Volta Catalunya 1935: La victòria més fàcil de Cañardo

Mariano Cañardo fou el clar dominador de la dissetena edició de la Volta a Catalunya. El catalano-navarrès es presentava en plena forma després de fer segon i guanyar una etapa a la primera edició de la Vuelta a España, acabada tan sols dues setmanes abans. L’absència de grans rivals estrangers també en va ser un factor: alhora es disputaven el Giro d’Itàlia i la Volta a Bèlgica, fet que va fer disminuir la quantitat d’inscrits (61) i la qualitat d’aquests. Si bé els italians havien estat clars referents a les passades edicions, aquest cop no van presentar un bloc gaire fort.

Classificació general

1. Mariano CAÑARDO (ESP) 44h55m55s
2. Federico EZQUERRA (ESP) +10m48s
3. Joseph HUTS (BEL) +14m47s
4. Antonio Andrés SANCHO (ESP) +14m47s; 5. Antonio DESTRIEUX (ESP) +18m14s; 6. Salvador CARDONA (ESP) +20m17s; 7. Diego CHÁFER (ESP) +20m26s; 8. Cipriano ELYS (ESP) +30m1s; 9. Rafael POU (ESP) +31m38s; 10. Isidre FIGUERAS (ESP) +32m3s; (…) i 38. Manuel COLLADO (ESP) +3h57m39s

Així, els pronòstics se centraven en una batalla a nivell nacional: Cañardo, Cardona i Ezquerra. Un dels grans absents fou Vicente Trueba, que no va participar per un dilema moral: “BH em dona llibertat per córrer, però si hi vaig hauré de batallar contra els Orbea -Cañardo, Ezquerra i la resta- fent que els estrangers hi surtin beneficiats (…) no vull fer-ho perquè estimo molt l’afecte que m’ha mostrat el públic català i no vull defraudar-lo (…) si correguéssim tots sota la mateixa marca hi participaria segur!”. Una altra baixa espanyola destacada fou la d’Antonio Escuriet, dramàtic vencedor a Montjuïc en l’anterior edició i primer espanyol vencedor d’una etapa a la Vuelta, el valencià patí allà una caiguda que el va descartar també per al Tour.

Com venia sent tradició, des de davant del Bar “La Pansa” de la Plaça Espanya de Barcelona es donava la sortida de la primera etapa de la “Volta”. Era una jornada molt curta (87 km) camí de Manresa que va fer que els corredors es disputessin a l’esprint la victòria on s’imposà el belga Joseph Huts. El fet que arribessin junts i amb el dipòsit ple, provocà una caiguda a 100 metres de l’arribada, en la que un dels més afectats fou Salvador Cardona, que va perdre 2’40”.

La segona jornada arribava a Tarragona després de cinc anys d’absència, i aquesta fou la causa d’una gran rebuda per part del públic i autoritats, a més d’un convidat d’excepció com Sebastià Masdeu, el primer vencedor de la prova. La victòria fou per a Arsène Mersch, que s’imposà en un esprint massiu superant a Isidre Figueras. Al luxemburguès encara li quedaren forces al final, doncs havia provat dues escapades durant el dia: una al principi, a Òdena, i una altra a la part final, a Roda de Berà. La desgràcia arribà de la mà del balear Francesc Roselló que, després de patir una avaria i llençar-se en persecució, va xocar contra un camió que sortia al seu pas a la zona de Cubelles. Davant la situació el seu mànager es va veure obligat a practicar-li unes primeres maniobres de reanimació i acabà sent traslladat a l’hospital de Vilanova. Tot i l’estat de gravetat, la seva vida no va córrer perill, fet que va tranquil·litzar als corredors a l’endemà en assabentar-se’n de la notícia.

La tercera etapa, entre Tarragona i Gandesa, serví per començar a seleccionar la cursa. La jornada va estar marcada per una llarga fuga en solitari de Juan Gimeno, de l’Orbea, fet que frenava atacs de corredors com Cañardo. Fins que el jove barceloní fou caçat per un grup, ja força seleccionat, a l’alçada d’Amposta. El terreny ascendent fins a Gandesa va provocar que només aguantessin els més forts: Cañardo, Ezquerra i Mersch, que van creuar per aquest ordre la línia d’arribada. El luxemburguès esdevenia nou líder amb el mateix temps que Cañardo.

La quarta etapa, entre Gandesa i Valls, presentava les muntanyes de Prades com a principal ingredient. A Cañardo se’l veia ple d’energia després d’haver-se guardat el dia abans amb l’escapada de Gimeno. Els moviments importants van tenir lloc al Coll de Prades després d’un atac del càntabre Cipriano Elys al qual Cañardo va sortir en primera instància. Per darrere es formava un altre grupet amb Mersch, Ezquerra, Huts i Sancho, des del qual només Mersch enllaçà amb el duet capdavanter poc després del descens de Prades, a Montblanc. A l’inici del Coll de Lilla, el darrer escó de l’etapa, el luxemburguès es despenjà en patir una avaria al canvi, coronant el coll Cañardo i un Elys que, quan creia que ja havia superat el més difícil, patí una sortida de cadena al descens deixant a Cañardo tot sol, que vencia en solitari i prenia les regnes de la “Volta” amb 2’18” sobre Mersch, segon, i 5’13” sobre Ezquerra, tercer. Si l’any anterior el catalano-navarrès havia patit tot un seguit d’infortunis, aquest cop el sant sí jugava del seu costat.

Tot i que els seus 223 quilòmetres i l’arribada a Puigcerdà (Pirineus) prometien batalla, la cinquena etapa fou una jornada de “descans”. Tant baix fou el ritme que s’arribà a l’esprint, on s’imposà de nou el belga Joseph Huts. Entre d’altres anècdotes, l’etapa fou marcada per la calor i pel mal estat de les carreteres, fet que provocà múltiples punxades. Ramon Ruiz Trillo es veié obligat a abandonar perquè se li havien acabat els calers per comprar més tubulars. Una altra acció fou criticada per la premsa, un sergent del Cos de Vigilància de Carreteres disparà un tret contra un gos que estava enmig de la carretera poc abans del pas dels ciclistes. I més destacada fou l’expulsió de cursa del corredor reusenc Pedro Albiñana, a la qual es va veure obligada l’organització després de pillar-lo dins d’una camioneta de “Riegos y Fuerzas” entre Tàrrega i Pons.

La Collada de Toses i Santigosa tornaven a ser decisius en l’etapa reina, entre Puigcerdà i Girona. La jornada fou molt ràpida d’inici fent que els corredors es presentessin al Parc de la Devesa amb tres quarts d’hora d’antelació, cosa que provocà l’enuig de l’alcalde de la ciutat, doncs ni el públic ni ell mateix s’hi presentaren a temps. L’escapada determinant fou la de Cañardo i Cardona entre Olot i Banyoles, al pas per Santa Pau, fruit de la caiguda del luxemburguès Mersch -segon a la general- provocada per una pedra que hi havia enmig de la carretera i que acabà causant el seu abandonament. S’hi imposà Cardona a un Cañardo que ja ampliava a 8’40” el seu marge amb el segon a la general, Federico Ezquerra, i 12’12” amb Huts, tercer.

Les terres gironines semblaven un idil·li per a Cardona, que tornava a imposar-se a la setena etapa entre Girona i La Bisbal de l’Empordà. El valencià va aprofitar-se de la vigilància de Huts sobre Sancho en la defensa per la tercera plaça, ambdós empatats a temps a la general però a favor del belga per suma de posicions. Huts va patir una punxada al tram entre Port de la Selva i Roses, però gràcies a una excel·lent persecució -a més d’un canvi de roda antireglamentari no sancionat perquè ningú no ho va reclamar aquell dia- va fer que el belga salvés els seus interessos. Cardona atacà amb Abundio, un italià que va acabar cedint al ritme del valencià al pas per Pals (-20 km) deixant que s’imposés en solitari.

Cardona va escalar posicions a la general i es convertia en un nou rival per a Huts en la lluita per la tercera plaça, de la que es trobava ara a només 40” després de retallar més de cinc minuts al grup a l’etapa empordanesa. Així que la vuitena etapa, camí de Terrassa, fou una jornada de molta vigilància, fent que el ritme fos lent fins a la part final. Aprofitant-se de la situació, Federico Ezquerra atacà dins de Terrassa i aconseguí imposar-se en solitari prenent una vintena de segons al grup, on sempre Huts acostumava a ser el més ràpid.

Els corredors arribaren a Barcelona en una jornada curta (84 km) on farien 20 voltes al “circuit petit” de Montjuïc. Després d’un inici tranquil, Cardona patí una punxada a l’entrada de Barcelona, fet que aprofità Destrieux per accelerar el ritme del grup en la lluita per la cinquena plaça de la general. En la catorzena volta, Cañardo saltà del grup i s’uní a Cardona (amb volta perduda) amb l’objectiu que el seu company no fallés en el seu objectiu i així ho aconseguiren… però per poc temps, doncs el valencià acabà sent sancionat amb tres minuts pel canvi de roda antireglamentari, perdent així la cinquena plaça. Cañardo s’imposava a Montjuïc amb 2’30” sobre el grup, deixant ben clara la seva superioritat en tota la “Volta”, que suposava ja la seva cinquena victòria. El Mundo Deportivo resava que era una llàstima l’absència de grans corredors “perquè s’havia desaprofitat l’ocasió de demostrar que el ciclisme espanyol, no només per individualitats fortes sinó també per coneixements i organització d’equips, havia entrat en la seva majoria d’edat”.