Volta Catalunya 1934: Bernardo Rogora en una “Volta” creuada per Cañardo

La setzena edició de la Volta a Catalunya es presentà carregada d’innovacions amb una arribada a Andorra, una contrarellotge individual -que esdevindria la primera a l’Estat espanyol-, una classificació per equips i un gran premi de muntanya. En aquesta darrera, el premi a disputar era de 1.000 ptes. i s’atorgaven de 6 a 1 punts per als primers sis classificats en coronar els colls catalogats com a GPM: Prades i Belltall (3a etapa), Lilla (4a), Toses i Santigosa (6a), Condreu (8a) i Estadi de Montjuic (9a).

Classificació general

  1. Bernardo ROGORA (ITA) 45h36m7s
  2. Alphonse DELOOR (BEL) +6m6s
  3. Nino SELLA (ITA) +6m58s
  4. Mariano CAÑARDO (ESP) +9m42s; 5. Antoine DIGNEF (BEL) +15m26s; 6. Juan GIMENO (ESP) +19m59s; 7. Carlo ROMANATTI (ITA) +22m15s; 8. Antonio ESCURIET (ESP) +23m45s; 9. Michel CATTEEUW (BEL) +30m8s; 10. Gustave DELOOR (BEL) +31m3s; (…) i 63. Francisco MARTÍNEZ (ESP) +7h39m21s

De Barcelona sortiren 136 corredors, la participació més alta enregistrada a la “Volta” fins el moment. A destacar la representació de corredors italians i belgues. Tot i això, els nacionals també presentaven un equip fort i Mariano Cañardo -amb quatre victòries generals al seu palmarès- era el gran favorit a la victòria. La primera etapa, curta i sota la pluja, fou exigua i s’arribà amb un esprint massiu (prop de 60 corredors) a Manresa, on s’imposà Isidre Figueras.

La segona etapa passà a estar marcada per la calor. Se sortí de Manresa amb dues hores de retard degut al gran trànsit de vehicles en un dia de mercat… L’escapada decisiva es formà a El Vendrell amb un grupet on hi havia Alfons Deloor (germà gran de Gustaaf, qui seria el primer guanyador de La Vuelta), Emiliano Álvarez, Bautista Salom, Federico Ezquerra i Severino Canavesi. Cañardo dubtà de si agafar o no l’escapada, però acabà no prenent-se-la seriosament. Tot i això, hi arribaren amb victòria del belga per davant d’Álvarez i Ezquerra i que, a l’hora, es convertia en el nou líder de la cursa. El grup de favorits entrava a Reus amb 4’16” perduts.

El grup al pas per Martorell – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La classificació de la muntanya s’estrenava a la tercera etapa, entre Reus i Valls, amb els passos pel Coll de Prades i el de Belltall. Emiliano Álvarez fou el primer en liderar-la. L’etapa es caracteritzà pel mal estat de les carreteres, fet que aprofitaren els italians per forçar el ritme observant la quantitat de punxades que s’estaven produint. Cañardo i Rogora provaren d’obrir forat en el descens de Prades, però la falta d’entesa en arribar al pla provocà que fossin caçats per un grup amb Álvarez, Trueba, Sella i Gimeno. Tots sis encararien la part final, a Belltall aguantaren davant Rogora, Trueba i Cañardo, que malgrat punxar tornà a estar al capdavant. Els tres es jugaren la victòria a Valls imposant-s’hi el catalano-navarrès, que passava a ser nou líder per davant de Rogora i Trueba amb el mateix temps. El grup més proper, amb Sella, perdia més de 3 minuts mentre que el líder, Alfons Deloor, es deixava més de 7 minuts.

De Valls se sortia en la quarta etapa amb el Coll de Lilla com a primer escó i puntable en el GPM. Vicente Trueba el coronà al capdavant tot i criticar aquest premi: “a qualsevol cosa l’anomenen GPM, aquí no saben el que són muntanyes…” Malgrat la seva escapada, la “pulga de Torrelavega” fou caçat poc després i el grup rodà a ritme molt tranquil la resta de la jornada. Aquest fet provocà que a Lleida arribés un grup molt nombrós per disputar una arribada accidentada. I és que, a dos quilòmetres del final, un cotxe provocà una caiguda massiva. Els últims varen ser els primers, doncs els que viatjaven més endarrerits es disputaren la victòria, sent el francès Roger Chene el triomfador. Els corredors caiguts entraven en compta-gotes, alguns amb bicis prestades (amb fanal o parafang inclòs!). Avui en dia no hi hauria problema en quant als temps de la general, doncs en casos com aquests els temps quedarien neutralitzats per incidents a -3km. Cañardo creia haver perdut el liderat després d’entrar a 1’50” del vencedor, però els seus rivals directes entraren encara més endarrerits (Rogora, +3’30”) i va poder conservar el primer lloc.

Amb un pilot més reduït (amb 92 corredors dels 136 inicials) degut als abandonaments provocats per la caiguda -entre els quals destacava el de Vicente Trueba (aleshores, 5è a la general)- la “Volta” es dirigia cap a Andorra en la cinquena etapa. Aquest cop sí que seria possible creuar la frontera: “no hi haurà cap classe d’impediment perquè la cursa pugui realitzar-se sense dificultats ni impostos de cap classe cap als corredors ni als cotxes de la caravana”, així resava la carta del Bisbe Copríncep d’Andorra, Justí Guitart, dirigida a l’organització que, a diferència de tres anys enrere a Perpinyà, assegurava el pas de la frontera de la prova. Es llegia a la premsa, també, que el Consell Andorrà havia aprovat un pressupost de 80 mil ptes. per reparar les carreteres, fet que afavoria el pas de la cursa. Els italians prometien batalla des del matí, i així va ser. A Ponts, en el primer terç d’etapa, Rogora i Cavanessi saltaren del gran grup, fent que els belgues i Cañardo fossin els encarregats de perseguir després d’uns instants de dubtes. Però els dos anaven amb la directa ficada, amb bona col·laboració per part del duet. Bernardo Rogora, sempre amb uns grams de força més, acabà vencent en solitari a Andorra la Vella després de veure’s obligat a deixar enrere el seu company, que havia punxat. Rogora -que venia de guanyar la Milà-Mòdena, on hi participaven totes les estrelles italianes- prenia el liderat a un Cañardo que, creuada la duana, patí una punxada i acabà perdent 6’13” caient a la quarta plaça (2n Sella, 3er Alfons Deloor).

L’etapa reina (sisena) errà en els pronòstics, d’Andorra a La Bisbal de l’Empordà, amb 249km, els corredors havien de superar la Collada de Toses i el Coll de Santigosa. Però resultà del tot estèril pel control dels italians, especialment en les pujades als dos colls del GPM. Cañardo es trobava bé i, en el tram final es llençà a per la victòria d’etapa, però el malastruc seguia sobre el catalano-navarrès i a 300 metres de meta se saltà un gir a esquerra que el descartà de la lluita per l’etapa. Els italians seguien amb la seva ratxa i Nino Sella s’imposava a La Bisbal. La general no patí diferències importants.

Una de les novetats que presentava la “Volta” del 1934 fou la inclusió d’una contrarellotge individual. Va ser en el primer sector de la setena etapa, 55 quilòmetres entre La Bisbal i Girona, amb l’alt de Santa Pellaia com a dificultat orogràfica. L’ordre de sortida es definia per pur sorteig, independentment de la classificació general, això despistà a bona part del públic doncs no coneixia ben bé com funcionava aquesta modalitat i quedaven sorpresos en veure l’ordre en què passaven els corredors. Nino Sella marcà el millor temps a Girona mentre que Cañardo seguia amb la seva mala sort patint una nova punxada i deixant-se 1’26” respecte el vencedor (40” respecte Rogora).

El segon sector de la setena etapa es pronosticava tranquil per l’esforç d’unes hores abans a la contrarellotge. Un desconegut, el granadí Antonio Destrieux, provà la fuga aprofitant-se del poc perill que suposava per als favorits. Però una nova cita amb la mala sort de Cañardo, pujant a Cadaquès, provocà el moviment dels italians. A l’hora que el catalano-navarrès trencava la cadena, Bernardo Rogora saltava del grup a la caça de Destrieux, que l’agafà i acabà quedant-se ben sol poc abans d’entrar a Figueres, on s’hi imposà amb 46” sobre el malagueny. Cañardo acabà perdent 4’29” més després d’haver aconseguit retallar un bon marge de temps, però tornar a punxar. A la general hi va haver un moviment important, Alfons Deloor passava a ser segon (+6’06”) i Sella queia a la tercera plaça (6’58”) fruit d’una penalització de tres minuts per assistència antireglamentària que fou reclamada al jurat pel propi Cañardo (4rt, +9’42”).

La “Volta” havia quedat vista per sentència amb el cop d’autoritat de Rogora i amb la mostra de fortalesa del conjunt italià. La vuitena etapa, entre Figueres i Terrassa, donà una opció a la fuga. En un inici escaparen Montes i Romanatti, dos poc coneguts i no perillosos a la general. Poc després saltà el balear Josep Nicolau davant la tranquil·litat que regnava al grup. Al Coll de Condreu, puntuable al GPM, Montes acabà cedint per una ferida que tenia al peu i Nicolau perdé la sabatilla, fet que li provocà haver de recuperar dos minuts amb Romanatti per tornar al capdavant. El marge amb el grup principal arribà a un màxim de 12 minuts i fou quan els belgues i Cañardo començaren a treballar, arribant finalment a Terrassa amb 5’21” perduts, on s’havia imposat Nicolau a l’esprint, el balear moriria tràgicament cinc mesos després al velòdrom de Tirador.

La darrera etapa donava poques esperances a canvis a la general, només 83 quilòmetres entre Terrassa i Barcelona incloent-hi un circuit de 10 voltes a Montjuïc. El valencià Antoni Escuriet atacà a la cinquena volta, però passà del tot desapercebut: cada cop que completava una volta el públic pensava que era un corredor endarrerit. La gentada ovacionava els esprints del grup -que en veritat eren pel segon i tercer lloc. Escuriet creuà meta, oficialment com a victoriós, però davant la incredulitat es veié obligat a fer una volta més “per si de cas”, mentre a la tribuna coronaven els vencedors de la resta de classificacions. El valencià arribà plorant a meta veient com l’esforç realitzat no havia quedat recompensat, fins i tot els comissaris opinaven com el públic. Al final els corredors del grup principal i el jutge de meta admeteren la victòria d’un Escuriet que un any més tard esdevindria el primer espanyol en guanyar etapa i ser líder a la Vuelta a España en la segona etapa de la primera edició.

Roger Chene guanya a l’esprint de Montjuïc per davant de Cañardo i Rogora, però minuts abans ja havia entrat vencedor Escuriet – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Bernardo Rogora es proclamava vencedor de la general havent mostrat una fortalesa impecable de l’equip italià, també guanyà la primera classificació de muntanya, premiada amb 1.000 ptes. i que l’italià havia dit, a meitat de cursa, que se les gastaria en cerveses: “mil pessetes, mil cerveses!”. Cañardo lamentà la mala sort d’aquella edició, aquest cop el sant no havia jugat del seu costat tot i la bona forma en la que havia arribat.

Tira còmica del Mundo Deportivo, referint-se a la mala sort dels espanyols en aquesta edició.
Autògraf de Bernardo Rogora, triomfador de la 16a Volta a Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: