La quinzena edició de la Volta a Catalunya suposava el desè aniversari des que la UE Sants havia pres les regnes de l’organització. La prova es traslladava al juny i constava de nou etapes. La participació internacional prenia força amb una bona representació italiana -Bovet (guanyador de la Milà-Sanremo de 1932 i quart al Giro 1933, un mes abans), Gremo, Marchisio i Morelli- i belga -Demuysere (que venia de fer segon al Giro 1933), Dignef, Decroix i Courthout-. Els espanyols es presentaven amb Cañardo, Ezquerra i Trueba com a destacats després de les baixes d’última hora de Cardona -que havia patit una forta caiguda la setmana anterior que requerí ingrés hospitalari- i Montero.
Classificació general
- Alfredo BOVET (ITA) 55h4m19s
- Ambrogio MORELLI (ITA) +31m59s
- Antoine DIGNEF (BEL) +34m57s
- Vicente TRUEBA (ESP) +1h5m18s; 5. Felice GREMO (ITA) +1h9m27s; 6. Luigi MARCHISIO (ITA) +1h26m51s; 7. Federico EZQUERRA (ESP) +1h30m44s; 8. Vicente BACHERO (ESP) +1h31m3s; 9. Emile DECROIX (BEL) +1h34m45s; 10. José NICOLAU (ESP) +1h37m24s; (…) i 40. Rafael CARRIÓN (ESP) +12h2m16s
A les tres de la tarda sortiren, sota la pluja de Barcelona, 65 corredors camí de Manresa en una primera etapa curta (84 km). La primera jornada es resolgué a l’esprint amb victòria del belga Joseph Demuysere des d’un grup de 22 corredors. Fou el primer cop que l’etapa inaugural de la “Volta” no enregistrava cap abandonament. Com a anècdota, el president de la “Volta”, Ramon Torres, va haver d’anar en tren fins a Manresa, doncs quan sortí del local on s’estaven duent a terme els darrers preparatius es trobà amb què la cursa -el seu cotxe inclòs- ja havia marxat.
L’acció de la segona etapa -entre Manresa i Tortosa- començà a 50 quilòmetres de l’arribada quan Ezquerra provocà una selecció on hi eren els favorits. Però a un d’ells, Mariano Cañardo, se li saltà la cadena, fet que provocà una divisió del grup. El “rei de la Volta” hagué de fer un esforç immens per tornar a caçar, acció que li produí un defalliment en el moment de l’arrencada final. El belga Alfons Courthout atacà junt amb el seu compatriota Demuysere i l’italià Morelli, entrant finalment victoriós el primer. L’heroi nacional, Cañardo, entrava en meta perdent 6’46”, sent cinquè a la general i plantejant-se l’abandonament.
La tercera etapa determinà el destí final d’aquesta edició. Abans d’assolir-se la primera hora de cursa, escapaven Ezquerra, Bovet i Bachero. El grup no donà gaire importància a l’escapada i els deixaren marxar per la zona de l’Ebre. L’italià Alfredo Bovet acabà desfent-se dels seus rivals imposant un ritme més alt. El vent donava de cara i en el gran grup ningú es posava d’acord en perseguir… Fent que, en passar per Móra d’Ebre, Bovet assolís una renda mai vista de 45 minuts! Al pas per la població, els corredors del gran grup foren escridassats pel públic, fent-los sentir malament i provocant una acceleració en el mateix, abans del Coll de Porrera, però aquesta arribava força tard. La gran estrella, Demuysere, abandonava: “Marxo perquè no m’agrada córrer aquí, no hi ha forma de portar la cursa d’aquestes maneres”. Tot i això, l’organització havia pagat 3.000 pessetes al belga per venir-hi i 1.500 més per les tres etapes disputades, només pel fet de participar-hi. Cañardo trencà la roda abans del Coll de Porrera i es mostrà totalment desesperat demanant un recanvi que no arribava. El catalano-navarrès acabava també posant peu a terra: “no tinc equip i no hi ha gaire a fer”. Dignef i Trueba eren els primers en arribar a Reus, mitja hora després que Bovet. L’espanyol, però, amb nou segons de retard sobre el belga després d’equivocar-se de ruta en el tram final. La “Volta” havia quedat sentenciada el tercer dia i s’havia quedat sense els seus dos grans asos.
La quarta etapa no va tenir grans esdeveniments després del que havia passat el dia anterior. Un únic atac de Vicente Trueba, “la pulga de Torrelavega”, al Coll de Lilla hi ficava una mica d’orgull als nacionals, però de poc va servir. Alfons Corthout repetia victòria a Lleida en superar a l’italià Morelli a l’esprint. El líder entrava a un minut havent actuat de fre perquè el seu company esgarrapés temps a la general.
A la cinquena etapa, Trueba tornà a ser l’esperança dels nacionals. El càntabre realitzà més de 100 quilòmetres en fuga amb una forta col·laboració d’Ezquerra en un grup amb una desena de corredors. La victòria, però, acabà en mans de l’italià Ambrogio Morelli i el de Torrelavega aconseguia un segon lloc meritori que el feia escalar a la segona plaça de la general després que Dignef perdés més de cinc minuts. Això sí, molt lluny del líder Bovet, a 28’59”.
La sisena etapa, entre La Seu d’Urgell i Girona, presentava canvis en relació a anteriors edicions. Es pujava la Collada de Toses, però creuat Ripoll se seguia baixant fins a Vic per anar camí de Girona via Les Guilleries. La Collada es pujà sense grans incidències, doncs es trobava molt lluny de meta dins dels 212 quilòmetres que tenia l’etapa. Al pas per Ribes de Freser començà a caure una pluja que, a Torelló, es convertí en pedregada. Trueba veié que era el moment de marxar en arribar a Les Guilleries. El seguiren Dignef i Morelli mentre que Bovet es desentenia donat l’ampli marge del que disposava. Els rivals del de Torrelavega acabaren cedint davant del fort ritme que aquest marcà a la pujada. Trueba no aixecà el peu fins arribar al Parc de la Devesa de Girona, on hi entrà victoriós. A gairebé 4 minuts entraven Dignef i Morelli mentre que Bovet es deixava 8’10” sense perdre els nervis.
Quan semblava que el desastre nacional -encapçalat per l’abandonament de Cañardo- quedaria esmenat amb l’actuació de Trueba, la setena etapa tornà a posar en evidència els espanyols. L’etapa sortí de Girona amb pluja torrencial. A Sils (km 18) atacà el belga Curthout i, acte seguit, Dignef saltà a la seva roda. En un primer moment, Trueba i Ezquerra comandaren el grup a la caça del duet belga, però el ritme era insuficient. Al quilòmetre 47, quan ja portaven deu minuts de marge, saltà Morelli -un altre dels destacats de la general-. Trueba, que havia de defensar el seu segon lloc, no trobà forces per seguir-lo. Antoine Dignef acabà guanyant en solitari a Figueres després que el seu company, Curthout, caigués en un tram de descens. Morelli entrava a 2’29” fent-se amb la segona plaça de la general (+13’40” sobre Bovet; Dignef, tercer, +15’42”). El grup del líder -que incloïa un Trueba que es posà a plorar pel que havia perdut- entrava en meta cedint 14’15”.
La vuitena etapa fou bastant similar a la jornada de Tortosa, en la qual un home escapava i ningú es posava d’acord en perseguir. El súmmum va ser que el protagonista fou el mateix: el líder Bovet acompanyat, aquest cop, d’un compatriota, Felice Gremo. Tots dos es van moure a L’Escala (-80 km) després d’un passeig per L’Empordà. Gremo li suplicà la victòria a Bovet després d’haver passat tota la jornada colze a colze i el líder, amb tot guanyat, cedí a la petició fent que Gremo tingués el seu moment de glòria a Caldes de Malavella. El grup entrava amb 15’30” perduts, permetent a Bovet ampliar, encara més, el seu marge a la general a una sola jornada del final.
Barcelona esperava a coronar Bovet després de 9 dies de competició. Entre les autoritats presents hi havia el President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià (mort al Nadal d’aquell mateix any); l’aleshores Ministre de la Marina, Lluis Companys; l’alcalde de Barcelona, Jaume Aguadé; i el Ministre d’Obres públiques, Indalecio Prieto. L’Avinguda de l’Exposició rebé els corredors, entrant destacats Bovet, Morelli i Dignef. Els tres primers de la general havien aconseguit escapar-se d’inici sense que el grup ni tan sols intentés agafar-los. Bovet rematà la seva victòria a la “Volta” imposant-se en meta amb 2’49” sobre Morelli i 3’45” sobre Dignef. El grup de Trueba arribava amb gairebé mitja hora vergonyosa perduda a Barcelona, fent que la distància final a la general del primer nacional sobre Bovet superés l’hora. La “Volta” de 1933, marcada per l’abandonament de Cañardo, fou un desastre per als corredors espanyols. Els mitjans i el públic es plantejaven les mateixes preguntes que van fer entrar a la “Volta” en la seva primera primera crisi, al 1920: “paga la pena que siguin els estrangers els que vinguin a guanyar i s’enduguin tots els diners?” La resposta era clara, la “Volta” havia esdevingut internacional i, de no ser així, es tindrien estrangers de quarta o cinquena categoria, fet que tampoc es volia.
tourdegila 