La Volta a Catalunya tornava a ser internacional. La premsa n’era optimista i opinava que Muç era capaç de derrotar els rivals estrangers, en aquest cas, francesos, italians i suïssos. La vuitena edició de la prova catalana tenia, per primer cop, sis etapes i més de 1.100 quilòmetres de recorregut. Això significaven 400 més respecte l’anterior edició. L’organització ho justificava dient que la celebració de la “Volta”, aquell any al mes d’agost, suposava que els corredors venien amb més rodatge i ben preparats.
Classificació general
- Victor FONTAN (FRA) 44h4m40s
- Miquel MUÇ (ESP) +2m46s
- Mariano CAÑARDO (ESP) +9m49s
- Secondo MARTINETTO (ITA) +27m29s; 5. Juan JUAN (ESP) +40m54s; 6. Teodoro MONTEYS (ESP) +1h12m29s; 7. Arturo TALLADA (ESP) +1h48m8s; 8. José PONS (ESP) +1h52m39s; 9. Angelo GREMO (ITA) +2h32m31s; 10. Gabriel CRUZ (ESP) +2h35m37s; (…) i 29. Feliciano GANDUXER (ESP) +11h57m56s
El pressupost de la “Volta” augmentà a 7.000 pessetes, i era ja un clàssic que l’organització es passés l’any “pidolant” diners per cobrir-ho. Des dels ajuntaments que acollien les sortides i arribades entraven entre 500 i 100 pessetes cadascun. De l’Ajuntament de Barcelona -amb més d’un milió d’habitants- s’esperava una quantitat més gran, però suficients foren les 500 pessetes donat que, en un primer moment, la seva intenció era posar-ne només 100. La resta de diners arribaven de contribucions petites (de 25 a 5 pessetes) fetes per altres municipis, industrials o, fins i tot, de particulars.
La supressió del veto internacional provocà que la participació augmentés. 56 corredors prenien, a les 4 del matí, la sortida de la primera etapa des de Barcelona. L’etapa s’inicià tranquil·la i els corredors no passaren per gaires dificultats a les costes del Garraf. Al pas per Tarragona el grup encara era nombrós i n’aguantaven 40. Muç Miquel, animat pel pas pel poble que el veié créixer, arrencà a Vila-seca, on hi havia en joc una prima. Després d’endur-se-la, el ciclista de Perpinyà decidí donar continuïtat a l’atac. El grup, veient-ne la perillositat, no el deixà marxar però hi provocà una gran selecció. Muç prosseguí amb l’alt ritme i al pas pel Coll de Balaguer només aguantaven sis: el propi Muç, Tequi, Robert, Pipoz, Martinetto i -amb 20 anys- Mariano Cañardo. Poca col·laboració en el grup capdavanter on un generosíssim Muç tibà fins a 50 metres de l’arribada a Amposta. Fou allà on el francès Simon Tequi s’endugué la victòria a l’esprint.
La segona etapa, entre Amposta i Reus, començà moguda. Fontan, que havia perdut sis minuts el dia anterior excusant la calor, provocà els primers moviments. Cañardo i Muç restaven sempre atents als moviments del francès. Una intensíssima boira en la primera meitat d’etapa obligà els ciclistes a aixecar el peu i es produí un reagrupament. La selecció important es produí al Coll de les Irles amb un atac de Montero, al qual reaccionaren Fontan, Muç, Cañardo i Martinetto. Abans de coronar, Muç i Fontan obriren forat i, quan tot semblava quedar encaminat a un esprint entre els dos, Muç punxà. El de Perpinyà canvià la roda ràpidament i aconseguí retallar 29” a Fontan, que s’imposava en solitari a Reus. Muç perdia 1’26” amb el francès, però se situava líder de la general, amb un mallot verd que s’estrenava en aquella edició.
Després d’un dia de descans a Reus, els corredors van fer front a 200 quilòmetres d’etapa entre Reus i Igualada, amb pas per Lleida. D’inici es formaren dos grups, el primer comptava amb els favorits. Al Coll de Lilla n’aguantaven només onze. Fontan atacà a Mollerussa i arribà a tenir un marge de 2 minuts que acabà sent neutralitzat pel grupet a Tàrrega. A Igualada el mateix grupet arribà fraccionat amb Simon Tequi repetint victòria acompanyat de Martinetto i un Muç que ampliava el seu marge sobre la resta de rivals. Fontan perdia 1’45” i Cañardo -després de punxar- perdia 2’18”.
La quarta etapa, entre Igualada i Vic, fou un calvari per a Muç, que acabà perdent el liderat. L’etapa va rodar forta des de l’inici, amb la pujada al Bruc. Fou a Campdevànol quan Muç defallí, en un moment on els corredors passaven en comptagotes. Fontan va desfer-se dels rivals que encara l’aguantaven a Sant Quirze de Besora -Juan i Cañardo- i acabà repetint victòria en solitari a Vic. Cañardo i Juan perdien 1’20” i Muç més de 7 minuts. Tot i això, aquests quatre se situaven a la part més alta de la classificació general a menys d’un minut entre ells, amb Cañardo com a nou líder.
Després d’un nou dia de descans a Vic, la “Volta” encarava el seu tram final. La cinquena etapa era la més llarga feta fins al moment: 228 quilòmetres entre Vic i Sant Feliu de Guíxols. Amb la general tan ajustada, les previsions eren de batalla des de l’inici. La pujada al Coll de Romagats (a les Guilleries), però, va fer fallar en els pronòstics doncs era difícil que algú escapés amb encara 200 quilòmetres per davant… Així que el grup rodà junt fins a Arbúcies, sent en aquest punt on atacà Robotti i Muç decidí seguir-lo. Davant la perillositat de la fuga italo-catalana, i donat que hi havia entesa entre els dos, el grup decidí caçar-los i només els donaren una vida de sis quilòmetres. La resta de la jornada fou una cursa d’eliminació. Al pas per Girona només resistien davant Muç, Cañardo, Fontan i Robotti. Fou a Banyoles quan Fontan va fer l’atac definitiu. En la persecució, Muç acabà sol després de marcar un ritme que va fer cedir primer a Robotti i després al líder Cañardo. Però no evitava que Fontan aconseguís la seva tercera victòria i el mallot de líder a Sant Feliu de Guíxols.
L’etapa final prometia una lluita mai vista. La general es presentava amb Fontan de líder, Cañardo a 36” i Muç a 42”. A més, entre els dos catalans es disputaven la classificació nacional. Amb la sortida des de l’Empordà, el grup anà reduint-se a mesura que passaven els quilòmetres. A Ocata, només aguantaven vuit al davant i passat el coll de la Font de Cera, a Alella, el grup capdavanter era format per Muç, Fontan, Juan i Cañardo, als que acabaren unint-s’hi Robert i Martinetto a Granollers. A la sortida de Mollet del Vallès, Cañardo patí una punxada i no tornà a veure els seus rivals fins a meta. A Sabadell, el grupet capdavanter s’havia reduït a Muç, Fontan i Martinetto. Els dos estrangers atacaren a El Papiol provocant que Muç cedís. Als carrers de Barcelona s’hi amuntegaven al voltant de cinquanta mil espectadors, quelcom equiparable a la rebuda dels jugadors del FC Barcelona en guanyar el campionat nacional. L’italià Martinetto s’imposà a l’esprint de la plaça Espanya i Fontan es proclamà vencedor de la “Volta”. Muç arrabassà la segona plaça a Cañardo i, conseqüentment, la classificació nacional.
Tot i la victòria francesa, aquesta edició serví per apujar la moral dels corredors nacionals, doncs van veure que podien estar a l’alçada del nivell dels estrangers. Així ho van demostrar Muç i Cañardo, un jove que tindria molt de futur en aquesta ronda. El francès, vencedor de la general, declarà: “Hi ha molt de futur en els corredors espanyols. Només els hi falta una mica de cap, de treballar millor les tàctiques; Espanya ha d’arribar al nivell de les primeres potències del ciclisme”.
tourdegila 