Volta Catalunya 1941: El primer derbi Barça-Espanyol sobre dues rodes

La vint-i-unena edició de la Volta a Catalunya va ser la primera que comptà amb el patrocini de la casa de pneumàtics Pirelli. Alhora, es traslladà al setembre, mes que acolliria la Volta en endavant ja fins l’any 1994. Fou una edició sense participants estrangers, tot i que s’esperà fins última hora l’arribada dels luxemburguesos, vencedors l’any anterior, però que -per problemes amb els visats degut al context que s’hi vivia- no s’hi van poder presentar tot i estar inscrits.

La classificació per clubs era un al·licient addicional a la cursa i se li donà una importància gairebé igual a la victòria general individual. S’ho van prendre tan seriosament que es va demanar incloure al reglament la potestat dels equips de poder expulsar els corredors que no complissin amb la disciplina de l’esquadra. La principal rivalitat se centrava entre el FC Barcelona de Mariano Cañardo, Antonio Andrés Sancho, Juan Gimeno, Manuel Izquierdo i altres, contra el RCD Espanyol de Fermín Trueba, Antonio Martín, Delio Rodríguez o Julián Berrendero -recent vencedor de la Vuelta a España- entre d’altres. Amb un equip més modest, s’hi presentava també la UD Sants. La resta eren independents i hi havia una representació de militars.

Classificació general

  1. Antonio Andrés SANCHO (ESP) 38h9m41s
  2. Andrés CANALS (ESP) +2m24s
  3. José CAMPAMÁ (ESP) +4m16s
  4. Julián BERRENDERO (ESP) +4m19s; 5. Federico EZQUERRA (ESP) +4m20s; 6. Martín ABADÍA (ESP) +4m26s; 7. Antonio MARTÍN (ESP) +6m41s; 8. Isidro BEJARANO (ESP) +12m12s; 9. Joaquín OLMOS (ESP) +13m13s; 10. Delio RODRÍGUEZ (ESP) +13m29s; (…) i 52. Alfonso GÓMEZ (ESP) +6h47m50s

Com en l’anterior edició, la “Volta” s’inicià a Barcelona, en una etapa on els corredors havien de completar quinze voltes al circuit de Montjuïc. La victòria se l’endugué Joaquim Olmos, del FC Barcelona, a l’esprint i vestí el primer mallot groc de líder. El més remarcable de la jornada foren les pèrdues de temps de favorits com Cañardo (2’17”), Fermín Trueba (6’14”) o Delio Rodríguez (9’14”) que, víctimes d’avaries, veieren com, per l’alt ritme que portava el grup (40 km/h), era impossible reenganxar-s’hi.

Mariano Cañardo llegeix La Vanguardia – Foto: La Vanguardia/Centelles

A l’endemà, se sortí de la Plaça Espanya de Barcelona en direcció a Vilafranca del Penedès. Va ser una jornada que quedà marcada per l’anècdota de la retallada involuntària de 12 quilòmetres per desviació inconscient de tot el grup de corredors -en un tram de Sant Sadurní d’Anoia- i per la supressió del final al velòdrom per no trobar-se la pista en condicions degut a la pluja que havia caigut. El balear Bartomeu Flaquer fou qui s’imposà a l’esprint de la capital de l’Alt Penedès. A la tarda, es disputà -en forma de contrarellotge individual- un segon sector entre Vilafranca del Penedès i Tarragona. Antonio Andrés Sancho (FCB) fou el més ràpid en el traçat de 51 quilòmetres, amb trams prou inundats, enregistrant una mitjana de 40,25 km/h i traient 53” a Antonio Martín (RCDE). El valencià prenia un liderat que ja no deixaria anar fins al final.

El mes de setembre sol estar marcat per la gota freda, així la tercera etapa es disputà també sota la pluja. Els només 97 quilòmetres d’etapa entre Tarragona i Tortosa, i la perillosa escapada de Juan Gimeno amb Antonio Montes, portà el grup a una velocitat alta, sent caçats els capdavanters en el descens del Coll de Balaguer i disputant-se l’etapa a l’esprint, on arribà la primera victòria de Delio Rodríguez a la Volta, mentre que la general no patia canvis.

A la quarta etapa, el tradicional Coll de Lilla, a 60 quilòmetres de la inèdita arribada a Vilanova de Bellpuig, era l’atractiu principal de la jornada. Els corredors del RCDE, Delio Rodríguez, Fermín Trueba i Federico Ezquerra, llençaren l’atac poc abans d’iniciar el coll, no aturant-se a l’avituallament de Valls i provocant la ràpida reacció dels corredors del FCB. Els blaugranes caçaren ràpidament els favorits, però no van poder evitar una nova victòria de Delio Rodríguez a l’esprint.

La cinquena etapa conduïa els corredors cap a Manresa, però amb un recorregut modificat a última hora a causa de la caiguda d’un pont a Ponts… La jornada quedà marcada per l’escapada a Solsona de Delio Rodríguez, Montes, Olmos i Miró, els dos últims del FCB, que acabaren sent caçats pel grup gràcies a l’empenta del propi FCB… que no va saber fer els càlculs en quant a la classificació per equips, creient que Delio Rodríguez (RCDE) era perillós en la lluita. Quatre corredors del conjunt blanc-i-blau coparen les quatre primeres posicions de l’etapa, amb la tercera victòria de Rodríguez. La classificació per equips prenia màxima emoció: només un segon separava els blaugranes dels blanc-i-blaus a causa de l’avaria del segon home del FCB, Josep Campamà, que perdé poc més d’un minut a Manresa. Va cedir temps també Cañardo, que va haver d’acabar amb la bicicleta d’un company, Pedro Mas.

El veterà campió d’Olite fou el malaurat protagonista de la sisena etapa. Al pas per Vic, entre Manresa i Olot, a Mariano Cañardo se li trencà la direcció provocant-li una greu caiguda. Després de practicar-se-li unes primeres cures a l’hospital, decidí reprendre la marxa. Arribà amb el cap embenat, sang als braços i la roba estripada, amb més d’una hora i mitja perdudes rebent una calorosa ovació per part del públic, que l’esperava en conèixer la notícia. Esportivament, l’heroi fou Fermín Trueba, qui, aprofitant el seu marge a la general, formà escapada en els primers quilòmetres de cursa. Fou acompanyat per Miquel Casas (UD Sants) fins a Santigosa, lloc on el de Torrelavega inicià la cavalcada en solitari fins a Olot, on s’imposà amb un còmode marge de gairebé set minuts sobre els favorits. A la classificació individual -amb set corredors en quatre minuts de diferència- s’hi sumava també la lluita per esquadres, el RCDE passava per davant del FCB per només deu segons.

La setena etapa, entre Olot i Girona, presentava l’alt de Sant Hilari com a principal al·licient. Fou allà on l’atac de Trueba pels punts del GPM, tot i no ser perillós a la general, provocà el moviment de la resta de favorits. Tot i això, la vigilància entre ells va fer que, a 20 quilòmetres de l’arribada, tots s’hi reagrupessin. A Girona s’imposava Antonio Martín, segon a la general, per davant del seu company, Delio Rodríguez.

La vuitena etapa quedà caracteritzada per ser d’una modalitat estranya: una etapa de dos sectors però amb una sola classificació conjunta. La primera part era una contrarellotge per equips entre Girona i Palamós (48 km), on hi corrien cinc grups d’onze corredors (FCB, RCDE, UE Sants, Militars i Independents). En aquest primer sector, marcaren millor registre Cañardo, Sancho i Abadía, sent 19” més ràpids que el grupet d’Antonio Martín, que passava a situar-se a 1’12” a la general. A la tarda, el segon sector entre Palamós i Figueres, de 79 quilòmetres, no tingué res a destacar més que l’arribada en grup a l’esprint on s’imposà Delio Rodríguez. Com la classificació era conjunta, Mariano Cañardo fou el vencedor de l’etapa, que seria l’última de les 22 victòries parcials del gran campió a la ronda catalana.

Antonio Andrés Sancho junt amb Mariano Cañardo – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La darrera etapa portava els corredors des de Figueres fins a Montjuïc, on es farien vuit voltes al circuit portant l’etapa a una longitud de 216 quilòmetres, més del que solia ser tradicional per l’últim dia. Tot i això, la lluita es produí, tal i com s’esperava, a Montjuïc, on s’hi amuntegaven 50.000 espectadors. A la primera volta, l’aleshores segon a la general, Antonio Martín (RCDE) patí un xoc amb Juan Gimeno (FCB) que li deixà la bicicleta inutilitzable, un accident que el madrileny -sense proves- posà en dubte que no fos deliberat… Això provocà els atacs en el grup, fet que desmoralitzà a Martín qui, continuant amb la bicicleta prestada per un aficionat, acabaria deixant-se més de cinc minut en meta. El madrileny perdia així la segona plaça i la classificació per clubs, que acabava en mans del FCB amb 2’21” sobre el RCDE. La jornada acabava amb la quarta victòria d’etapa (i el parcial de Figueres) de Delio Rodríguez i el triomf a la general d’Antonio Andrés Sancho, qui va reconèixer que Cañardo havia estat “el cervell i l’ànima de l’equip” i que, sense el seu esperit combatiu, la victòria global, individual i per esquadres, hauria estat més difícil. L’Espanyol hagué de conformar-se amb el GPM, guanyat per Fermín Trueba.

Aquesta edició va estar marcada també pels tubulars de la casa “Galindo” (Espanya), que havia acudit a la Volta amb més de 600 tubulars per a tots els corredors. A diferència d’anys anteriors, aquest cop hi havia hagut molt poques punxades i cap ni una entre els favorits. Molts corredors van acabar amb el mateix parell de tubulars amb els que havien començat. Tots felicitaven el senyor Galindo, present a la prova, per la resistència dels mateixos i refusaren fer servir els tubulars estrangers en endavant tenint-ne a casa uns com aquests.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: