Fonollosa a Manresa punxaren Ruiz i Gual -ambdós del Galindo-, però ningú al grup ho aprofità per donar-los batalla, podent-se arribar a l’esprint a Gironella, on hi repetia victòria el balear Miquel Gual. La general no patia canvis destacables.
La vuitena etapa, entre Gironella i Tremp, esdevingué un punt d’inflexió en l’actuació dels suïssos. La plujosa nit havia deixat un clima més fresc pel matí i, sentint-se com a casa, els helvètics proposaren batalla de bon inici. Zimmermann començà l’etapa imposant un fortíssim ritme en el tren, provocant la selecció del grup. El suís tirà durant 80 quilòmetres i, en començar la pujada a Comiols, patí un defalliment que l’acabaria fent perdre gairebé set minuts en meta. El port, puntuable per al GPM, deixà davant a nou membres del Galindo i només un suís, Maag. Olmos provà l’atac en solitari, però una avaria en el canvi el deixà sense opcions. Coronat el port (-30 km), el suís patí dues punxades de forma consecutiva quedant descartat. Mateixa mala sort per a Gual, que trencà la bici i acabà amb la de Miró, acció per la qual fou sancionat amb tres minuts. Després del garbell final, sis homes del Galindo es disputaren l’etapa, resultant vencedor Vicente Carretero i Gimeno mantenint-se líder. La premsa demanà batalla entre els corredors del Galindo per al que restava de Volta, doncs el primer a la general fora d’aquest equip era Manuel Costa, amb gairebé 17 minuts perduts.
La cursa donà un gir substancial en la novena etapa, entre Tremp i La Seu d’Urgell, arribant a terreny pirenaic. Novament amb clima fresc, els suïssos enduriren la cursa d’inici amb la pujada fins a Isona i Coll de Nargó (Coll de Faidella i Bóixols), on ja només quatre corredors rodaven al capdavant: el líder -Gimeno-, Ruiz, Zimmermann i Wagner que, a Coll de Nargó (km 55), disposaven d’una àmplia renda de 5’30” sobre el següent grup. La part final acabaria amb la pèrdua de contacte de Wagner i del líder, Gimeno. Aquest últim després de trencar la cadena -tot i que ja se’l veia fatigat-, per acabar perdent una esfereïdora renda de vint minuts sobre Zimmermann -vencedor a La Seu d’Urgell- i Bernardo Ruiz, que prenia les regnes de la Volta amb un còmode marge de nou minuts sobre el segon, Carretero. Gimeno queia fins a la quarta plaça a 15’17” de l’oriolà, amb la moral pels terres i amb intenció d’abandonar.
L’etapa reina (desena) esperava amb un recorregut de 240 quilòmetres entre La Seu d’Urgell i Palafrugell, incloent-hi les pujades a la Collada de Toses i el Coll de Condreu. Gimeno, que per la nit va meditar-ho millor i decidí continuar, va voler revenjar-se atacant en el descens a la Collada. L’acompanyà Joaquim Filbà, obrint forat respecte a un Ruiz que baixà amb més precaucions, fet que el faria perdre tres minuts al pas per Ribes de Freser, on punxà. Per altra banda, el suís Zimmermann es trobava intercalat entre ambdós grups. Va ser a partir de Ripoll quan el líder inicià una espectacular remuntada en solitari, caçant -i desmoralitzant- els capdavanters a pocs quilòmetres de l’arribada, on s’imposava Joan Gimeno i es curava de les seves ferides psicològiques de la jornada anterior. A la general, Ruiz ampliava el seu marge sobre el segon, Carretero, a 13’48”; Gimeno, tercer, a 15’20”; Zimmermann, quart, a 18’48”. Mentre que la Volta es prenia el seu segon dia de descans a Palafrugell, la premsa ja donava per vencedor a Bernardo Ruiz. El seu comportament i la seva última remuntada n’eren un aval per als periodistes. Des d’Oriola hi arribà un enviat especial, pagat per l’Ajuntament de la localitat, per tal de testimoniar el final de la Volta i fer-se ressò del nou campió alacantí.
La recta final de la Volta s’iniciava amb l’onzena etapa, entre Palafrugell i Girona per la Costa Brava. Joan Gimeno tenia intenció de seguir donant batalla al líder fins el final, tractant de recuperar el que va perdre a La Seu d’Urgell. El va ajudar una avaria en el canvi de la bicicleta de Ruiz quan coronaren el Coll de Cadaqués, que va impulsar el barceloní a atacar-lo, però la persecució del líder -junt amb un gran aliat com Sancho- acabà caçant-lo a 40 quilòmetres de meta. Però no acabaria aquí, l’oriolà punxava poc després produint-se una nova acceleració impulsada per Gimeno, Gual i Carretero, sent aquest últim qui acabà sortint victoriós a la Devesa de Girona, sumant el seu quart triomf d’etapa. Ruiz acabà perdent només 1’35”, mantenint encara més de 12 minuts a la general sobre el segon, el mateix Carretero.
La dotzena etapa fou de doble sector. Pel matí una contrarellotge on Robert Zimmermann -que ostentava el rècord de l’hora rere moto (72,775 km)- confirmà que els suïssos estaven anant cada dia a més: “tant de bo la Volta durés 8 dies més!”. L’helvètic guanyà el primer sector a una mitjana de 44,843 km/h en els 47 quilòmetres cronometrats entre Girona i Lloret de Mar. Ruiz es deixà 2’29” amb el suís, sense prendre riscos, especialment en el descens camí de l’arribada, guanyant-se els elogis de la premsa que deia que corria amb cames i amb el cap. A la tarda, el sector en línia constà de 112 quilòmetres entre Lloret de Mar i Manlleu, on el fet més destacable fou una nova punxada del líder un cop ja s’havia superat la gran dificultat de la jornada, el Coll de Condreu. Ruiz es veié obligat a fer els darrers 35 quilòmetres en solitari perdent en meta gairebé tres minuts sobre Vicente Carretero, que resultava de nou vencedor. En el conjunt, l’etapa fou guanyada per Zimmermann; Gimeno perdé 1’32” amb el suís, mentre que Carretero -que a la contrarellotge punxà a quatre quilòmetres de l’arribada- i Ruiz foren els més perjudicats, deixant-se més de cinc minuts al final de la doble jornada. L’alacantí no es posà nerviós, doncs encara disposava de més de deu minuts de marge a la general sobre el segon, que era ara Gimeno; Zimmermann escalava fins a la tercera plaça a 12’08”, només 4” per davant de Carretero, que queia a la quarta posició a dos dies del desenllaç.
La tretzena etapa deixà clar que estava tot vist per a sentència. Entre Manlleu i Granollers, hi havia terreny per un últim intent de Gimeno per provar d’arrabassar-li el liderat a Ruiz. Però el barceloní no intentà res, ni al pas per Les Guilleries. Gimeno, a aquestes alçades, preferí defensar un segon lloc -prou meritori- de les possibles envestides del, cada cop en millor forma, el suís Zimmermann i d’un Carretero que tornava a imposar-se a Granollers, sumant la seva cinquena (+1 sector) victòria d’etapa en aquesta Volta… d’haver-hi bonificacions li hauria lluït més el pèl.
Seguint la tradició, Montjuïc tancava l’edició especial de les noces d’argent d’una Volta més llarga que mai, però on no hi faltà emoció. L’última etapa sortí de Granollers, creuant ciutats de la zona metropolitana, pujant l’alt d’Ullastrell i presentant-se a Barcelona amb el grup compacte. En el circuit s’hi amuntegaven entre quaranta i cinquanta mil persones, segons la premsa. Bernardo Ruiz va voler demostrar davant tota aquella gent les seves grans condicions i, fins i tot, va provar l’atac a la Font del Gat, però el grup no el permeté marxar. S’arribà a un esprint en grup que el propi líder -que resultaria vencedor global sense cap victòria d’etapa- va voler disputar amb la mala sort que un gos es va creuar en el camí i el va fer caure a terra. L’ensurt fou gran, però Ruiz s’aixecà ràpidament i entrà a meta -perdent 40 segons sobre el vencedor, Miquel Gual– acompanyat d’una calorosa ovació per part del públic.
Bernardo Ruiz confirmà que havia estat la gran revelació de la cursa, tot i que el seu entorn se sorprenia que volgués participar a la Volta: “En ser acceptada la meva inscripció pel Sants, vaig haver d’organitzar una recol·lecta a Oriola entre els meus amics, per tal de poder-me pagar el bitllet de tren; finalment, la meva mare i José Aparicio (un gran esportista de l’època) me’l van prestar, la resta pensava que cometia una bogeria”. El jove corredor havia forjat les seves cames transportant fruita des del seu poble fins a Granada per les rutes solejades del sud. S’havia donat a conèixer, en la cursa de referència a Espanya, un nou talent del ciclisme espanyol. Amb només 20 anys, inscrivia el seu nom al palmarès d’aquesta prestigiosa prova (en l’actualitat, encara es manté com el corredor més jove en guanyar-la), demostrant una gran regularitat en una ampliada ronda catalana amb 14 etapes. L’oriolà guanyaria, tres anys després, una Vuelta a España, i l’any 1952 es convertiria en el primer espanyol en ser podi al Tour de França, després de, en l’anterior edició, sortir victoriós de dues etapes.
tourdegila 