Volta Catalunya 1930: La reconciliació de Cañardo

La dotzena edició de la Volta a Catalunya es presentava amb una etapa més en el guió envers l’any anterior. Aquest era el primer cop en què les quatre capitals de província hi formaven part, sent Girona la ciutat debutant. La ronda catalana descobria també nous racons, com el del Montsec, amb el final a Tremp. Mariano Cañardo era el principal favorit, així es reflectia en un concurs del Mundo Deportivo, que l’ubicava amb el 52% dels vots contra l’11% del seu rival més proper, Ricardo Montero. Hi havia presència internacional, però aquesta era catalogada com de “segona categoria” -en especial entre els francesos-. L’italià Giuseppe Pancera, segon al Tour de França de 1929, era potser el rival estranger més temut. Cañardo corria aquest any sense marca, la casa Styl portava uns dies amb els seus tallers inactius degut a una vaga dels seus treballadors i el catalano-navarrès corria, únicament, sota la representació del FC Barcelona.

Classificació general

1. Mariano CAÑARDO (ESP) 53h17m37s
2. Marcel MAUREL (FRA) +22m5s
3. Ricardo MONTERO (ESP) +30m1s
4. Juan MATEU (ESP) +35m56s; 5. Giuseppe PANCERA (ITA) +37m39s; 6. Pedro ALBIÑANA (ESP) +1h10m0s; 7. Nicolás TUBAU (ESP) +1h16m39s; 8. Juli BORRÁS (ESP) +1h21m48s; 9. Vicente CARRIÓN (ESP) +1h42m31s; 10. Isaac CAÑO (ESP) +2h14m39s; (…) i 39. José SOLÉ (ESP) +13h59m8s

Com venia sent habitual, a les tres de la matinada s’inicià la “Volta” des del velòdrom de Sants. L’etapa transcorregué de forma anòmala en el sentit que la gran batalla es disputà en els primers cent quilòmetres. Al poc de començar, a l’inici de la pujada a l’Ordal a Cervelló, atacaren Juan Mateu junt amb Giuseppe Pancera, que en coronar treien dos minuts al grup, del que tirava -sense perdre els nervis- Cañardo. Es reagruparen tots a l’Arc de Berà gràcies a l’empenta del d’Olite i a la falta d’entesa en el duet capdavanter. La calor marcà la segona meitat d’etapa, alguns membres del grup posaren peu a terra i saquejaren unes vinyes, poca gràcia li faria al propietari a qui li feien la verema abans d’hora. Poc després, d’altres s’aturaren per refrescar-se amb l’aigua d’una sínia. Tot i això, alguns corredors com Cañardo, Pancera, Pons o Sants refusaren aquests petits plaers i seguiren endavant. Cañardo forçà el ritme a l’entrada d’Alcanar i acabà quedant-se sol amb Pedro Sant, a qui va batre a l’esprint a La Sénia. Pancera arribà amb 1’40” perduts i confessà que va veure’s obligat a aturar-se a una taverna perquè li havia entrat una gana com mai: “he agafat un tros de pa, hi he ficat peix i ho he devorat com una fera”.

La segona etapa, entre La Sénia i Tarragona, es decidí al Coll de Falset. Cañardo, Maurel i Pancera van ser els més forts i rodaren junts fins al final, sent l’italià el més ràpid a l’esprint. La resta de rivals directes perderen entre 4 i 5 minuts, fent que Cañardo ampliés el seu marge com a líder i Pancera escalés a la segona posició de la general.

Un alt ritme es va marcar en l’inici de la tercera etapa, però no va haver-hi continuïtat un cop arribats a la primera dificultat del dia, el Coll de Lilla, que es va pujar a ritme tranquil. Amb aquesta parsimònia el grup arribava, per primer cop, a les muntanyes de Prades amb l’encant del Monestir de Santa Maria de Poblet. La calor queia de nou i a Ulldemolins uns veïns deixaren unes galledes d’aigua als vorals de la carretera perquè els corredors s’hi refresquessin, però no suficients per a tots, fent que alguns acabessin en baralla. En el tram final, el líder patí fins a dos avaries, a Granadella punxà i els rivals aprofitaren per atacar-lo. Poc després de caçar, el d’Olite tornà a patir una sortida de cadena que trigà més de l’habitual en reparar. Un esforç magnífic de Cañardo -entre Juneda i Lleida- li va permetre enllaçar just quan es llençava un esprint complicat per la gentada i per la irregularitat dels carrers. La victòria fou novament per a Pancera, que fou el més hàbil evitant els obstacles. De ser net, hauria guanyat Francisco Gascón, un corredor de tercera categoria de tan sols 17 anys. Cañardo salvà la jornada i, en declaracions a la premsa, culpà al públic que els llençava aigua a la carretera, doncs aquesta provocava que la grassa de la cadena marxés fent més fàcil una sortida de la mateixa.

La quarta etapa, entre Lleida i Tremp, serví per veure un nou duel entre els dos grans candidats: Cañardo i Pancera. Recorregueren tots dos sols els darrers trenta quilòmetres de cursa després que els seus dos acompanyants, Ezquerra i Montero, punxessin. El líder donà un cop d’autoritat llençant-se fort a l’esprint i traient, fins i tot, quatre segons en meta a l’italià que li servien per aconseguir més distància moral.

La “Volta” quedà sentenciada a la cinquena etapa. Només sortir de Tremp, els corredors encaraven la pujada a Comiols. Fou allà on Ricardo Montero -que duia una pota de conill enganxada a la bici, per un tema de sort- forçà el ritme fent que el tren s’estirés en línia d’un. Cañardo, en veure que un dels corredors que cedia era Pancera i que l’etapa era curta (141 km), aprofità per donar-li continuïtat. Quatre quedaren al davant: Montero, Tubau, Maurel i Cañardo. Tubau fou el primer en cedir i, posteriorment, el causant de tota l’escabetxada per una punxada. El francès Maurel acabà cedint a pocs quilòmetres d’entrar a La Seu d’Urgell degut a l’alt ritme que marcava un Cañardo que havia posat la directa cap a la victòria. Maurel entrava amb cinc minuts perduts i passava a ser segon a la general (+19’) després de l’enfonsament de Pancera, que perdia 18 minuts a La Seu.

La sisena etapa, entre La Seu d’Urgell i Girona, feia pas pels Pirineus amb la Collada de Toses, ja present a les dues edicions anteriors. La jornada premià a Ricardo Montero, el gran animador de l’etapa del dia abans, que tornà a sortir motivat en aquesta etapa. A la Collada començà la selecció que provocà que Pancera tornés a cedir i a plantejar-se l’abandonament. Montero arribà a coronar en solitari, però fou caçat en el descens per Maurel i Cañardo. El francès acabà cedint poc després de Santigosa, fent que el duet espanyol arribés junt a Girona. Ricardo Montero s’imposava al Parc de la Devesa mentre que Cañardo ampliava marges a la general amb 22 minuts sobre Maurel i 30 sobre Montero.

Amb la “Volta” més que sentenciada, la setena etapa -entre Girona i Terrassa- fou un simple tràmit. La seva escassa dificultat va permetre que Giuseppe Pancera es pogués refer de la seva desfeta moral imposant-se a l’esprint de la ciutat del Vallès. El final estava més a prop que mai, Terrassa era una ciutat que, mitjançant el ferrocarril, es trobava a tan sols 36 minuts de Barcelona, fet que aprofitaren alguns corredors per fer nit a casa seva. L’última etapa sortia de Terrassa encarant l’Obac d’inici. Fou allà on Montero provà de moure l’arbre amb un atac que li servís per arrabassar la segona plaça del podi, però tant Cañardo com Maurel reaccionaren a temps i no el deixaren marxar gaire lluny. Barcelona esperava l’arribada dels campions, fins a tres-centes mil persones als carrers segons el Mundo Deportivo. Amb aquesta oportunitat, Cañardo volia reconciliar-se amb els seus després de l’amarg final de l’any passat, on s’endugué una bona esbroncada. Així que, abans d’arribar a Plaça Espanya, el líder atacà, pujà en solitari a l’Estadi de Montjuïc i creuà la línia de meta destacat. Mariano Cañardo aconseguia la seva tercera “Volta” consecutiva amb exhibició.