Volta Catalunya 1932: Cañardo recupera el tron

Classificació general

  1. Mariano CAÑARDO (ESP) 40h53m14s
  2. Domenico PIEMONTESI (ITA) +4m2s
  3. Isidre FIGUERAS (ESP) +16m15s
  4. Antoine DIGNEF (BEL) +20m9s; 5. Aristide CAVALLINI (ITA) +33m7s; 6. Marcel MAUREL (FRA) +35m30s; 7. Allegro GRANDI (ITA) +39m10s; 8. Juan MATEU (ESP) +51m10s; 9. Ricardo MONTERO (ESP) +54m20s; 10. Salvador CARDONA (ESP) +59m21s; (…) i 64. Antonio SEGURA (ESP) +9h0m2s

La catorzena edició de la Volta a Catalunay es presentava amb un recorregut més fàcil que en les anteriors edicions perquè, en paraules del president del Comitè Organitzador, Juan Roé, s’havien seleccionat les carreteres en millor estat. En quant a participació, hi destacava una bona representació italiana sota el nom del Team Lázaro amb Piemontesi -segon al Giro del 1929 i guanyador d’11 etapes de la gran volta italiana-, Giacobbe, Cavallini, Grandi i Meni, aquest últim favorit per etapes a l’esprint. Per altra banda, l’equip nacional, sota la marca Orbea, hi assistia amb corredors com Cañardo, Cardona i els germans Montero. L’equip de la marca basca s’havia inscrit a última hora per discrepàncies econòmiques amb l’organització.

La primera etapa, la “clàssica” Barcelona-Reus, es decidí a l’esprint. Abans, però, Cañardo havia patit una punxada que trigà prop de tres minuts en reparar, però la seva bona forma el permeté enllaçar 20 quilòmetres després. Els belgues acceleraren el ritme després de l’incident de Cañardo i provocaren una forta selecció al grup. L’esprint de Reus fou llançat pel propi Cañardo en un duel contra Piemontesi, però del no-res aparegué un tercer en discòrdia… el dorsal 136! Adam? El desconcert era majúscul doncs ningú dels presents en meta sabia, en primera instància, quin era el nom real del guanyador fins que arribà el director, Ramon Torres, amb la llista definitiva: “Adam no és Adam, és Louis Hardiquest”. El tal Adam era el belga que havia de venir, però no va poder perquè havia de cobrir el servei militar i no se li havia concedit el permís. Així que Hardiquest era la segona opció. A més, sort van tenir els belgues de fer la sortida a les 10 del matí (i no com en passades edicions, a les tres de la matinada), doncs les seves bicicletes no van arribar fins dues hores abans de la sortida per problemes de tràmits a la duana.

La segona etapa, entre Reus i Tortosa, va marcar la pauta de la primera meitat de la “Volta”. Els belgues van seguir amb la seva ratxa amb una victòria èpica de Antoine Dignef, que atacà a 80 quilòmetres de l’arribada, en la pujada al Coll de Fatxes. Cañardo, Piemontesi i Maurel van dubtar en què fer amb l’atac, van provar de seguir-lo però van acabar tirant la tovallola. Cada quilòmetre que passava el belga augmentava la seva renda i es plantà en meta amb 4’57” sobre el grup de Cañardo; Piemontesi perdia 2’51” amb el catalano-navarrès després de patir una avaria a Amposta. La sorpresa era màxima, els belgues estaven dominant la “Volta” sota un “calor africà”. El jove belga, Dignef, amb 22 anys prenia el lideratge de la general.

El grup camí de Tortosa – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Els belgues demostraren en la tercera etapa, entre Tortosa i Cervera, que volien defensar el lideratge i resistiren molt bé als atacs que se li proposaren durant l’etapa: Piemontesi al pla i Montero a les pujades. El risc més gran, a tots per igual, fou el descens al Coll de Lilla amb una carretera en mal estat. Es van produir caigudes, entre les quals de Cañardo, però sense gravetat acabà entrant en el primer grup -de 9 corredors- on s’imposà a l’esprint l’italià Piemontesi. La quarta etapa fou similar, els pocs 145 quilòmetres entre Cervera i La Seu d’Urgell, permeteren els belgues cuidar molt bé la posició del líder i guanyar-se una merescuda jornada de descans abans de l’etapa reina pirenaica, a La Seu s’imposà el bon ‘finisheur’ italià, Ettore Meini.

Domenico Piemontesi a Cervera – Foto: Arxiu Nacional / Gómez Grau

Molt s’esperava dels Orbea, i en especial de Cañardo, si volien donar-li un tomb a la classificació. Els 231 quilòmetres entre La Seu d’Urgell i Girona, amb la Collada de Toses i Santigosa, eren uns ingredients perfectes, només hi faltava la voluntat dels corredors. Amb una pedregada de sortida -a les cinc del matí- s’incorporava un factor més inesperat, però bastant decisiu. Els Orbea volien batalla i van comandar el grup a l’ascensió a La Collada, des de Puigcerdà, amb Salvador Cardona. El moment decisiu arribà a l’hora del descens on, aprofitant que la carretera estava molt relliscosa, Cañardo atacà amb Piemontesi a roda: era l’hora d’arriscar! El grup anava totalment trencat, seguidament als dos capdavanters hi rodaven Dignef, Figueras i Hardiquest, però prenent menys riscos. En acabar el descens, a Ribes de Freser, el líder decidí marxar en persecució en solitari, doncs considerava que el ritme del seu grup era insuficient. Tot i això, patí una punxada a Sant Joan de les Abadesses, abans del Coll de Santigosa, que provocà la seva caça. Santigosa el coronaren amb gairebé sis minuts perduts respecte el duet capdavanter, fent que Cañardo ja fos líder virtual. A Navata -quan la diferència era de vuit minuts- una moto provocà un accident fent caure el grupet amb Dignef, Figueras i Hardiquest, causant l’abandonament d’aquest últim per ferides greus. Cañardo i Piemontesi arribaren junts a Girona i l’italià s’imposà a l’esprint mentre que Cañardo prenia el lideratge de la cursa, amb 2’50” sobre el propi Piemontesi, 16’15” sobre Figueras i 20’09” sobre l’anterior líder Dignef, que acabava deixant-se en meta més de vint-i-cinc minuts.

La “Volta” havia quedat sentenciada i així es demostrà en la sisena etapa, entre Girona i Manresa, on els corredors s’ho van prendre amb calma, però al límit del reglament i mantenint una mitjana de 25 km/h. L’etapa tenia ingredients per fer mal -com Sant Hilari Sacalm-, però l’únic capaç era un Cañardo al que no li feia falta provocar atacs amb el jersei de líder. A Manresa s’imposà Salvador Cardona a l’esprint en una aproximació repleta de caigudes per l’estat relliscós de l’asfalt. Piemontesi perdé poc més d’1 minut després de trencar la roda.

Mariano Cañardo amb la seva filla, Neus – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Com ja venia sent habitual, l’última etapa era d’un gran ambient festiu per l’arribada a Barcelona i el pas de la caravana per les seves rodalies: sortida de Manresa, pujada per l’Obac (Rellinars) a Terrassa, Sabadell, Rubí, Molins de Rei… i Barcelona. Tots els carrers estaven a vessar de gent. Al circuit de Montjuïc, l’organització hi posà preu a l’entrada del públic: 0,5 ptes. al públic general, 1 pta. pels cotxes i 1 pta. més per optar a una cadira. L’accés a la tribuna de les autoritats quedava condicionat a tenir una “paraula de pas”. Les cinc pujades a la Font del Gat foren un espectacle amb els millors de la general, a la darrera ascensió fou Antoine Dignef qui acabà imposant-se i enduent-se una victòria ben merescuda pel paper que havia ofert durant la prova. Mariano Cañardo hi entrava segon i proclamant-se vencedor de la seva quarta “Volta” -aquest cop sense victòria d’etapa. El catalano-navarrès rebé de mans del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià -que hi assistia per segon any consecutiu- el trofeu de vencedor, Cañardo havia recuperat el seu tron.

Mariano Cañardo, Louis Hardiquest i Antoine Dignef – Foto: Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: