La supressió de les dietes per part de l’organització, junt amb l’aparició de més equips que havien estat depurats políticament (com l’AC Montjuïc o el Gràcia), provocà una disminució en el nombre d’inscrits independents sense minvar el total de participants (68), alhora que la visió del ciclisme s’encaminava a una de més moderna amb equips, líders, gregaris i tàctiques. Els no-professionals que hi acudien, ho feien per entusiasme i recolzats per entitats locals o petites cases comercials. A diferència de l’any anterior, les bonificacions van ser suprimides degut a una esmena feta per la UVE al reglament de la prova.
Dels corredors destacats, hi van haver moviments importants entre equips: Federico Ezquerra, vencedor l’any anterior, hi va córrer amb la UD Sants (que aquell any corria sota el nom de Pedal Notario) i Julián Berrendero -segon l’any anterior- va passar-se al CF Barcelona (nom castellanitzat sota el règim de Franco).
Classificació general
- Julián BERRENDERO (ESP) 37h51m11s
- Vicente MIRÓ (ESP) +4m47s
- Antonio DESTRIEUX (ESP) +8m13s
- Juan GIMENO (ESP) +8m46s; 5. Fermín TRUEBA (ESP) +8m56s; 6. Fernando MURCIA (ESP) +9m34s; 7. Manuel COSTA (ESP) +11m27s; 8. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +12m10s; 9. Delio RODRÍGUEZ (ESP) +12m45s; 10. Antonio MARTÍN (ESP) +19m34s; (…) i 42. Juan VILA (ESP) +5h29m17s
Igual que la precedent, la vint-i-tresena edició de la Volta a Catalunya va començar també amb una contrarellotge per equips a Montjuïc, on s’hi havien de completar deu voltes. El CF Barcelona va tornar a ser superior i quatre dels seus corredors -Murcia, Destrieux, Berrendero i Trueba- van acabar marcant un registre només 4” més ràpid que el de la UD Sants de Casas, Martín, Sancho, Ezquerra i Izquierdo. En aquella època, el premi de les contrarellotges per equips no anava a tot el conjunt -com es fa ara- sinó per al primer corredor en creuar meta (amb el temps més ràpid). Donat que no hi havia bonificacions, a l’equip blaugrana no s’hi van donar ordres de qui havia d’entrar primer, i va ser Fernando Murcia qui va batre als seus companys a l’esprint i qui prenia el lideratge per a la disputa de la segona etapa, aquella mateixa tarda, camí de Vilafranca del Penedès. Aquell segon parcial va estar marcat, en la seva part final, per una ratxa de vent que va fer aixecar un núvol de pols, provocant la frenada del gran grup. Blasco, Miró i Costa -representants del RCDE, UD Sants i FCB- van aprofitar la situació per marxar endavant, sent el vilafranquí, Manuel Costa, qui va imposar-se a l’esprint de la seva ciutat natal, fent complir un somni que s’arrodonia amb el mallot de líder.
Una avaria de Sancho va provocar l’acceleració del grup en el darrer terç de la tercera etapa. El FCB provocà una selecció del grup principal, que passà de quaranta a una vintena d’unitats. L’esprint a Tortosa, disputat per sèries al velòdrom, se l’endugué Delio Rodríguez, mentre que Sancho i Ezquerra perdien 4’33” i Costa mantenia el liderat.
La quarta etapa quedava dividida en dos sectors. Sent el primer una contrarellotge individual de 92 quilòmetres entre Tortosa i Reus. Antonio Destrieux va marcar un temps espectacular, 5’15” millor que el segon, Julián Berrendero, i això va provocar que es posés en dubte la seva fita i s’iniciés una investigació. En el seu torn no va tenir cap cotxe seguidor i només l’acompanyà una moto. Just abans de prendre la sortida del sector de la tarda, el corredor granadí s’apropà al seu company, Manuel Costa, per dir-li que no li cedís el mallot de líder que, oficiosament, li corresponia perquè “estan dient coses per allà que no em permeten acceptar-lo fins que s’aclareixin”. Entre Reus i Vimbodí, el Coll de Lilla fou crucial per al desenllaç de l’etapa. Fermín Trueba atacà a Valls l’objectiu de prendre els punts del GPM i acabà arribant a meta en solitari amb 2’20” sobre el grup.
El veredicte de l’anomenat “Cas Destrieux” arribà al matí de l’endemà. Quan els corredors es disposaven a sortir de Vimbodí, els jutges comunicaren una sanció de 10 minuts a Destrieux acusant-lo d’haver fet “entrenament” (agafar el rebuf d’una moto de manera prolongada) durant la contrarellotge. El silenci es va fer notori entre els corredors en senyal d’acatament. Així, oficialment, Julián Berrendero passava a ser el vencedor de l’agregat de la quarta etapa i Costa mantenia el liderat, mentre que Destrieux queia a la sisena posició de la general, amb més de cinc minuts perduts. La calor i els esforços del dia anterior provocaren que el ritme fos tranquil i convertís l’etapa en un pur tràmit que, tret d’atacs infructuosos un cop superat Igualada, acabà a l’esprint amb una nova victòria de Fernando Murcia, que no va haver d’enfrontar-se al temut Delio Rodríguez perquè aquest havia punxat a la part final. Uns talls provocats al grup van fer caure el liderat en favor de Berrendero, que disposava d’una renda de 23” sobre Vicente Miró, de la UD Sants.
La monotonia fou també protagonista de la sisena etapa, entre Manresa i Vic. Només un moviment de Berrendero amb Trueba a l’ascens de l’Alt de la Trona va provocar una divisió del gran grup, però que va tornar-se a ajuntar en el descens del mateix. Delio Rodríguez va sortir victoriós de l’esprint de Vic per davant de Fernando Murcia, en una noble rivalitat per part dels dos companys blaugranes.
Més emoció va tenir la setena etapa, amb un ritme que ja fou exigent des de la sortida de Vic. Una punxada de Destrieux abans del Coll de Santigosa, provocà moviments de la UD Sants, amb Lahoz a l’atac. A la pujada al coll, saltaren Berrendero amb Trueba, Casas i Elys que s’uniren a Lahoz. Fou el líder qui coronà al capdavant, demostrant la seva fortalesa, però pocs instants després -a l’inici del descens- patia una punxada que el feia perdre contacte amb el cap de cursa. En la mateixa baixada, Cipriano Elys patia un greu accident, xocant contra un cotxe que estava pujant el coll en el sentit oposat. El càntabre, per fortuna, va patir només una lesió al genoll que, després de poder-se haver temut el pitjor, el va obligar a abandonar. El líder, Berrendero, un cop reparada l’avaria, va fer un descens memorable i, junt amb Destrieux, Delio Rodríguez i Murcia, aconseguí enllaçar amb els capdavanters a Amer (-20 km). En el terreny trencacames final, el líder donà un cop d’autoritat marxant en solitari i triomfant a Santa Coloma de Farners, prenent 1’06” al següent grup on hi havia Miró, segon a la general, situant-se ara a 2’01”; Destrieux era tercer a 6’33”.
La vuitena etapa tornava a estar dividida en dos sectors, sent el primer una nova contrarellotge per equips, de 85 quilòmetres, entre Santa Coloma de Farners i Palamós. En aquesta, el CF Barcelona tornà a mostrar la seva clara superioritat obtenint 1’06” sobre el segon equip classificat, la UD Sants. El propi Berrendero fou dels més actius en els relleus, per l’interès que tenia en distanciar a Miró. A la tarda sortiren els mateixos corredors a excepció d’Enrique Blasco (RCDE), que havia caigut per la claraboia d’un hotel en el moment d’impàs entre un sector i l’altre. En el tram final, un grupet amb Berrendero, Murcia i Gimeno -els tres del FCB- a més de Casas i Filbà van esquivar eficaçment un camió que hi havia aturat en un desviament de la cursa que va provocar el caos a la caravana. El líder va tornar a imposar-se amb una estocada final traient 1’40” al grup de Miró, deixant-lo a un còmode marge de 4’47” de cara a l’etapa final.
Amb tot vist per a sentència, l’última etapa no va tenir gaire a ressenyar. Delio Rodríguez va vèncer a l’esprint des d’un grup de nou corredors després dels talls provocats en el transcurs de les voltes al circuit de Montjuïc, arrodonint així una Volta perfecta per al CF Barcelona: van imposar-se a totes les etapes, van vestir cada dia el mallot de líder, van endur-se la general amb Berrendero -col·locant també a Destrieux al podi- i van vèncer la classificació de la muntanya de la mà del petit escalador de Torrelavega, Fermín Trueba.
La Volta a Catalunya s’estrena al NO-DO:
tourdegila 