(Texto en castellano a continuación)
El “bebè de Montcada” és l’únic català i el primer espanyol en vestir el ‘Maillot Jaune’ que celebra, en aquest 2019, 100 anys d’història

Quan arribo a l’habitació de Poblet amb Daudé, està ja al llit menjant-se tranquil·lament una melmelada i llegint una edició del «France Soir» d’aquesta tarda. A la primera plana hi ha un títol ben gran que diu: «Poblet (Espanya), vencedor a Dieppe». Li pregunto si està animat per defensar el seu jersei de líder.
-Ja comprendrà que no em puc fer moltes il·lusions davant els contrincants que tinc, però avui m’he sentit bé i si les meves cames segueixen responent, potser els serà més difícil del que es figuren el desbancar-me. Llàstima això de Masip – afegeix -, marxava com un bòlid, però de no sobrevenir la l’avaria en el canvi de marxes, segur que arriba amb el primer gran grup i vencem en la classificació per equips de nacions.
Criden a l’habitació, un fotògraf, després un altre, i després dotzenes. Tots volen retratar el, per a ells, inesperat i intrèpid vencedor. Li demanen el ram de flors i altres peces simbòliques de la victòria.
-Tot ho té el senyor Puig -em diu Poblet.
Les noies de l’hotel busquen al director esportiu. Puja el senyor Puig amb el «bouquet» i els fotògrafs es despatxen a gust. Poblet vol que Daudé surti retratat amb ell, per al «Miroir Sprint» i ho aconsegueix. El fotògraf de «France« Soir »tira almenys vint plaques en posicions diferents per encàrrec de Gaston Benac. Poblet em diu:
-El senyor Benac m’ha felicitat tres vegades seguides. Jo penso en els lectors i l’afició espanyola.
Li pregunto al senyor Puig si ha decidit alguna cosa nova per a l’etapa de demà, Dieppe – Roubaix, amb el recorregut final de mal empedrat.
-Tot l’equip espanyol estarà demà a disposició de Miguel Poblet -em diu el senyor Puig.
-Com et sents de la inflamació del fetge? -li pregunto a Poblet.
-Millor, aquestes pastilles que m’ha receptat el doctor Duims, em van molt bé.
M’acomiado del primer espanyol líder d’una Volta a França, preguntant-li si vol dir alguna cosa per als seus amics de Barcelona. Brillen en aquest moment els seus ulls i em diu:
-Digui vostè que estic contentíssim per Espanya, per l’afició, per la meva abnegada dona i família. Pel RCD Espanyol que és el meu club, i pels senyors Torelló i Tena.
Quan em vaig de l’habitació em crida de nou i diu:
-També vull enviar un record a l’UE Sants, que és el club on vaig començar i al meu cuidador Joaquín Rubio, i al primer director esportiu, Sebastià Masdeu.
Ramon Torres (Mundo Deportivo, 8 de juliol de 1955)
En pocs dies s’inicia un Tour de França al qual l’organització li ha donat un toc especial amb l’homenatge al mallot groc, que enguany complirà 100 anys de vida. Una simple peça de vestir que ha esdevingut en un símbol universal del ciclisme i que va canviar la vida a cadascun dels 266 corredors que l’han vestit. El francès Eugène Christophe, va passar a la història per ser el primer portador del ‘Maillot Jaune’, el 19 de juliol de l’any 1919. Un groc sempre vinculat al color del diari L’Auto, organitzador de la prova.
Miquel Poblet guarda l’honor de ser el primer ciclista espanyol -i únic català- en vestir el mallot groc. El palmarès del montcadenc parla per sí sol, aleshores amb 27 anys, ja venia despuntant des que al 1945, amb 16 anys, va fer-se amb la prova júnior (4a categoria) que la Volta a Catalunya celebrava a Montjuïc abans de l’arribada dels professionals. Dos anys després, va ser de la partida de la ronda catalana i va sorprendre amb tres victòries d’etapa del total de 33 que va acabar enduent-se al final de la seva carrera esportiva, rècord històric de la prova.
L’any 1955 era un dels seleccionats de l’equip nacional al Tour de França, significant el seu debut en la cursa ciclista més important del món. Pel matí, en la sortida de la primera etapa a Le Havre, Poblet no duia bona cara, es queixava de mal de panxa, però això no evità que prengués la sortida amb els altres 130 participants.
Una escapada inicial de sis homes va provocar que la primera etapa prengués una velocitat molt alta. El grup els neutralitzà al quilòmetre 56 però, tot seguit, va saltar un nou grup de sis per després provocar un contraatac d’uns altres sis on hi havia el dorsal 29… Miquel Poblet. Es produí la fusió entre els dos grups i aconseguiren guanyar-li la batalla al pilot. Entre els dotze capdavanters hi havia també Francesc Masip, de Santa Coloma de Gramenet, però una avaria al canvi el privà de la disputa final. A Dieppe s’imposava Miquel Poblet davant la incredulitat d’alguns aficionats i la premsa nacional, sabien de les seves possibilitats però no havien pensat mai en les conseqüències que portava guanyar la primera etapa: Miquel Poblet era investit amb el mallot groc, cap espanyol mai ho havia aconseguit. El director del Tour de França, Jacques Goddet, baixà a felicitar-lo i seguidament, el director de l’equip, Luis Puig, i el cuidador Cano van córrer a abraçar-lo i a omplir-lo de petons. Poblet realitzà una volta d’honor amb el ram de flors i el cobejat mallot groc.

Aquella mateixa tarda es disputava un segon sector en forma de contrarellotge per equips. El marge de més de dos minuts obtingut pel matí sobre el gran grup i el minut de bonificació a l’arribada, que es convertien en 30 segons sobre el segon, Louis Caput, donaven esperances a Poblet de poder dormir aquella primera nit amb el mallot groc. I així va ser, sobre un circuit de cinc voltes al circuit de Dieppe, els holandesos marcaren el temps més ràpid, batent als francesos contra tot pronòstic, a 1’39” quedaven els espanyols i Poblet només perdia 4 segons amb Caput, que corria amb l’equip regional de les Illes de França, mantenint així el lideratge.
A l’endemà les coses canviarien, la segona etapa entre Dieppe i Roubaix (204 quilòmetres) va ser molt dura degut a la batalla proposada pels holandesos, l’empedrat final, les punxades i el fred. L’inici d’etapa fou molt mogut amb molts intents d’escapada anul·lats. No fou fins passat l’equador de la jornada, al quilòmetre 111, quan una escapada de 23 corredors trencà l’harmonia del grup i entre ells hi havia un sol espanyol, aquell dia fàcil de distingir doncs anava de groc, Miquel Poblet. Favorits al triomf final com Bobet, Kübler, Astrua, Fornara i Lauredi també hi eren. Però a setanta quilòmetres de l’arribada, en un control d’avituallament a Bruay-en-Artois, la fuga se seleccionà i quedaren nou al capdavant, perdent contacte Poblet que es quedava amb Bobet, entre d’altres, i acabaven sent caçats per un reduït gran grup on viatjaven Bernardo Ruiz, Antoni Gelabert i Jesús Loroño, que amb prou feines podien aguantar el ritme. L’etapa es resolia a l’empedrat final que permeté arribar, per aquest ordre, a Antonin Rolland, Wagtmans, De Bruyne, Telotte i Le Ber per davant al velòdrom de Roubaix. El gran grup, amb una setantena de corredors amb els grans favorits, arribava amb el groc Poblet al capdavant, però a 2’26” del vencedor d’etapa i, en conseqüència, passant el lideratge a mans de l’holandès, Wout Wagtmans, que gràcies a la contrarellotge per equips s’havia situat a només 27 segons de Poblet el dia abans. De tenir un equip més fort, potser el groc podria haver aguantat algun dia més a les esquenes del de Montcada.
L’actuació de Poblet, tot i perdre el groc, no va acabar pas el segon dia. Va seguir donant batalla fins el final. A l’etapa reina, la divuitena entre Saint-Gaudens i Pau, coronà en primera posició el mític Tourmalet, davant la sorpresa de tots. Quan ho deien per ràdio, en un primer moment, es pensaren que, amb el corredor que anava al capdavant, es referien a Bobet… fins que van aclarar: “l’espagnol Poblet”.

Miquel Poblet rematà l’excel·lent actuació en el seu debut a la ronda gal·la en la darrera jornada. Fou la de la tradicional desfilada triomfal dels 69 supervivents. El corredor català decidí acabar amb la monotonia a dotze quilòmetres pel final, mantenint un pols al gran grup del que en va sortir vencedor, entrant, a un Parc dels Prínceps de París a vessar de gent, amb catorze segons de renda sobre el grup, que coronava alhora a Louison Bobet com a campió del seu tercer -i últim- Tour de França. Poblet acabava, a més, tercer a la classificació del mallot verd (o per punts).
Tot i que ja era un corredor conegut a nivell nacional, Miquel Poblet va continuar ampliant el seu palmarès a partir d’aleshores, entre les seves fites hi destaquen: 19 etapes al Giro d’Itàlia (entre 1956 i 1961), 3 etapes al Tour de França (1955 i 1956), 3 etapes a la Vuelta a España (1956), 33 etapes a la Volta a Catalunya (1947-1960) i 2 classificacions generals (1952, 1960), 2 Milà-Sanremo (1957, 1959) i un podi al 1958, així com podis a París-Roubaix (1958, 1960) i Lombardia (1958, 1959).
Dotze ciclistes espanyols que han vestit el mallot groc:
Dies | Ciclista | Edicions |
60 | Miguel Indurain | (10) 1991, (10) 1992, (14) 1993, (13) 1994, (13) 1995 |
17 | Luis Ocaña | (3) 1971, (14) 1973 |
15 | Pedro Delgado | (4) 1987, (11) 1988 |
10 | Alberto Contador | (3) 2007, (7) 2009 |
7 | Federico Martín Bahamontes | (6) 1959, (1) 1963 |
Igor González de Galdeano | (7) 2002 | |
Óscar Pereiro | (7) 2006 | |
5 | Carlos Sastre | (5) 2008 |
2 | José María Errandonea | (2) 1967 |
Alejandro Valverde | (2) 2008 | |
1 | Miquel Poblet | (1) 1955 |
Gregorio San Miguel | (1) 1968 |
Altres fites històriques d’espanyols al Tour de França (per ordre cronològic):
- Primer participant: Vicente Blanco (1910)
- Primer guanyador d’etapa: Salvador Cardona (1929)
- Primer guanyador de la classificació de la muntanya: Vicente Trueba (1933)
- Primer podi final: Bernardo Ruiz (1952)
- Primer guanyador general: Federico Martín Bahamontes (1959)
- Primer guanyador del Maillot verd (classificació per punts): Óscar Freire (2008)
Miquel Poblet, el debutante que hizo historia vistiéndose de amarillo
El “bebé de Montcada” es el único catalán y el primer español en vestir el ‘Maillot Jaune’ que cumple, en este 2019, 100 años de historia
Cuando llego a la habitación de Poblet con Daudé, está ya en la cama comiéndose tranquilamente una mermelada y leyendo una edición del «France Soir» de esta tarde. En primera página hay un título a toda página que dice: «Poblet (España), vencedor en Dieppe». Le pregunto si está animado para defender su jersey de líder.
—Ya comprenderá que no me puedo hacer muchas ilusiones ante los contrincantes que tengo, pero hoy me he sentido bien y si mis piernas siguen respondiéndome, quizá les será más difícil de lo que se figuran el desbancarme. Lástima lo de Masip — añade —, marchaba como un bólido, pero de no sobrevenirle la avería en el cambio de marchas, seguro que llega con el primer pelotón y vencemos en la clasificación por equipos de naciones.
Llaman a la habitación, un fotógrafo, después otro, y después docenas. Todos quieren retratar al, para ellos, inesperado e intrépido vencedor. Le piden el ramo de flores y demás prendas simbólicas de la victoria.
—Todo lo tiene el señor Puig — me dice Poblet.
Las chicas del hotel buscan al director deportivo. Sube el señor Puig con el «bouquet» y los fotógrafos se despachan a sus anchas. Poblet quiere que Daudé salga retratado con él, para el «Miroir Sprint» y lo logra. El fotógrafo de «France «Soir» tira por lo menos veinte placas en posiciones distintas por encargo de Gaston Benac. Poblet me dice:
—El señor Benac me ha felicitado tres veces seguidas. Yo pienso en los lectores y afición española.
Le pregunto al señor Puig si ha decidido algo nuevo para la etapa de mañana Dieppe a Roubaix, con el recorrido final de mal adoquinado.
—Todo el equipo español está mañana a disposición de Miguel Poblet — me dice el señor Puig.
—Cómo te sientes de la Inflamación del hígado? — le pregunto a Poblet.
—Mejor, estas tabletas que me ha recetado el doctor Duims, me van muy bien.
Me despido del primer español líder de una Vuelta a Francia, preguntándole si desea decir algo para sus amigos de Barcelona. Brillan en este momento sus ojos y me dice:
—Diga usted que estoy contentísimo por España, por la afición, por mi abnegada esposa y familia. Por el RCD Espanyol que es mi club, y por los señores Torelló y Tena.
Cuando me voy de la habitación me llama de nuevo y dice:
—También deseo envíe un recuerdo a la U. D. de Sans, que es el club donde empecé y a mi cuidador Joaquín Rubio, y primer director deportivo, Sebastián Masdeu.
Ramon Torres (Mundo Deportivo, 8 de julio de 1955)
En pocos días se inicia un Tour de Francia al que la organización le ha dado un toque especial con el homenaje al maillot amarillo, que este año cumplirá 100 años de vida. Una simple prenda de vestir que se ha convertido en un símbolo universal del ciclismo y que cambió la vida de cada uno de los 266 corredores que la han vestido. El francés Eugène Christophe pasó a la historia por ser el primer portador del ‘Maillot Jaune’, el 19 de julio de 1919. Un amarillo siempre vinculado al color del diario “L’Auto”, organizador de la prueba.
Miquel Poblet guarda el honor de ser el primer ciclista español -y único catalán- en vestir el maillot amarillo. El palmarés del moncadense habla por sí solo, entonces con 27 años, ya venía despuntando desde que, en 1945, con 16 años, se hizo con la prueba junior (4ª categoría) que la Volta a Cataluña celebraba en Montjuïc antes de la llegada de los profesionales. Dos años después, fue de la partida de la ronda catalana y sorprendió con tres victorias de etapa del total de 33 que terminó llevándose al final de su carrera deportiva, récord histórico de la prueba.
En 1955 era uno de los seleccionados del equipo nacional en el Tour de Francia, significando su debut en la carrera ciclista más importante del mundo. Por la mañana, en la salida de la primera etapa en Le Havre, Poblet no llevaba buena cara, se quejaba de dolor de estómago, pero esto no evitó que tomara la salida con los otros 130 participantes.
Una escapada inicial de seis hombres provocó que la primera etapa tomara una velocidad muy alta. El grupo los neutralizó el kilómetro 56 pero, a continuación, saltó un nuevo grupo de seis para después provocar un contraataque otros seis donde estaba el dorsal 29… Miquel Poblet. Se produjo la fusión entre los dos grupos y consiguieron ganarle la batalla al pelotón. Entre los doce líderes se encontraba también Francisco Masip, de Santa Coloma de Gramenet, pero una avería en el cambio le privó de la disputa final. En Dieppe imponía Miquel Poblet ante la incredulidad de algunos aficionados y de la prensa nacional, sabían de sus posibilidades pero no habían pensado en las consecuencias que traía consigo ganar la primera etapa: Miquel Poblet era investido con el maillot amarillo, nunca antes algún español lo había conseguido. El director del Tour de Francia, Jacques Goddet, bajó a felicitarle y seguidamente, el director del equipo, Luis Puig, y el cuidador Cano corrieron a abrazarlo y llenarlo de besos. Poblet realizó una vuelta de honor con el ramo de flores y el codiciado maillot amarillo.
Esa misma tarde se disputaba un segundo sector en forma de contrarreloj por equipos. El margen de más de dos minutos obtenido por la mañana sobre el gran grupo y el minuto de bonificación de la llegada, que se convertían en 30 segundos sobre el segundo, Louis Caput, daban esperanzas a Poblet de poder dormir esa primera noche con el maillot amarillo. Y así fue, sobre un circuito de cinco vueltas al circuito de Dieppe, los holandeses marcaron el tiempo más rápido, batiendo a los franceses contra todo pronóstico, a 1’39” quedaban los españoles y Poblet sólo perdía 4 segundos con Caput, que corría en las filas del equipo regional de las Islas de Francia, manteniendo así el liderato.
Al día siguiente las cosas cambiarían, la segunda etapa entre Dieppe y Roubaix (204 kilómetros) fue muy dura debido a la batalla propuesta por los holandeses, el empedrado final, los pinchazos y el frío. El inicio de etapa fue muy movido con muchos intentos de escapada anulados. No fue hasta pasado el ecuador de la jornada, en el kilómetro 111, cuando una escapada de 23 corredores rompió la armonía del grupo y entre ellos había un solo español, que ese día era fácil de distinguir pues iba de amarillo, Miquel Poblet. Favoritos al triunfo final como Bobet, Kübler, Astrus, Fornara y Lauredi también estaban. Pero a setenta kilómetros de la llegada, en un control de avituallamiento en Bruay-en-Artois, la fuga se seleccionó y quedaron nueve en cabeza, perdiendo contacto Poblet que se quedaba con Bobet, entre otros, y acababan siendo cazados por un reducido pelotón donde viajaban Bernardo Ruiz, Antoni Gelabert y Jesús Loroño, que apenas podían aguantar el ritmo. La etapa se resolvía en el empedrado final que permitió llegar, por este orden, a Antonin Rolland, Wagtmans, De Bruyne, Telotte y Le Ber por delante en el velódromo de Roubaix. El pelotón, con unos setenta corredores entre los que había los grandes favoritos, llegaba con el maillot amarillo Poblet al frente, pero a 2’26” del vencedor de la etapa y, en consecuencia, pasando el liderato a manos del holandés, Wout Wagtmans, que gracias a la contrarreloj por equipos se había colocado a sólo 27 segundos de Poblet el día antes. De tener un equipo más fuerte, tal vez el amarillo podría haber aguantado algún día más en las espaldas del de Montcada.
La actuación de Poblet, a pesar de perder el amarillo, para nada terminó el segundo día. Siguió dando batalla hasta el final. En la etapa reina, la decimoctava entre Saint-Gaudens y Pau, coronó en primera posición el mítico Tourmalet, ante la sorpresa de todos. Cuando lo anunciaron por radio, en un primer momento, se pensaron que, con el corredor que iba en cabeza, se referían a Bobet… hasta que aclararon concretando: “l’espagnol Poblet”.
Miquel Poblet remató la excelente actuación en su debut en la ronda gala en la última jornada. Fue la del tradicional paseo triunfal de los 69 supervivientes. El corredor catalán decidió acabar con la monotonía a doce kilómetros para el final, manteniendo un pulso al pelotón del que salió vencedor, entrando, a un Parque de los Príncipes de París a rebosar de gente, con catorce segundos de renta sobre el grupo, que coronaba al mismo tiempo a Louison Bobet como campeón de su tercer -y último- Tour de Francia. Poblet acababa, además, tercero en la clasificación del maillot verde (o clasificación por puntos).
Aunque ya era un corredor conocido a nivel nacional, Miquel Poblet continuó ampliando su palmarés a partir de entonces, entre sus hitos destacan: 19 etapas en el Giro de Italia (entre 1956 y 1961), 3 etapas en el Tour de Francia (1955 y 1956), 3 etapas en la Vuelta a España (1956), 33 etapas en la Vuelta a Cataluña (1947 a 1960) y 2 clasificaciones generales (1952, 1960), 2 Milán-San Remo (1957, 1959) y un podio en 1958, así como podios en París-Roubaix (1958, 1960) y Lombardia (1958, 1959).
Doce ciclistas españoles que han vestido el maillot amarillo:
Días | Ciclista | Ediciones |
60 | Miguel Indurain | (10) 1991, (10) 1992, (14) 1993, (13) 1994, (13) 1995 |
17 | Luis Ocaña | (3) 1971, (14) 1973 |
15 | Pedro Delgado | (4) 1987, (11) 1988 |
10 | Alberto Contador | (3) 2007, (7) 2009 |
7 | Federico Martín Bahamontes | (6) 1959, (1) 1963 |
Igor González de Galdeano | (7) 2002 | |
Óscar Pereiro | (7) 2006 | |
5 | Carlos Sastre | (5) 2008 |
2 | José María Errandonea | (2) 1967 |
Alejandro Valverde | (2) 2008 | |
1 | Miquel Poblet | (1) 1955 |
Gregorio San Miguel | (1) 1968 |
Otros hitos históricos de españoles en el Tour de Francia (por orden cronológico):
- Primer participante: Vicente Blanco (1910)
- Primer ganador de etapa: Salvador Cardona (1929)
- Primer ganador de la clasificación de la montaña: Vicente Trueba (1933)
- Primer podio final: Bernardo Ruiz (1952)
- Primer ganador general: Federico Martín Bahamontes (1959)
- Primer ganador del maillot verde (clasificación por puntos): Óscar Freire (2008)