Volta Catalunya 1942: Ezquerra fa justícia en el comiat de Cañardo

Classificació general

  1. Federico EZQUERRA (ESP) 39h30m22s
  2. Julián BERRENDERO (ESP) +9m56s
  3. Diego CHÁFER (ESP) +12m40s
  4. Cipriano ELYS (ESP) +14m57s; 5. Fermo CAMELLINI (ITA) +16m26s; 6. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +19m39s; 7. Fernando MURCIA (ESP) +21m41s; 8. José VIDAL JULIÁ (ESP) +23m9s; 9. Vicente MIRÓ (ESP) +23m22s; 10. Vicente CARRETERO (ESP) +23m28s; (…) i 39. José MIÑARRO (ESP) +4h0m14s

Les bonificacions van ser la novetat de la vint-i-dosena edició de la Volta a Catalunya: es repartien 90 i 45 segons als dos primers de cada etapa -contrarellotges incloses- i als dos primers que superessin els GPM establerts. La rivalitat aquell any se centrava en el duel entre els corredors del FC Barcelona i els del RCD La Coruña, tot i que aquest cop sí que hi acudiren alguns estrangers, però de nivell més baix: portuguesos, italians i marroquins, aquests últims recolzats pel General Orgaz.

A les files del FC Barcelona, Sancho tornava a estar entre els favorits tot i que s’havia mostrat en baixa forma en el Circuito del Norte –cursa disputada una setmana abans, nascuda en substitució de la Volta al País Basc- on s’hi havia imposat el seu company Federico Ezquerra. Per part del RCD La Coruña, les mirades se centraven en l’escalador Fermín Trueba i en Julián Berrendero, recent vencedor de la seva segona Vuelta a España. Els cartells als carrers de Barcelona anunciaven l’elenc de favorits però també “el comiat de Cañardo” que, amb 35 anys, deia adeu a la cursa on encara és rei.

La Volta s’inicià amb una contrarellotge per equips -o, millor dit, per grups: els jutges-àrbitres eren els encarregats de dividir el total de participants en grups d’11-12 corredors, prioritzant la pertinença a un mateix club o regió. Els onze corredors del FC Barcelona coparen les primeres posicions rodant a una velocitat de rècord i completant les 10 voltes al circuit en 59’48”, sorprenent així a la premsa i aficionats en el fet que aconseguissin baixar dels sis minuts per volta. L’estratègia del conjunt blaugrana -coordinada pel capità Cañardo sobre el terreny- fou que Sancho i Ezquerra creuessin primers línia de meta per fer-se així amb les bonificacions. Darrere dels culés, Trueba i Berrendero es classificaven a 1’13”.

La primera jornada en línia es disputà a l’endemà, entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. A l’alçada de Gelida, s’escaparen Trueba i Murcia, però el seu marge se situà en poc més d’un minut i acabaren sent caçats a 10 quilòmetres de la capital de l’Alt Penedès, on la disputa de la victòria parcial -al velòdrom- va haver-se de suspendre per una terrible tempesta. L’organització deixà sense vencedor la segona etapa malgrat haver-se disputat tres sèries al velòdrom del municipi. La tercera etapa tampoc va presentar grans esdeveniments, tret d’alguna avaria de Cañardo i Destrieux, que aconseguiren solucionar ràpidament. El ritme de la cursa fou prou alt i s’arribà amb antelació a Tortosa, on el portuguès Joao Lourenço s’imposà a l’esprint.

Amb Sancho de líder es disputava la quarta etapa, jornada classificada com a reina per estar dividida en tres sectors. El primer d’ells fou el decisiu per tota la Volta, es formà una fuga de set corredors a El Perelló que incloïa dos homes del FCB -Ezquerra i Miró-, fet que provocà que l’estratègia del conjunt blaugrana fou no perseguir. Sancho veia com se li escapava el mallot groc, això sí, en favor del seu company d’equip, el biscaí Ezquerra. En aquest primer parcial s’imposà de nou un portuguès, Alberto Rasposo, i tragueren gairebé 18 minuts al grup de la resta de favorits. La jornada continuà amb una contrarellotge individual, on Berrendero marcà el millor temps, a una mitjana de 43,6 km/h amb el Coll de Lilla entremig, però només esgarrapava 23” a Ezquerra. A la tarda, els 60 quilòmetres entre Montblanc i Lleida acabaren amb victòria a l’esprint de José Vidal. La classificació de la quarta etapa fou la conjunta dels tres sectors, sent el vencedor Federico Ezquerra, obtenint una bonificació de 90 segons que compensava la meitat d’una penalització de 3 minuts per infracció del reglament. La general quedava sentenciada en favor d’Ezquerra amb 11’33” sobre Elys i 16’44” sobre Berrendero; Sancho, anterior líder, s’ubicava a 16’53”.

La voluntat de voler aixecar el peu, després de la intensa jornada viscuda el dia abans, fou potser un dels motius pel qual deixaren fer camí al jove Miquel Casas. El de Caldes de Montbui, escapà a l’inici de la cinquena etapa -amb sortida de Lleida- amb la intenció d’obtenir una prima i, en veure que ningú el seguia, decidí seguir endavant els 90 quilòmetres que li faltaven. Arribà a la meta de Vilanova de Bellpuig amb 15 minuts de marge sobre el grup, enduent-se, a més, la bonificació. Casas, de 22 anys, corria pel Batallón Ciclista Núm. 3 i es veié recompensat amb més de 4.000 ptes. pels premis d’etapa, primes i, en especial, les 2.500 ptes. que atorgava la Casa Osborne al guanyador més èpic (i.e., al vencedor en solitari amb més distància sobre el següent). A “El Mundo Deportivo” hi declarà: “Enviaré els diners al meu pare i demanaré al meu comandant poder passar uns dies amb la família”.

Un altre dels motius pel qual el grup no va voler esforçar-se en perseguir, fou la voluntat de salvar energies de cara a la sisena etapa, entre Vilanova de Bellpuig i Manresa, amb la pujada a Montserrat -per primer cop a la Volta- a poca distància de l’arribada. Fou allà quan es produïren els moviments importants de l’etapa. Coronà primer Trueba seguit de Berrendero, enduent-se així les bonificacions del GPM. Després d’una hora de neutralització al Monestir, els corredors iniciaren el descens direcció Manresa, on es produí la caiguda de Sancho i l’avaria d’Elys, que perderen un bon temps respecte el primer grup, amb nou corredors, on s’imposà Julián Berrendero. El madrileny aconseguia retallar 2’15” al líder gràcies a les bonificacions, situant-se encara a 14’29” del mallot groc, però a només 47” del segon lloc.

El sabadellenc Pere Pujadas omple el seu bidó – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb un perfil d’etapa similar al del dia anterior, la setena etapa duia els corredors de Manresa a Olot, amb el Coll de Santigosa a 12 quilòmetres de l’arribada. La lluita per l’etapa començà abans -a l’avituallament de Manlleu- i al pas per Santigosa, Berrendero aconseguí bonificar 45”. Al descens, el líder, Ezquerra, patí una punxada que li provocà una pèrdua de 3 minuts a l’arribada. A Olot, Delio Rodríguez aconseguia fer-se amb la seva primera victòria d’etapa en aquesta edició. Sumat a la pèrdua de temps d’Elys, Berrendero aconseguia pujar a la segona plaça i s’ubicava a 10’43” del líder.

La penúltima jornada constà de dues etapes, i la primera amb dos sectors… El primer parcial de la vuitena etapa fou una contrarellotge individual que s’inicià a les sis del matí amb la sortida de Sancho. El més ràpid fou l’italià Fermo Camellini que va superar en 1’02” al segon classificat, Antonio Martín; en la lluita per la general, Berrendero treia 47” a Ezquerra, fet que l’ubicava a la general a 9’56”. El segon sector es disputà a l’esprint a Granollers, on s’imposà Fernando Murcia després d’una marxa lenta del grup, que sortí de Figueres i arribà amb una hora de retard. Com la classificació era conjunta, Camellini fou el vencedor global de l’etapa. La novena etapa es disputà aquella mateixa tarda en un circuit de 50 quilòmetres pels municipis del voltant de Granollers, que acollia per primer cop la “Volta” amb una gran organització. Delio Rodríguez tornà a imposar-se a l’esprint.

S’arribava així a l’última etapa, amb Ezquerra amb un còmode marge de gairebé deu minuts sobre Berrendero. Montjuïc s’omplí a vessar de gent, i això que, aquest cop, no hi havia cap català en la lluita pel títol. Agustí Miró, d’Amposta, va escapar-se a meitat de cursa i va aconseguir arribar amb un marge de prop de 2 minuts a meta. No s’hi va destacar cap lluita per la general i Federico Ezquerra es proclamà campió de la XXII Volta a Catalunya. La història feia justícia amb el biscaí que, amb 33 anys i després de 10 participacions a la ronda catalana, es feia amb la cursa on havia estat segon al 1935. El FCB guanyava també la classificació per clubs amb gairebé mitja hora de diferència sobre el RCD La Coruña. Julián Berrendero, a més de ser segon, s’enduia la classificació de la muntanya.

La nota negativa la va donar Juan Fina, el delegat del FCB a la prova, que va colpejar-se el braç amb un arbre mentre viatjava amb el cotxe perseguidor i, com a conseqüència, li van haver d’amputar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: