La guerra acabava oficialment l’1 d’abril de 1939, Catalunya havia caigut en mans del bàndol nacional poc abans: el 26 de gener s’ocupava Barcelona i el 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Vuit mesos més tard, la Volta a Catalunya es reprendria amb la seva dinovena edició. L’esport esdevenia un instrument importantíssim per a la propaganda del règim, així, la direcció de l’esport va passar a mans de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS un cop acabada la guerra. Com recordava Rafael Vallbona en el llibre del centenari de la “Volta”, era una excel·lent forma propagandística per captar nous membres, i aprofitaven qualsevol acte esportiu per fer acte de presència, especialment en inauguracions. La “Volta” atreia per la seva antiguitat, era la pauta nacional del ciclisme esportiu durant les anteriors dècades i era una prioritat fer-la renéixer.
Tot i les presses per recuperar aquest esdeveniment quant abans, les carreteres estaven en molt mal estat després del conflicte bèl·lic: 110 ponts havien estat derruïts, segons deia el règim, “per les hordes roges” i el Servei Militar de Ponts i Camins n’havia pogut reconstruir només 40. El recorregut d’aquesta edició, dissenyat per Sebastià Masdeu, fou dulcificat: set etapes, sense llargues distàncies (màxim 170 quilòmetres) i sense grans ports de muntanya, evitant -per suposat- els Pirineus. La participació fou baixíssima, només 40 corredors d’inici, tots nacionals, i amb un clar favorit, Mariano Cañardo, que havia seguit competint durant els anys de guerra a l’estranger.
Classificació general
- Mariano CAÑARDO (ESP) 27h1m28s
- Diego CHÁFER (ESP) +6m39s
- Fermín TRUEBA (ESP) +15m51s
- Antonio ESCURIET (ESP) +23m43s; 5. Delio RODRÍGUEZ (ESP) +25m19s; 6. José BOTANCH (ESP) +26m36s; 7. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +36m25s; 8. Joaquín OLMOS (ESP) +40m30s; 9. José CASAMADA (ESP) +51m30s; 10. Carlos FERRÉ (ESP) +1h7m48s; (…) i 28. José BUSQUETS (ESP) +4h50m39s
Les dues primeres etapes foren molt similars i van ser guanyades a l’esprint per Mariano Cañardo des d’un grup al voltant de vint unitats. La primera, entre Barcelona i Valls, no va tenir més lluites que les del GPM a la Mala Dona i a Santa Cristina. La segona, entre Valls i Igualada, va tenir també la batalla pels GPM del Coll de Lilla i el Tallat, i un intent d’atac del propi Cañardo en el descens de la Panadella al que van seguir Goenaga, Ezquerra i Fermín Trueba -germà de Vicente, qui va declarar a La Vanguardia en aquesta edició que es retirava als 34 anys per dedicar-se a assessorar els seus dos germans: Fermín i Manuel.
La tercera etapa va començar a donar forma a la general, si bé Cañardo ja era líder sense sorpreses. El seu grup, d’uns quinze corredors, era al capdavant en sortir d’Igualada. Al pas per Manresa, però, prengueren un camí incorrecte i van recórrer fins a nou quilòmetres per on no tocava. En adonar-se’n, es veieren obligats a fer mitja volta, amb un Cañardo malhumorat per l’equivocació i que, fins i tot, calgué convèncer-lo perquè no abandonés. El d’Olite va ser qui va prendre la iniciativa en la persecució portant un ritme altíssim. Per davant, Ezquerra i el balear Flaquer eren els supervivents a Les Guilleries, que coronaven amb cinc minuts de marge sobre un Cañardo a qui acompanyaven Trueba i el valencià Diego Cháfer. Va ser al descens de Sant Hilari, però, on Federico Ezquerra, que havia passat a ser gran candidat a la victòria final, caigué amb la mala sort de trencar la bicicleta i fer-se mal al braç, fet que l’obligava a abandonar. Cañardo, per contra, mostrant les seves habilitats baixant, deixava enrere a Cháfer i Trueba i enllaçava amb Flaquer al capdavant, sobre qui s’imposava amb facilitat a l’esprint de Girona. El grup més proper, el de Trueba i Cháfer, perdia gairebé 8’.
Tot semblava un camí de roses per a Cañardo cap a la seva setena victòria a la “Volta”, però a la contrarellotge de la quarta etapa, entre Girona i Sant Feliu de Guíxols, saltà la sorpresa. S’imposava Cháfer amb 16” sobre Trueba. El balear Flaquer, únic rival seriós que li quedava a Cañardo, aconseguia esgarrapar 28” al d’Olite arrabassant-li el mallot de líder -que aquell any era blau marí, com l’uniforme de la Falange i de les Organitzacions Juvenils, que s’encarregaven del servei d’ordre a tot arreu on passava i arribava la “Volta”-. La prova vivia un dia de descans a Sant Feliu de Guíxols on, a la tarda, els corredors premiats el dia anterior -Cháfer, Flaquer i Vila- van anar a oferir les flors als “caídos por España y la gloria de Dios” en un acte organitzat per la Falange.
La pluja va marcar la represa en la cinquena etapa, entre Sant Feliu de Guíxols i Terrassa, fent que la senyalització del recorregut quedés malmesa o poc clara. El grup sencer va equivocar-se de tram a Hostalric i va haver de fer cinc quilòmetres extra. Sense batalla per als favorits, en una jornada exempta de grans dificultats, l’etapa va decidir-se en un pas a nivell ubicat a Sabadell. Tots els corredors s’aturaren a excepció de Fernando Escuriet, que saltà la tanca poc abans del pas del tren -avui en dia el corredor hauria estat expulsat i sancionat-, fet que li va permetre arribar a Terrassa en solitari amb gairebé un minut de marge sobre el grup principal.
La sisena etapa, entre Terrassa i Manresa, no pintava gaire bé per al líder, Bartomeu Flaquer, qui la nit abans va haver de ser intervingut de dos furóncols que li havien sortit la jornada anterior. Aquests li van passar factura en el descens a Estenalles, un coll a superar ja de sortida amb Trueba, Cháfer, Cañardo, Escuriet, Botanch i ell mateix com a destacats. El terreny irregular, amb la carretera picada, acabà provocant la desentesa del balear amb la cursa, que arribà a Manresa amb 17’04” perduts respecte a un Fermín Trueba que, tot i haver caigut dins d’una riera al pas per Navarcles, s’imposava a l’esprint a Cháfer i Cañardo. El d’Olite recuperava el liderat el dia abans de la conclusió i gairebé ho deixava tot vist per a sentència, tenint a la general a Cháfer segon a 6’35” i a Trueba tercer a 7’06”.
La setena i última etapa arribava a Barcelona des de Manresa via Calders, Castellar, Sabadell i Molins de Rei. El que havia estat líder dues jornades, Bartomeu Flaquer, abandonava només de sortida a causa dels furóncols, mentre que Trueba es veia privat de disputar-li la segona plaça a Cháfer, després de patir diverses avaries tècniques durant la primera meitat del recorregut. El pilot arribava a una Barcelona que celebrava les festes de la Mercè (24 de setembre). El circuit de Montjuïc, com en els darrers anys, es convertia en un espectacle per al públic. Els corredors donaren vuit voltes i al final s’hi imposà Cañardo, que guanyava així quatre de les set etapes i aconseguia, amb 33 anys, la seva setena i última victòria a la general “Volta”. La llegenda de Mariano Cañardo continuaria viva fins a l’actualitat, doncs cap altre corredor ha guanyat tantes edicions com ell. A dia d’avui, Cañardo segueix sent el rei de la “Volta”.
tourdegila 