L’onzena edició de la Volta a Catalunya destacava pel notori augment de la participació, d’un any a l’altre les inscripcions es doblaren arribant a la xifra de 132 corredors. En paral·lel, la participació estrangera també creixia, fent la “Volta” més internacional en l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. Entre els destacats hi havia el belga Jean Aerts, de 22 anys, que aconseguiria fer-se amb cinc victòries d’etapa. Posteriorment, en el seu palmarès assoliria 12 victòries al Tour de França i el Mundial de 1935, entre d’altres triomfs. Aquell any no hi corria Muç Miquel per les lesions d’una caiguda per la qual, tres setmanes abans, fou operat dels ronyons.
Classificació general
- Mariano CAÑARDO (ESP) 40h1m44s
- Jean AERTS (BEL) +2m51s
- Arturo BRESCIANI (ITA) +8m33s
- Juan MATEU (ESP) +16m1s; 5. Vicente TRUEBA (ESP) +17m57s; 6. Jose Mª SANS (ESP) +27m25s; 7. Adrien BUTTAFOCCHI (FRA) +30m23s; 8. Lazare VENOT (FRA) +31m30s; 9. José FIGUERAS (ESP) +38m7s; 10. Joseph MAUCLAIR (ESP) +40m24s; (…) i 75. Agapito BLANCO (ESP) +10h23m6s
A les sis del matí es donà la sortida des de Barcelona, encarant la pujada a l’Arrabassada ja d’inici. A dalt hi havia una prima en passar per davant de l’Hotel La Rabasada depositada pels propis empleats de l’hotel. Així era la “Volta”, a més de les aportacions d’institucions públiques com els ajuntaments, també vivia de petites contribucions de particulars o aficionats. La jornada no oferí batalla entre els favorits i fou Jean Aerts qui, a Reus, s’imposà a l’esprint d’un grup de vint corredors. En una mentalitat similar a la del ciclisme modern, tots coincidien en què la prova era llarga i que havien de guardar forces pels dies complicats.
Similar fou la segona etapa entre Reus i La Sénia -a la frontera amb la Comunitat Valenciana-. L’etapa fou tranquil·la fins superat Alcanar (-20 km), lloc on els favorits forçaren el ritme i arribaren amb un petit marge de diferència amb la victòria del reusenc Josep Maria Sans per davant de Cardona, Cañardo i Aerts, que perdia el lideratge en favor del primer.
Les coses canviaren a l’endemà, una tempesta acompanyà els corredors des de l’inici de la tercera jornada camí de Tàrrega. Salvador Cardona -heroi nacional en convertir-se en el primer espanyol en guanyar etapa al Tour, dos mesos abans- patí una forta caiguda i va demanar pujar al cotxe del Mundo Deportivo per abandonar, però la sol·licitud li fou denegada pels periodistes. Al Coll de Lilla, Cañardo reclamà a un director una mica de cafè i conyac a canvi d’un atac, i així respongué. Reaccionaren altres corredors entre els quals hi havia Aerts i Venot, que acabaren aprofitant la punxada de Cañardo més endavant al Coll de Belltall per obrir forat. El belga acabà imposant-se en solitari a Tàrrega, recuperant el lideratge amb un avantatge de tres minuts amb Cañardo.
La quarta etapa fou de les més emocionants d’aquella edició. Des de la sortida a Tàrrega -també sota la pluja- va haver-hi batalla liderada per Salvador Cardona fruit d’una sortida de cadena de Cañardo. El d’Olite s’uní poc després a Aerts -que havia perdut el tall- en la persecució, però el belga punxà i perdé contacte. La cursa s’arribà a dividir en tres escamots de gent important amb diferències de fins a quatre minuts. Cañardo patí dues sortides de cadena més i es veié obligat a canviar de desenvolupament alhora que esperava a Aerts. Cardona seguia amb la seva aposta sense aturar-se, ni tan sols, a l’avituallament, però acabà sent caçat per un grup ja seleccionat de 21 corredors. El pas per la Seu d’Urgell (-50 km) es va haver de fer per fora del municipi degut a les inundacions causades per la pluja. Fou allà on Cardona patí una punxada, però enllaçà de seguida demostrant que anava molt fort. Què hauria passat si el dia anterior el valencià no hagués caigut? Arribant a Puigcerdà, Juan Mateu llençà l’esprint en superar una petita pujada final, però, quan ho tenia tot a favor per endur-se la victòria, se li creuà un gos que li obligà a frenar-se al mateix temps que Jean Aerts el sobrepassava i aconseguia el hat-trick de victòries. La caravana de la “Volta” es prenia un dia de descans a Puigcerdà, marcat també per la pluja.
L’etapa reina, la cinquena entre Puigcerdà i Palafrugell, era un calc a la de l’edició anterior, on Cañardo havia sentenciat la “Volta” en detriment de Muç Miquel, però aquest cop defraudà totalment. Els favorits pujaren sempre junts, a ritme, sense atacs a la Collada de Toses -malgrat la punxada del líder Aerts ja d’inici- ni al Coll de Santigosa, encara més a prop de meta. Les carreteres resultaven perilloses per les pluges caigudes els dies anteriors, però al final de la jornada el sol sortí. Jean Aerts va repetir victòria a Palafrugell des d’un grup de set corredors on hi havia els principals favorits. Els ciclistes arribaren a Palafrugell amb una hora d’antelació, mostrant l’alt ritme al qual s’havia rodat.
Tot i que amb l’etapa del dia anterior la “Volta” semblava haver quedat sentenciada, fou la sisena la que donà un gir inesperat a la general. A la segona meitat de l’etapa, a Sant Hilari de Sacalm (-80 km), Vicente Trueba posà el grup potes enlaire després de forçar un atac que trencà el grup de favorits. Cañardo inicià la pujada més endarrerit que la resta a causa d’una punxada, però enllaçà amb el grup d’Aerts a Vic. Poc després, a la pujada a Sant Bartomeu del Grau, el grup caçà Trueba i, acte seguit, Cañardo aconseguí obrir forat. Inesperadament ningú el seguia i a Prats de Lluçanès (-40 km) el d’Olite ja disposava d’un minut de marge. Darrere no hi havia gaires ganes de perseguir i Cañardo es presentà victoriós a meta traient gairebé set minuts escandalosos a Aerts, convertint-se en nou líder de la cursa a falta d’una sola etapa.
També com l’anterior edició, la darrera etapa es disputava entre Gironella i Barcelona, vorejant Montserrat. Jean Aerts s’imposà a l’esprint de Barcelona en un final ple de nervis per al líder, Cañardo, que a l’entrada a Sants patí una nova sortida de cadena i acabà perdent en meta poc més d’un minut. Els dos campions -el vencedor de cinc etapes i el campió final- foren xiulats pel públic pels rumors que corrien a la premsa sobre una possible compra de Cañardo a Aerts de la victòria final. Aleshores es feia servir el terme de chiqué com a definició de tripijoc. Fins i tot, el Mundo Deportivo escrivia: “Per a nosaltres Aerts és el veritable vencedor” i el director de la “Volta”, Ramon Torres, declarà: “Lamentem profundament que la nostra Volta s’hagi vist profanada esportivament”. El d’Olite fou anomenat “Vito Cañardone” i -com explica Iván Vega en el seu llibre “El primer campeón”- Cañardo fou xiulat també a la seva rebuda al Camp Nou, tot i que negà que li hagués comprat la victòria al belga.
tourdegila 