Volta Catalunya 1944: Recital dels joves amb victòria de Miquel Casas

La vint-i-quatrena edició de la Volta a Catalunya arribava sense un clar favorit. Si bé el vencedor de la passada edició, Julián Berrendero, hi era present, la seva pobre actuació aquella temporada, sumada a la desaparició del FC Barcelona en l’àmbit del ciclisme -per motius econòmics- no el col·locaven com a candidat en els pronòstics. L’extinció de l’equip blaugrana havia provocat la distribució de corredors en noves esquadres a la Volta com el CF Valencia i el RCD Espanyol, que hi tornava a ser present. En ple conflicte bèl·lic mundial, l’Sporting Club de Portugal -amb quatre corredors lusitans- esdevenia l’única representació estrangera entre els 57 participants totals.

Classificació general

  1. Miquel CASAS (ESP) 35h53m39s
  2. Dalmacio LANGARICA (ESP) +2m37s
  3. Vicente MIRÓ (ESP) +6m15s
  4. Manuel COSTA (ESP) +8m42s; 5. Vicente CARRETERO (ESP) +9m48s; 6. Joao LOURENÇO (POR) +10m41s; 7. José VIDAL JULIÁ (ESP) +10m58s; 8. Manuel IZQUIERDO (ESP) +12m39s; 9. Julián BERRENDERO (ESP) +12m59s; 10. Juan GIMENO (ESP) +12m59s; (…) i 38. José VALL (ESP) +7h0m13s

El recorregut de la Volta de 1944 – Foto: Mundo Deportivo

Seguint la tònica dels darrers anys, la Volta va començar a Montjuïc amb 39 quilòmetres resultants de donar deu voltes al circuit. A diferència d’altres anys, es disputà en línia i no en contrarellotge per equips. Els atacs d’aquesta primera jornada es produïren gràcies a les nombroses primes que hi havia en joc, però l’escassa longitud no evità que s’acabés arribant a l’esprint després d’una hora de cursa on s’imposà Delio Rodríguez, fent que es comencés tal i com s’havia conclòs l’any anterior. La segona etapa es disputà aquella mateixa tarda, des de Plaça Espanya fins a Manresa, amb 70 quilòmetres que acabaren amb un nou esprint, però amb un grup més reduït i que arribà tallat degut al complicat tram final que incloïa llambordes. Rodríguez, el gran velocista espanyol del moment i líder des del matí, no va poder disputar-lo per estar mal col·locat i s’hi acabà imposant Ignacio Orbaiceta, qui -sent segon a Montjuïc- prenia el liderat de la cursa. El navarrès, que amb 21 anys va superar a Berrendero a l’esprint de Manresa, declarà que no esperava córrer la Volta perquè es trobava fent el servei militar i no havia pogut competir gaire.

Circuit de Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La tercera etapa portà els corredors cap a Sitges, que acollia un final d’etapa per primer cop. El fet més destacat de la jornada fou la punxada de Sancho en el pas per Vilafranca del Penedès, fet que acabà fent-li perdre més de quatre minuts en meta, donant per acabades les seves opcions per la lluita global. Un altre desafortunat fou el protagonista de la polèmica de l’any passat, Antonio Destrieux, que va abandonar després de trencar la bicicleta. Delio Rodríguez tornà a imposar-se a l’esprint disputat en el Passeig Marítim de la localitat del Garraf per davant d’Orbaiceta, que mantenia el liderat.

Imitant el model de les anteriors edicions, la quarta etapa fou de doble sector. Pel matí, una contrarellotge individual entre Sitges i Reus, de 75 quilòmetres, que fou decisiva per la lluita per la victòria global: Sancho abandonà en caure a Vilanova i la Geltrú, Berrendero perdé més de vuit minuts en trencar el pinyó i Trueba gairebé 19 minuts en trencar el selló. Amb tot, Miquel Casas marcava el temps més ràpid amb 24” sobre Olmos, segon, i 1’02” sobre Gimeno, tercer. A la tarda, 80 quilòmetres entre Reus i Cambrils que, malgrat la presència del Coll de Fatxes, va acabar amb un nou esprint amb victòria del portuguès Joao Lourenço, que no va haver de disputar-lo amb Orbaiceta per haver abandonat aquest al pas per Móra la Nova després d’una caiguda. El pilot no va aprofitar les punxades del líder, Casas, ni d’Olmos per atacar-los, aconseguint així salvar el dia. El vencedor de l’etapa en conjunt, gràcies al temps de la contrarellotge, fou Miquel Casas.

La cinquena etapa, entre Reus i Lleida, donà un nou tomb a la classificació general. Una fuga de Dalmacio Langarica a Tarragona a qui, poc després, se li va unir Vicente Carretero, va arribar amb èxit a la capital del Segre. El gran grup va subestimar els dos escapats i els va deixar fer, pensant-se que el Coll de Lilla els passaria factura, però no fou així. Langarica i Carretero cooperaren a la perfecció i, fins i tot es diu, pactaren que l’etapa seria pel biscaí mentre que el madrileny prendria el liderat. Aconseguiren treure una renda de 7’42” al gran grup convertint-se Carretero en el nou líder, mentre Langarica era segon a 41” i, l’anterior líder, Casas queia a la tercera posició a 4’45”.

La sisena etapa portava els corredors al Pirineu camí de Puigcerdà. El líder, Carretero, va mostrar-se molt actiu a l’hora de frenar els molts atacs que li caigueren des de l’inici: Delio Rodríguez, Murcia… però fins i tot Langarica. En veure que el líder responia bé, s’aixecà el peu. Cipriano Aguirrezábal aconseguia la victòria a la capital de la Cerdanya en la disputa d’un esprint amb una vintena de corredors.

La setena etapa era considerada la reina d’aquesta edició, i no errà en els pronòstics. Fou molt intensa des de l’inici. Al líder, Carretero, se li trencà un pedal a l’inici de la pujada a la Collada de Toses -que tornava a la Volta quatre anys després- i provocà una acceleració en un grup on el ritme marcat ja estava sent exigent. Els corredors coronaren el port en diversos grups, sent primer Fermín Trueba, sempre amb el GPM en ment. Carretero no tornaria a veure el cap de cursa, en canvi, Langarica i Dorsé, tot i coronar endarrerits -arribant a perdre sis minuts a Ripoll-, aconseguiren enllaçar amb els capdavanters poc després de Santigosa, gràcies a la bona col·laboració entre els dos. El granollerí Arturo Dorsé s’imposà a Banyoles des d’un grup on hi havia, entra d’altres, Berrendero, Casas i el propi Langarica, que prenia el liderat de la prova a dos dies del final. Carretero havia acabat perdent vuit minuts, caient a la quarta plaça de la general, a 7’11”. Casas era segon a 4’04”, Miró tercer a 6’30”.

La vuitena etapa fou la protagonista del darrer gir dramàtic d’aquesta edició. D’inici els atacs no cessaren, entre els corredors més actius hi havia Julián Berrendero, que cada dia que passava es trobava millor i mostrava ganes de rescabalar-se de la mala temporada que havia fet. I no fallà, el madrileny s’imposà a Granollers després de formar una fuga amb Casas, Trueba i altres a Collsacreu fruit d’una avaria del líder, Langarica, que va trencar el canvi. A la part final, Berrendero obrí un forat d’una vintena de segons sobre el grup de Casas, que passava a ser nou líder després que Langarica acabés perdent 6’41”. El nou líder declarà que havia estat molt a prop d’abandonar a Lleida, quan el liderat caigué en mans de Carretero. Inscriure el seu nom en el palmarès de la històrica Volta era un fet que descrigué com “la il·lusió més gran de la meva vida”. Amb un estat d’ànim de total contrast, Langarica va manifestar que hi havia un complot contra ell “un corredor m’ha envestit fins a tres cops durant l’etapa d’avui, fins que m’ha trencat el canvi”. Però el seu director no li donà importància al·legant que aquest corredor -Salustiano Expósito- no tenia res a veure amb Casas… però sí amb Carretero, amb qui eren bons amics…

L’última etapa portà els corredors des de Granollers al tradicional circuit de Montjuïc. De sortida es passà per Caldes de Montbui -el poble del líder– on el mateix es lluí enduent-se una prima disputada allà davant la seva eufòrica gent. Una escapada de Gimeno a Sant Feliu de Llobregat animà la part final, el barceloní aconseguí un màxim de minut i mig de renda i acabà sent caçat a la quarta de les deu voltes de Montjuïc. A la part final, una acceleració de Fermín Trueba, que tornaria a guanyar la classificació de la muntanya, el permeté arribar en solitari amb una vintena de segons sobre la resta de favorits imposant-se a l’arribada.

Impressionant gentada per rebre els corredors a Montjuïc – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La Volta s’havia disputat sense un clar favorit, però acabà en mans d’un Miquel Casas que havia demostrat ser dels més regulars durant la campanya: havia guanyat el GP de la Victoria, segon a la Volta a Cantàbria, segon al Campionat d’Espanya de Muntanya i aconseguit victòries en els campionats de Catalunya de fons i muntanya. Un altre fet que es posà de manifest en aquesta Volta era la nova generació de ciclistes que estaven apareixent, el guanyador, Casas, i els seus acompanyants al podi -Langarica i Miró- tenien 24, 24 i 25 anys, respectivament. En victòries parcials també es deixà veure el jovent: Orbaiceta i Aguirrezábal amb 21 anys i Dorsé amb 24, a més dels mateixos Casas i Langarica. Això creava esperances en el ciclisme espanyol. I el que vindria després… L’aleshores desconegut Miquel Poblet, amb 16 anys, ja començà a deixar-se veure en la prova de 4a categoria que organitzà la Volta al circuit de Montjuïc, abans de l’arribada dels corredors… el de Montcada i Reixach, que en el futur esdevindria una de les llegendes del ciclisme nacional, resultà el vencedor de la prova.

La Volta abaixava el teló i se centrava en la següent edició, on celebraria les noces de plata per les seves 25 edicions, tota una fita de la volta per etapes de referència a l’Estat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: