Volta Catalunya 1936: La remuntada més èpica de Cañardo… a un mes de la Guerra Civil

Classificació general

  1. Mariano CAÑARDO (ESP) 48h20m21s
  2. Frans BONDUEL (BEL) +2m22s
  3. Juan GIMENO (ESP) +7m40s
  4. Diego CHÁFER (ESP) +11m12s; 5. Federico EZQUERRA (ESP) +17m39s; 6. Antonio DESTRIEUX (ESP) +26m17s; 7. Manuel IZQUIERDO (ESP) +30m55s; 8. Antonio ESCURIET (ESP) +36m8s; 9. José BOTANCH (ESP) +37m33s; 10. Jaume PAGÉS (ESP) +47m32s; (…) i 44. Juan VILA (ESP) +7h19m13s

La divuitena edició de la Volta a Catalunya tingué lloc a mitjans de juny… a tan sols un mes de l’inici de la Guerra Civil espanyola després del cop d’estat del 18 de juliol. Aquesta edició fou una de les més emocionants de totes les transcorregudes, amb una victòria que no es decidí fins la jornada final. En relació a l’any anterior, la participació augmentà a 113 corredors gràcies -en part- a l’apertura de les inscripcions a categories més baixes, donant-li un caire una mica més popular i omplint el pilot de desconeguts.

Bèlgica aterrava amb un equip potent amb corredors com Frans Bonduel -guanyador del Tour de Flandes del 1930 i de 3 etapes al Tour de França- i Alphonse Schepers -guanyador de la Liège-Bastogne-Liège del 1929, 1931 i 1925, el Tour de Flandes del 1933, la París-Niça del 1933 i tres etapes a la recent acabada Vuelta a España. A part dels belgues, els holandesos i luxemburguesos eren la resta d’estrangers a la “Volta”. Pel que fa als italians, que tan protagonistes havien estat a les darreres edicions, es van negar a portar-hi un equip, igual que van fer al Tour de França que es corria el mes següent, ja que la Federació els prohibia ser partícips en curses de “països sancionistes”.

El periodista Juan Plans entrevistant l’ex-corredor, Josep Magdalena (vencedor de l’edició de 1912) – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La “Volta” presentava aquell any un recorregut de nou etapes, a diferència de les edicions anteriors, aquest cop la cursa es dirigiria primer cap a la província de Girona per anar després a les Terres de l’Ebre via la Catalunya Central, sense Pirineus i amb una contrarellotge el penúltim dia. La primera etapa sortí des de Barcelona amb la presència de Muç Miquel, retirat prematur amb dues victòries globals de la “Volta” al seu palmarès. Els corredors van donar primer 10 voltes a un circuit inicial al Parc de la Ciutadella abans de posar rumb a Manlleu. El corredor Mariano Gascón s’escapà d’inici i s’endugué totes les primes del circuit de la Ciutadella, però fou caçat al pas per La Garriga. A Aigufreda, l’andalús Antonio Destrieux i el català Josep Campamá obriren un forat suficient per disputar-se la victòria, sent el primer esmentat el vencedor. A 20” entrà un petit grup que incloïa Schepers i Ezquerra, i a un minut el gran grup amb Cañardo.

La segona etapa portava els corredors cap a Girona, el ritme inicial fou bastant lent i es pujà el Coll de Condreu sense dificultats. La batalla s’inicià arran d’una avaria en el canvi de Cañardo a la localitat d’Amer. Els belgues i luxemburguesos, coneixedors de les qualitats de l’as d’Olite, augmentaren el ritme i marxaren amb pocs corredors a roda. Ezquerra acompanyà a Cañardo, però a Santa Coloma de Farners, quan perdien 4’, el catalano-navarrès punxà i Ezquerra el deixà enrere sortint a la caça dels capdavanters, als que atraparia a tres quilòmetres de l’arribada, on s’imposava el belga Joseph Huts a l’esprint mentre Schepers es col·locava líder. Cardona escortà Cañardo fins entrar a meta amb gairebé setze minuts perduts. La “Volta” semblava perduda per Cañardo; Cardona es retirava i se n’anava cap a Perpinyà amb la família dient “no hi ha res a fer”; i Ezquerra es convertia en la nova carta nacional.

Una fina pluja acompanyà els corredors des de la sortida de la tercera etapa per terres empordaneses, entre Girona i Figueres. Les punxades no deixaven de fer perdre corredors al grup. La selecció es va fer al Coll de Perafita (o de Cadaquès), allà el grup va quedar reduït sent un dels afectats el millor espanyol, Federico Ezquerra, que va agafar un cabreig monumental quan va cridar a Cañardo que l’esperés i aquest no ho va fer: “No hi ha dret! Jo m’he sacrificat milers de cops per ajudar a altres. Què vol fer Cañardo amb el temps perdut?”, Cañardo replicava: “Qui va esperar-me a mi a Santa Coloma de Farners quan perdia quatre minuts? Si les coses surten com jo espero, amb el meu propi esforç vull demostrar que encara ho puc fer”. Ezquerra va arribar, en un grup amb Bonduel, a 2’02” del grup capdavanter de Cañardo, des d’on repetia victòria Joseph Huts.

La quarta etapa passà a la història com la més èpica viscuda mai fins el moment. La pluja acompanyà els corredors durant els gairebé 250 quilòmetres entre Figueres i Manresa. D’inici, Manuel Izquierdo s’escapà en solitari i arribà a gaudir d’un marge de 21 minuts! Al darrere el grup deixava fer, a més s’hi comptaven les caigudes per desenes, fet que provocà un balanç final inèdit de 37 abandonaments, entre els quals hi havia el del líder Schepers, Huts i Mersch; algun com Francesc Roure va caure per un penya-segat de 10 metres amb la sort de caure sobre uns matolls. Cañardo veié el seu moment al descens de Santigosa, allà marxà en solitari mentre que els altres no volgueren arriscar, coneixent també el marge que tenia perdut a la general. Cañardo caçà Izquierdo abans d’entrar a Berga, l’escapat s’havia aturat abans dos minuts a prendre’s un cafè calent, i el passà com un coet deixant-lo enrere totalment defallit. El catalano-navarrès entrà aclamat pel públic a Manresa, s’endugué l’etapa i retallà més de 10 minuts al grup de Frans Bonduel, nou líder de la cursa, ubicant-se a la general ja tercer a només 3’34” del belga. Joan Gimeno era segon a 3’28” i Ezquerra quedava despenjat, després de perdre més de mitja hora a Manresa. La clau va estar en el descens de Santigosa, Bonduel declarà: “Baixar així per aquella baixada era paorós, només conec un altre que baixi així: Georges Speicher (guanyador del Tour de França i campió del món al 1933; Paris-Roubaix 1939; vencedor d’un total de 9 etapes al Tour).” La “Volta” recobrava interès després d’aquesta èpica jornada i Cañardo tenia ganes de revenja: “Us atrevireu a dir ara que Ezquerra és el millor espanyol? Digueu-me si faria això que jo he fet. Els he deixat on m’ha donat la gana i ara els sortirà barba!”, cridava Cañardo al cotxe del Mundo Deportivo mentre volava cap a Manresa.

“Canvi de decoració a la Volta”, portada del Mundo Deportivo a l’endemà de l’èpica victòria de Mariano Cañardo a Manresa.

El cotxe escombra arribà a meta quatre hores després de l’entrada de Cañardo amb una vintena dels 37 corredors que havien abandonat. Els belgues havien deixat sol a Bonduel qui, malgrat ser líder, va haver de ser convençut l’endemà pel seu mànager per continuar en cursa. La cinquena etapa, camí de Lleida, va fer-se a un ritme tranquil després de l’esforç del dia anterior. Només al tram final es produïren moviments, una prima a Balaguer proporcionà un atac d’un grupet amb Ezquerra, molt a prop els seguia el grup de Cañardo i Gimeno, però sense un Bonduel que havia patit una avaria al canvi. Ezquerra s’imposà a Lleida, a 30” entrà el grup de Cañardo i a 2’30” el grup del líder. Gimeno es col·locava a 1’28” i Cañardo a només 1’34” a la general.

La sisena etapa, entre Lleida i Valls, també fou a ritme lent en un inici. Superat el Coll de Prades es produí una caiguda al grup, provocada per Van den Balcke, que deixà a Cañardo amb la roda del darrere totalment trencada. Els nervis s’apoderaren del d’Olite, que deixava anar tot de paraules malsonants donat que el cotxe d’Orbea no va aconseguir un recanvi gaire ràpid. Cañardo perdé gairebé 4 minuts i inicià una caça furiosa. La sorpresa fou que enllaçà ràpid amb un grup del líder que no va accelerar el ritme mostrant passivitat, però, sobretot, covardia: “Què voleu que fes? I si em passés quelcom a mi?”. Tampoc Gimeno va aprofitar l’ocasió: “Jo ja estava bé a roda del líder”. Cosa que no li va sortir gaire bé perquè, de fet, va perdre la segona plaça després que Cañardo es llancés en solitari en el descens del Coll de Lilla, acció que li va valer per imposar-se a Valls i retallar 1’01” a Bonduel i Gimeno, i quedant-se a la general a tan sols 33” del lideratge.

Si hi havia una cosa que deia Bonduel és que a les pujades i, especialment, en el pla, era millor que Cañardo. La setena etapa, entre Valls i Tarragona amb 237 quilòmetres totals per les terres de l’Ebre, fou la primera jornada on Frans Bonduel mostrà una defensa ferma pel lideratge i hi donà un cop d’autoritat guanyant a l’esprint d’un grup de cinc que incloïa Cañardo. Malgrat el quilometratge de l’etapa, la cursa no es va moure fins el final, quan Cañardo accelerà i seleccionà el grup al Coll de Balaguer. Cañardo es mantenia a 33” a la general i Gimeno perdia 1’05”, col·locant-se a 2’33”.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb l’escàs marge de la general, l’emoció s’apoderava de la contrarellotge del penúltim dia, amb 49 quilòmetres entre Tarragona i Vilafranca del Penedès. Com era habitual, l’ordre de sortida es feia per pur sorteig i els corredors sortien en intervals d’un minut. Tot i la puntualitat que exigeix una prova contra el rellotge, se sortí amb retard, doncs Tarragona estava plena de cotxes procedents de Barcelona i Girona que es dirigien cap a Mestalla (València) per presenciar la final de la Copa d’Espanya de Futbol entre el Reial Madrid i el FC Barcelona (victòria 2-1 dels blancs). Esportivament, la contrarellotge fou molt disputada, Bonduel en el km 30 treia mig minut a Cañardo, però el d’Olite es guardà l’energia pel final, acabà remuntant i s’endugué la victòria d’etapa per només 16” sobre el belga… deixant el marge en només 17” per la batalla final a Barcelona, mai vist! Es diu que Cañardo, en acabar l’etapa, es disposà a fer 50 quilòmetres més d’entrenament donat que els del traçat eren “insuficients”.

Es deia que l’etapa final era un passeig dels campions a Barcelona, però amb les diferències tan ajustades tot feia presenciar una batalla emocionant. Setanta mil persones reberen la cursa a Barcelona, la cursa arribà compacta al circuit de Montjuïc, deixant estèrils els primers 100 km d’etapa. Set voltes a Montjuïc pujant per la Font del Gat fins l’Estadi i baixant pel Poble Espanyol. En les primeres voltes, Cañardo prengué les regnes del grup forçant el ritme i provocant una selecció d’un grup amb vuit corredors entre els quals no hi era el líder que es despenjà fàcilment. Entraren en meta amb una nova victòria d’Ezquerra mentre que Cañardo s’enduia la seva sisena “Volta”, la mateixa que havien donat per perduda després del segon dia. Bonduel quedava segon després de perdre 2’39” a Barcelona. Gimeno, que s’havia mostrat prou regular durant els nou dies, tancava el podi essent tercer, a 7’40”.

La “Volta” entraria en el seu darrer parèntesis històric, dos anys (1937 i 1938) sense la disputa de la ronda catalana a causa de la Guerra Civil, l’esclat de la qual (18 de juliol) va agafar a espanyols participant al Tour de França, corredors com Mariano Cañardo o Federico Ezquerra, que s’imposava a Cannes un dia després de l’inici del conflicte bèl·lic.

Mariano Cañardo, vencedor de la seva sisena “Volta” – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: