Volta Catalunya 1941: El primer derbi Barça-Espanyol sobre dues rodes

La vint-i-unena edició de la Volta a Catalunya va ser la primera que comptà amb el patrocini de la casa de pneumàtics Pirelli. Alhora, es traslladà al setembre, mes que acolliria la Volta en endavant fins l’any 1994. Fou una edició sense participants estrangers, tot i que s’esperà fins última hora l’arribada dels luxemburguesos, vencedors l’any anterior, però que -per problemes amb els visats degut al context que s’hi vivia- no s’hi van poder presentar tot i estar inscrits.

La classificació per clubs era un al·licient addicional a la cursa i se li donà una importància gairebé igual a la victòria general individual. S’ho prenien tan seriosament que es va demanar incloure al reglament la potestat dels equips de poder expulsar els corredors que no complissin amb la disciplina de l’esquadra. La principal rivalitat se centrava en el FC Barcelona de Mariano Cañardo, Antonio Andrés Sancho, Juan Gimeno, Manuel Izquierdo i altres, contra el RCD Espanyol de Fermín Trueba, Antonio Martín, Delio Rodríguez o Julián Berrendero -recent vencedor de la Vuelta a España- entre d’altres. Amb un equip més modest, s’hi presentava també la UD Sants. La resta eren independents i una representació de militars.

Classificació general

  1. Antonio Andrés SANCHO (ESP) 38h9m41s
  2. Andrés CANALS (ESP) +2m24s
  3. José CAMPAMÁ (ESP) +4m16s
  4. Julián BERRENDERO (ESP) +4m19s; 5. Federico EZQUERRA (ESP) +4m20s; 6. Martín ABADÍA (ESP) +4m26s; 7. Antonio MARTÍN (ESP) +6m41s; 8. Isidro BEJARANO (ESP) +12m12s; 9. Joaquín OLMOS (ESP) +13m13s; 10. Delio RODRÍGUEZ (ESP) +13m29s; (…) i 52. Alfonso GÓMEZ (ESP) +6h47m50s

Com en l’anterior edició, la “Volta” s’inicià a Barcelona, en una etapa on els corredors havien de completar quinze voltes al circuit de Montjuïc. La victòria se l’endugué Joaquim Olmos, del FC Barcelona, a l’esprint i vestí el primer mallot groc de líder. El més remarcable de la jornada foren les pèrdues de temps de favorits com Cañardo (2’17”), Fermín Trueba (6’14”) o Delio Rodríguez (9’14”) que, víctimes d’avaries, veieren com, per l’alt ritme que portava el grup (40 km/h), era impossible reenganxar-se.

Mariano Cañardo llegeix La Vanguardia – Foto: La Vanguardia/Centelles

A l’endemà, se sortí de la Plaça Espanya de Barcelona en direcció a Vilafranca del Penedès, en una jornada que quedà marcada per l’anècdota de la retallada involuntària de 12 quilòmetres per desviació inconscient de tot el grup de corredors -en un tram de Sant Sadurní d’Anoia- i per la supressió del final al velòdrom per no trobar-se la pista en condicions per la pluja que havia caigut. El balear Bartomeu Flaquer s’imposà a l’esprint de la capital de l’Alt Penedès. A la tarda, es disputà -en forma de contrarellotge individual- un segon sector entre Vilafranca del Penedès i Tarragona. Antonio Andrés Sancho (FCB) s’imposà en el traçat de 51 quilòmetres, amb trams prou inundats, a una mitjana de 40,25 km/h traient 53” a Antonio Martín (RCDE). El valencià prenia un liderat que ja no deixaria anar fins el final.

El mes de setembre sol estar marcat per la gota freda, així la tercera etapa es disputà també sota la pluja. Els 97 quilòmetres d’etapa entre Tarragona i Tortosa, i la perillosa escapada de Juan Gimeno amb Antonio Montes, portà el grup a una velocitat alta, caçant els capdavanters en el descens del Coll de Balaguer i disputant l’etapa a l’esprint, amb la primera victòria de Delio Rodríguez a la Volta, mentre que la general no patia canvis.

A la quarta etapa, el tradicional Coll de Lilla, a 60 quilòmetres de la inèdita arribada a Vilanova de Bellpuig, era l’atractiu principal de la jornada. Els corredors del RCDE, Delio Rodríguez, Fermín Trueba i Federico Ezquerra, llençaren l’atac poc abans d’iniciar el coll, no aturant-se a l’avituallament de Valls i provocant la ràpida reacció dels corredors del FCB, que caçaren ràpidament els favorits, però sense poder evitar una nova victòria de Delio Rodríguez a l’esprint.

La cinquena etapa conduïa els corredors a Manresa, però amb un recorregut modificat a última hora a causa de la caiguda d’un pont a Ponts… La jornada quedà marcada per l’escapada a Solsona de Delio Rodríguez, Montes, Olmos i Miró, els dos últims del FCB, que acabaren sent caçats pel grup gràcies a l’empenta del propi FCB… que no va saber fer els càlculs en quant a la classificació per equips, creient que Delio Rodríguez (RCDE) era perillós en la lluita. Quatre corredors del conjunt blanc-i-blau coparen les quatre primeres posicions de l’etapa, amb la tercera victòria de Rodríguez. La classificació per equips prenia màxima emoció, només un segon separava els blaugranes dels blanc-i-blaus a causa de l’avaria del segon home del FCB, Josep Campamà, que perdé poc més d’un minut a Manresa. Perdia temps també Cañardo, que acabà amb la bici d’un company, Pedro Mas.

El veterà campió d’Olite fou el malaurat protagonista de la sisena etapa. Al pas per Vic, entre Manresa i Olot, a Mariano Cañardo se li trencà la direcció provocant-li una greu caiguda, i després de practicar-se-li unes primeres cures a l’hospital, decidí reprendre la marxa. Arribà amb el cap embenat, sang als braços i la roba estripada, amb més d’una hora i mitja perdudes rebent una calorosa ovació per part del públic que l’esperava en conèixer la notícia. Esportivament, l’heroi fou Fermín Trueba, qui, aprofitant el seu marge a la general, formà escapada en els primers quilòmetres de cursa. Fou acompanyat per Miquel Casas (UD Sants) fins a Santigosa, on el de Torrelavega inicià la cavalcada en solitari fins a Olot, on s’imposà amb un còmode marge de gairebé set minuts sobre els favorits. A la classificació individual -amb set corredors en quatre minuts de diferència- s’hi sumava també la lluita per esquadres, el RCDE passava per davant del FCB per només 10”.

La setena etapa, entre Olot i Girona tenia l’alt de Sant Hilari com a principal al·licient, allà l’atac de Trueba pels punts del GPM, si bé no era perillós a la general, provocà el moviment de la resta de favorits. Tot i això, el control va fer que, a 20 quilòmetres de l’arribada, tots s’hi reagrupessin. A Girona s’imposava Antonio Martín, segon a la general, per davant del seu company, Delio Rodríguez.

La vuitena etapa quedà caracteritzada per ser d’una modalitat estranya: una etapa amb dos sectors però amb una classificació conjunta. La primera part era una contrarellotge per equips entre Girona i Palamós (48 km), on hi corrien cinc grups d’onze corredors (FCB, RCDE, UE Sants, Militars i Independents). En aquest primer sector, marcaren millor registre Cañardo, Sancho i Abadía, sent 19” més ràpids que el grupet d’Antonio Martín, que passava a situar-se a 1’12” a la general. A la tarda, el segon sector entre Palamós i Figueres, de 79 quilòmetres, no tingué res a destacar més que l’arribada en grup a l’esprint on s’imposà Delio Rodríguez. Com la classificació era conjunta, Mariano Cañardo fou el vencedor de l’etapa, que seria l’última de les 22 victòries del gran campió a la ronda catalana.

Antonio Andrés Sancho junt amb Mariano Cañardo – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

L’última etapa portava els corredors des de Figueres a Montjuïc, on farien vuit voltes al circuit portant l’etapa a una longitud de 216 quilòmetres, més del que solia ser tradicional per l’últim dia. Tot i això, la lluita es produí, tal i com s’esperava, a Montjuïc, on s’hi amuntegaven 50.000 espectadors. A la primera volta, l’aleshores segon a la general, Antonio Martín (RCDE) patí un xoc amb Juan Gimeno (FCB) que li deixà la bicicleta inutilitzable, un accident que el madrileny -sense proves- posà en dubte que no fos deliberat… Això provocà els atacs en el grup, fet que desmoralitzà Martín qui, continuant amb la bicicleta prestada per un aficionat, acabaria deixant-se més de cinc minut en meta, perdent així la segona plaça i la classificació per clubs, que acabava en mans del FCB amb 2’21” sobre el RCDE. Quarta victòria d’etapa (i el parcial de Figueres) per Delio Rodríguez i victòria a la general per Antonio Andrés Sancho, que reconegué que Cañardo havia estat “el cervell i l’ànima de l’equip” i que, sense el seu esperit combatiu, la victòria global, individual i per esquadres, hauria estat més difícil. L’Espanyol hagué de conformar-se amb el GPM, guanyat per Fermín Trueba.

Aquesta edició va estar marcada també pels tubulars de la casa “Galindo” (Espanya), que havia acudit a la Volta amb més de 600 tubulars per a tots els corredors. A diferència d’anys anteriors, aquest cop hi havia hagut molt poques punxades i entre els favorits cap ni una. Molts corredors van acabar amb el mateix parell de tubulars amb els que van començar. Tots felicitaven el senyor Galindo, present a la prova, per la resistència dels mateixos i refusaren fer servir els tubulars estrangers en endavant tenint-ne a casa uns com aquests.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: