L’esclat de la Primera Guerra Mundial al juny de 1914 provocà una aturada de sis anys a la Volta a Catalunya. En acabar la guerra, al novembre de 1918, Catalunya entrà en un episodi de conflictivitat social i és que, el conflicte bèl·lic i la posició neutral d’Espanya, l’havien convertit en una indústria potent per abastir els països combatents i, un cop finalitzada la guerra, la producció caigué i, en conseqüència, els sous dels treballadors. La vida de la classe obrera s’endurí i la lluita per una vida digna va accentuar la lluita de classes fins l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera al 1923.
Classificació general
- José PELLETIER (FRA) 23h55m16s
- José NAT (FRA) +20m6s
- Jaume JANER (ESP) +1h9m14s
- Marcelino LLOPIS (ESP) +1h45m11s; 5. Guillermo ANTÓN (ESP) +2h30m51s; 6. Bienvenido TORRES (ESP) +3h12m12s; 7. Jaime MARTÍ (ESP) +3h13m6s; 8. Luis TORRES (ESP) +5h1m5s; 9. Conrado ESCARDÓ (ESP) +5h19m5s; 10. Manuel ALEGRE (ESP) +5h27m25s; (…) i 16. Adrián SICART (ESP) +8h14m20s
Després de la Primera Guerra Mundial, el ciclisme es popularitzà gràcies a l’abaratiment de les bicicletes a conseqüència d’un augment de la producció. El ciclisme era -junt amb el futbol, boxa i la natació- un dels esports més populars del país. Això estimulà a reprendre la “Volta” amb la seva quarta edició, que acabà esdevenint un desgavell organitzatiu per desavinences entre el Mundo Deportivo i la Unión Velocipédica Española.
La Volta de 1920 va ser la primera internacional i a les crítiques organitzatives se sumava el baix nivell dels corredors locals. Els ulls s’hi fixaven en José Pelletier, francès que havia acabat dotzè en el Tour de França d’aquell mateix any. 31 corredors van prendre la sortida des de Barcelona un divendres a les 4 del matí. La primera etapa es dividia en dos sectors, un primer amb final a Olot i un altre fins a Tona. Ambdós van ser guanyats per Pelletier, que mai veuria perillar la victòria final. A Olot, va arribar tot sol obtenint un marge de més de cinc minuts sobre el seu compatriota, José Nat, i obria ja un forat de més de dotze minuts sobre la resta de corredors. A Tona, Pelletier repetia després d’atacar al coll de Santigosa, ubicat a l’inici d’etapa, i arribà en solitari amb més de quatre minuts sobre Janer i Saura, segon i tercer classificats. Josep Magdalena, que era l’únic corredor que podria haver-se encarat als francesos, va abandonar després de patir diverses avaries, una rere l’altre, a Santigosa.
El guió de la resta d’etapes fou molt similar. José Pelletier tornava a repetir victòria als Camps Elisis de Lleida guanyant l’esprint per davant de Nat i el mateix passaria a l’etapa entre Lleida i Tarragona. A Barcelona, fou Nat qui, finalment, aconseguí batre Pelletier -vencedor final de la Volta- a l’esprint.
Les cròniques del Mundo Deportivo d’aquella edició es convertiren en una crítica a l’organització i redactaven el següent: “Tot i que la nostra dignitat periodística ens aconsellava no publicar ni una sola paraula de la prova, preferim cortesament i perquè la dada no quedi en l’oblit, donar a conèixer la classificació”. També carregaven durament contra el paper dels corredors locals i més quan el primer català, Jaume Janer (tercer), acabà a més d’una hora del francès a la general. La Volta arribava a la seva primera crisis i encarava un període de dos anys de reflexió.
tourdegila 