No era gaire difícil que la participació de la vintena edició de la Volta a Catalunya augmentés en relació al primer any de post-guerra. Entre els 65 participants, s’hi destacà una notable presència internacional amb representants de Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i Holanda. El luxemburguès Mathias Clemens era el principal favorit, arribava amb quatre victòries a la general de la Volta a Luxemburg i una etapa al Tour de França, on havia aconseguit ser quart, cinquè i setè a la general en tres edicions. Compatriota seu, Christophe Didier, era una jove promesa de 22 anys que havia estat líder durant quatre dies d’una Volta a Suïssa que va perdre per culpa d’una punxada en un moment clau.
També amb destacat palmarès, Bèlgica acudia amb Edward Vissers -dues etapes al Tour, on va ser sisè, quart i cinquè en els darrers tres anys- i Albert Ritserveldt -vencedor de la Liège-Bastogne-Liège de 1939-. Per la seva banda, Itàlia duia Giuseppe Martano, que amb 25 anys ja havia acumulat dos podis al Tour de 1933 i 1934 i un segon lloc al Giro de 1935. Espanya venia amb els seus habituals Cañardo -ja amb 34 anys-, Antonio A. Sancho i Fermín Trueba com a destacats.
Classificació general
- Christophe DIDIER (LUX) 48h41m44s
- Mathias CLEMENS (LUX) +4m26s
- Mariano CAÑARDO (ESP) +8m59s
- Diego CHÁFER (ESP) +14m4s; 5. Juan GIMENO (ESP) +14m45s; 6. Fermín TRUEBA (ESP) +33m37s; 7. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +34m35s; 8. Antonio MARTÍN (ESP) +37m49s; 9. Delio RODRÍGUEZ (ESP) +39m3s; 10. Manuel IZQUIERDO (ESP) +54m40s; (…) i 28. Juan VILA (ESP) +4h57m48s
La “Volta” es va traslladar aquest cop a la primera quinzena de maig. I presentava alguna novetat com la incorporació de La Bonaigua -port inèdit a la ronda catalana- a més de dues contrarellotges individuals, que sumaven més de dos-cents quilòmetres, i un inici al circuit de Montjuïc -que també clausuraria la “Volta” com era habitual-. Poc va faltar perquè Delio Rodríguez -el corredor que més victòries té a la història de la Vuelta a España (39)- no pogués prendre la sortida, doncs el dia abans van robar-li la bicicleta, però, gràcies a una ràpida intervenció de la policia, aconseguia recuperar-la aquella mateixa tarda. Cañardo s’oferí a deixar-li una al corredor gallec en cas que no la recuperés.
Amb tot, la “Volta” s’inicià amb una primera etapa de dos sectors: un primer amb un circuit de 38 quilòmetres a Montjuïc (10 voltes), on s’hi imposà l’italià Nello Troggi a l’esprint, i un segon entre Barcelona i El Vendrell, de 86 quilòmetres, que es disputà a la tarda i on l’holandès Huub Sijen fou el més ràpid a l’esprint disputat al velòdrom, després d’un control per part de la seva selecció junt amb els belgues. Un dels favorits, Martano, va deixar-se més de sis minuts el primer dia a conseqüència d’un pedal trencat.
La segona etapa transcorria entre El Vendrell i Reus, amb els colls de Fatxes i Teixeta com a principals dificultats. La jornada prengué especial interès a partir de Tarragona després d’una escapada originada per Carles Ferré i Salvador Arajol, que provocà el salt d’altres corredors com Escuriet, Pauwels i Gimeno, sent els últims dos els que aguantarien al capdavant. El duet va arribar a tenir un avantatge de vuit minuts a la Teixeta, que quedà reduït a quatre minuts i mig a l’arribada de Reus, on s’imposà l’holandès.
La tercera etapa fou una contrarellotge individual que marcà diferències importants degut a la seva longitud: 111 quilòmetres entre Reus i Lleida. El més ràpid fou el luxemburguès Mathias Clemens, dels millors del món en l’especialitat, que va arribar a treure 4’10” al segon classificat, Giuseppe Martano, i que prenia el mallot groc de líder. El seu compatriota Didier perdia 5’50”, Cañardo 8’27” i el líder fins al moment, Frans Pauwels, cedia gairebé 10 minuts, caient al segon lloc de la general. La prova va quedar marcada per quantitat d’irregularitats en no haver-hi suficients cotxes per escortar tots els participants (sí n’hi havia pels 15 primers de la general). El propi Clemens declarava en meta que havia vist, com a mínim, sis corredors a roda d’un altre.
La quarta etapa sortia de Lleida per visitar la Vall d’Aran per primer cop, amb una pujada inèdita a La Bonaigua que s’havia vist perillar el dia abans per la quantitat de neu acumulada. Membres de les Organitzacions Juvenils, però, treballaren dia i nit perquè la cursa pogués passar malgrat els dos metres de neu acumulats. Els 215 quilòmetres d’etapa provocaren que es rodés tranquil fins a Esterri d’Àneu on, amb l’inici del port, començà la batalla. Els vint quilòmetres al 6% provocaren una forta selecció, amb cinc corredors estrangers i Trueba al davant, que coronaren junts amb 2’15” sobre Cañardo. Christophe Didier es llençà en el descens en solitari i sortí victoriós de Vielha traient 54” al grup perseguidor més proper, mentre que Cañardo, tot i ser també bon baixador, cedia 2’54”. Clemens mantenia el liderat amb només 49” sobre Didier, fent doblet luxemburguès, i Pauwels tancava el podi provisional a 1’09”. Cañardo, quart, es deixava ja 6’20”. Martano abandonava al principi de la jornada després de trencar la direcció, “Volta” maleïda per l’as italià.
La cinquena etapa perillava, i és que tarda anterior havia tornat a caure neu sobre La Bonaigua, port que els corredors havien de tornar a superar per sortir de Vielha en direcció a La Seu d’Urgell. Tot i això, se sortí, però amb quatre hores de retard. Etapa llarga, amb 266 quilòmetres, que tingué dues grans víctimes amb sorts diferents: el líder, Clemens, va punxar i no va poder reenganxar-se mai, deixant-se en meta 13’29”. Mentre que Cañardo, que també patí una punxada, fou capaç de caçar el grup a l’alçada d’Organyà després de perseguir durant 100 quilòmetres, tot i arribar a perdre 4 minuts al Coll de Comiols. I el d’Olite encara tingué forces per disputar l’etapa, quedant-se a només mitja roda del vencedor, el belga Louis Van Espenhout, que enregistrava 10 hores i 28 minuts d’etapa. A la general, Didier prenia el relleu del mallot groc amb Pauwels a 2’27” i Cañardo, tercer, a 5’31”.
La sisena etapa, que en el passat havia estat tradicional etapa reina amb la Collada de Toses i Santigosa, no va generar cap interès. El ritme de la jornada de 200 quilòmetres fou tranquil fins a l’arribada. Entre les causes: la duresa dels dies anteriors, la contrarellotge de l’endemà i, en especial, l’anunci de l’arribada de la Segona Guerra Mundial als països d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg, fet que provocà una profunda desmoralització en els corredors d’aquells països. Es veié Cañardo consolant a Van Espenhout, vencedor el dia anterior, de només 20 anys, que plorava en conèixer una notícia de la qual es van assabentar per la ràdio dels cotxes seguidors. Bèlgica es va permetre l’honor de guanyar l’etapa a Figueres amb Albert Ritserveldt que, a l’endemà, no prendria la sortida junt amb els seus companys belgues i holandesos -incloent Pauwels, segon a la general-. Entristits, prenien les maletes rumb a la seva terra. Els luxemburguesos, però, continuarien en cursa, liderant la classificació individual i per nacions.
Mathias Clemens no errà en els pronòstics de favorit a la contrarellotge entre Figueres i Girona, de 93 quilòmetres. El luxemburguès s’imposà amb autoritat marcant una mitjana de 36,4 km/h. Aconseguí un ampli marge de 5’23” sobre el segon -Didier- i 8’33” sobre Cañardo, a qui avançava en la classificació general col·locant-se segon, a 7’53” del mallot groc, Didier. Clemens no deixà el protagonisme a l’endemà, en un dia en què havia de defensar la segona plaça amenaçada pels 66 segons de diferència que tenia amb Cañardo. El luxemburguès va fer valer l’expressió “la millor defensa és un bon atac” i accelerà a Sant Boi de Llobregat, aconseguint un marge d’un minut i mig a l’entrada del circuit de Montjuïc, on les vuit voltes li serviren per ampliar encara més el seu marge i endur-se la victòria d’etapa amb 2’57” sobre Trueba, que guanyava la general de la muntanya, i 3’27” sobre el grup principal.
Luxemburg feia doblet amb la victòria de Christophe Didier a la general i la segona plaça de Mathias Clemens. Quatre victòries d’etapa també en el botí i la classificació per nacions, guanyada amb 40 minuts de diferència sobre una Espanya que no va poder endur-se més premi que la tercera plaça de Cañardo a la general. Didier reconegué que fou difícil acabar la “Volta” amb motivació coneixent les notícies que arribaven del seu país. La primera intenció hauria estat la de seguir els passos d’holandesos i belgues i abandonar a Figueres, però el seu preparador els va animar a acabar de rematar la feina.
Didier tingué paraules de consideració cap a l’organització, entenia el mal estat de les carreteres -fet del que tothom se’n queixava-, doncs era un país que acabava de superar una guerra. A més, agraïa que els premis monetaris s’entreguessin a l’endemà, durant una festa al Teatre Olympia: “al Tour ens hem d’esperar sis mesos”.
tourdegila 