About life’s new opportunities: David Lozano

(Text en català a continuació / Texto en castellano a continuación)

Some days after his stage victory at Tour of Rwanda (2.2), in last August, I had the opportunity to have a coffee with David Lozano (1988) in Terrassa -our hometown- to which, by the way, I thank him for inviting me. Lozano enjoyed a few days of popularity after getting a victory of great value for him and his team, it was his first one as a professional rider and the first one for Team Novo Nordisk since 2015. Lozano tells that the African event largely exceed his expectations and confesses that he did not come very motivated but that he came to the race with some objectives. He had prepared it in Andorra in order to adapt to the altitude of the country. Moreover, he did not finish the Prudential RideLondon-Surrey Classic, a week before traveling to Rwanda, as a precaution as he complained about the poor conditions of the circuit.

Fighting for overall classification was clearly impossible, in the second stage, he was in the main break of the day, but his breakaway rivals attacked him incessantly, “it’s another kind of racing, they do not manage his efforts, they give all or nothing”. There were only 5 riders per team, but the leader that came up the day of the break, and final winner, Samuel Mugisha, had the support of his team… and that of five more! Lozano justifies it: “A place to participate in the Tour de l’Avenir and an invitation to the Colorado Classic were at stake for Rwanda”. The amount of spectators was one of the things that surprised him the most: “I’ve never seen so many people cheering, not even in the Tour de France”. A few months ago, the UCI encouraged African countries to organize the World Championships for 2025 and Rwanda is among the possible candidates.

David Lozano wins Tour of Rwanda stage 7 in Kigali after an attack in the final climb – Photo credit: Kigali Today

On December 2nd, 2011, Lozano’s life had a plot twist. The Igorre Cyclocross World Cup event -with Sven Nys, Kevin Pauwels and Zdenek Stybar on the start list- was the next event on David Lozano’s program. 24 hours before leaving to the Basque Country, his life changed. Lozano was admitted to the hospital and was diagnosed with type 1 diabetes after the symptoms were accentuated in the last month. That changed the life of the young Spanish promise of MTB and cyclocross. Behind he left, among other titles, four U-23 Spain’ championships won consecutively in the CX. In MTB he remembers that always finished ahead of someone named Peter Sagan.

Lozano’s world fell apart, the team with which he had signed for the following season broke his relationship. But, like almost everything in life, situations of this kind always lead to new opportunities. The day after being discharged from the hospital, David received a call from Javier Megías, also a diabetic cyclist, who was riding in Team Type 1 – SANOFI in road category and who had previously been through teams like Saunier-Duval and Fuji-Servetto. He gave him the contact of Phil Southerland -a kind of diabetes coacher and manager of the current Team Novo Nordisk- and insisted that he had to talk with him. Lozano, in a more prudent way, chose to write him, the lack of courage arose and, in addition, he didn’t know a word of English, a language that he has learned during this last years and with which he is currently speaking so well. With the help of his aunt, and Google’s translator too, he sent a message to Phil, and he did not take too long to call him. Southerland invited Lozano to come to the US in order to propose him being part of his project riding in his Team Type 1 – SANOFI.

Lozano as a CX rider participating in Karrantza – Photo credit: davidlozanomtb.wordpress.com

Already in Atlanta, Lozano was not feeling very confident with himself, as he had never compete on road and had no idea how he would adapt to it. Southerland offered him a contract in the “DEVO” (development team) in which he would earn a monthly salary of $ 900, in addition to being provided with all the material. Lozano doubted so he made a counter offer, riding with them without a contract, as a personal test, without compromises. So Lozano spent 3 months in the US testing on the road, a modality that did not just motivate him, he liked the intensity offered by MTB and cyclocross. He participated in several American races and even won some non-professional races, but it was not until May 2012 when he saw the motivation. In Russia, in the “Five Rings of Moscow” Lozano says that he enjoyed a lot.

So then, Southerland received the affirmative answer that he craved and, in August 2012, Lozano was registered in Team Type 1 – SANOFI as a trainee. Back then, the team was composed by riders with and without diabetes. He shared team with riders like Julien El Fares, Jure Kocjan, Vegard Stake Laengen, Joey Rosskopf or Georg Preidler. His first serious race was the Paris-Tours, a test of 235 kilometers that he abandoned with 10k to go because “I saw that the ambulance overtook me and I thought it meant to be out of the race”. Lozano confesses that he was surprised to see the speed average of that edition, almost 49 km/h “in recent years, average speeds are so high…”.

In 2013, the team began to be sponsored by Novo Nordisk, retaining the Professional Continental team category and comprised exclusively by riders with Type 1 diabetes, thus reinforcing the message that Southerland wants to bring to the world: “diabetes means no impediment to doing sport”. The Danish pharmaceutical company is one of the leading multinationals in the treatment of diabetes, Lozano considers it “a serious company, that takes good care of its employees and they return it with a feeling of belonging to it”. In addition, he assures that the team can be confident with a sponsor like this and that, in the case that one day they decide to quit cycling, they will have notified it one or two years in advance.

As being a Professional Continental Team they can compete against UCI World Tour teams, even being able to one day compete in a Grand Tour. The team, based in the US, has no pressure to take victories, the riders clearly have the mission to convey the message to the world about diabetes. The riders serve as an inspiration to the more than 400 million diabetics in the world. Directly in the races and, especially, through social media, riders receive questions from amateurs or fans suffering from the same disease, riders answer them with their advice, as far as they can as they are not doctors.

Lozano says that in Rwanda, Southerland urged him to meet a young Ethiopian with a very particular story. When he was 9 years old he was expelled from his family because of diabetes, his father told him that he carried the demon inside. His mother gave him a bag of bananas to go away. In Africa, diabetes is considered a stigma, a local radio even came to joke with the presence of Novo Nordisk team in the race ensuring that it was “a team full of sick riders.” Lozano responded the following day with the victory in Kigali.

In terms of differences respect the other teams, besides the TUE in which insulin injection is allowed, Novo Nordisk’ riders can also skip another UCI rule: the use of the mobile phone. They can carry it in the race, it is a vital element for them as they can monitor their sugar level at every moment with an app.

Lozano has an advantage over many of his teammates, as his diabetes appeared at 22, he already had his body ready to compete so he responds better in race. In addition, he assures that coming from the MTB and CX makes him be more aware on the road being more free of distractions. He defines himself as a mid-mountain rider -the Natural Park of Sant Llorenç del Munt i de l’Obac (Barcelona) is his usual training area- and he says he adapts very well to short hills, with no more than 6 kilometers long, regardless of its slope. The rider from Terrassa has a calendar comparable to that of any other professional rider, except this last year, Lozano has had around 70 days of competition per year and including several UCI World Tour races in his program. He has participated in the Milan-Sanremo four times, and has also competed in one-week races such as Tirreno-Adriatico, Tour of Poland, Abu Dhabi Tour or Tour of California.

Lozano was in the main break in his debut in Strade Bianche (2015). This kind of race, with some ‘sterrato’ sectors, reminds him his CX era – Photo credit: Tim De Waele

Lozano remembers several hard days pedaling, at the Milano-Sanremo in 2015, his first Monument, he went so cold that, despite the double pair of socks and the boot covers, he ended up without fingernails on his feet. Also on cold, he remembers the 2016 GP Lugano, a one-day race where only 45 riders finished in predictable weather conditions for a February in Switzerland. He was the only Novo Nordisk rider to finish the race… when he got to the team bus he realized that his teammates had left him without hot water, now he laughs when he remembers it, but he really pissed off. He remembers how they also had to cut his clothes because, due to the cold, it was impossible to remove it.

From cold to extreme heat, in the third stage of California 2014, finishing at Mount Diablo, he was on the day’s breakaway. During all the day, and from departure, the temperature remained around 48ºC, although Lozano confesses that he is good at heat conditions, says he had never felt such a sensation. In the break, with one of his two team cars in the race accompanying him, he was fine until someone ordered his car to get down to the peloton because they had run out of water… The new car they sent him was empty and they were forced to buy water in a gas station: “I had never had the sensation of feeling my mouth so dry, it was like a shoe sole”.

Lozano has not yet signed for next year, with 29 years old he is able to offer lots of things, but for him it is enough to sign one-year contracts. With his objectives fulfilled, he will now focus on his last goals of the year competing in Asia the Tour of Taihu Lake (October 6-13), the Japan Cup (October 21) and the Tour of Hainan (October 23-31). In the last Volta a Catalunya its director, Rubèn Peris, commented that they had invited all the PCT teams that had a Catalan in their squad, but he forgot about David. For him it would be a dream to be able to run, in 2019, his home’s race and he tells that they will request his presence in next year race.


Després de la seva victòria d’etapa al Tour de Rwanda (2.2), el passat mes d’agost, vaig tenir l’oportunitat de prendre un cafè amb David Lozano (1988) a Terrassa -lanostra ciutat natal- al qual, per cert, li agraeixo em convidés. Lozano va gaudir d’uns dies de popularitat en aconseguir una victòria de molt valor tant per a ell com per a l’equip, era la primera com a professional per al de Terrassa i la primera per al Team Novo Nordisk des del 2015. Explica Lozano que la prova africana va superar amb escreix les seves expectatives, confessa que no hi anava gaire motivat però que arribava amb uns objectius marcats. Hi havia preparat la prova a Andorra per adaptar-se a l’altitud del país i va abandonar la Prudential RideLondon-Surrey Classic per precaució una setmana abans de viatjar a Rwanda donada les males condicions del circuit.

La general estava impossible, en la segona etapa, va provar l’escapada, però els seus altres rivals de fuga li atacaven sense parar, “és un altre ciclisme, no dosifiquen, en aquest moment ho donen tot o res”. Eren 5 corredors per equip, però el líder des del dia de l’escapada, i vencedor final, Samuel Mugisha, comptava amb el suport del seu equip… i del de cinc més! Lozano ho justifica: “Rwanda es jugava participar al Tour de l’Avenir i una invitació per a la Colorado Classic”. El públic va ser una de les coses que més el va sorprendre: “mai havia vist tanta gent animant, ni tan sols al Tour de França”. Fa uns mesos, l’UCI va animar a l’Àfrica a organitzar un Mundial de cara al 2025 i Rwanda està entre els possibles candidats.

El 2 de desembre de 2011, la vida de Lozano va canviar de guió. La prova de la Copa del Món de ciclocròs a Igorre -amb Sven Nys, Kevin Pauwels i Zdenek Stybar en cartell- era el següent esdeveniment a l’agenda de David Lozano. A 24 hores de marxar cap al País Basc la seva vida va canviar. Lozano era ingressat a l’hospital i era diagnosticat de diabetis de tipus 1 després que els símptomes se li accentuessin en l’últim mes. Li canviava la vida a la jove promesa espanyola del MTB i ciclocròs. Enrere deixava, entre d’altres títols, quatre campionats d’Espanya sub-23 guanyats de forma consecutiva al CX. En la modalitat de MTB recorda que sempre quedava per davant d’un tal Peter Sagan.

A Lozano se li queia el món a sobre, l’equip amb el qual tenia signat per a la següent temporada va decidir trencar tota relació. Però, com gairebé tot a la vida, situacions d’aquest tipus sempre porten a noves oportunitats. L’endemà de ser donat d’alta, David va rebre la trucada de Javier Megías, ciclista també diabètic que corria aleshores a les files del Team Type 1 – SANOFI en la modalitat carretera i que havia passat, anteriorment, per equips com Saunier-Duval i Fuji-Servetto. Li va proporcionar un contacte, el de Phil Southerland -una mena de “coacher” de la diabetis i mànager de l’actual Team Novo Nordisk- i li va insistir que parlés amb ell. Lozano, de forma més prudent, va optar per escriure-li, es veia mancat de coratge i, a més, no es portava bé amb l’anglès, un idioma que ha après aquests anys en l’equip i amb el qual actualment es desenvolupa molt bé. Amb l’ajuda de la seva tieta, i del traductor de Google, van aconseguir enviar-li un missatge a Phil qui el va trucar al cap de poc convidant-lo als EUA per proposar-li una idea: formar part del seu projecte i córrer al, aleshores, Team Type 1 – SANOFI.

Ja a Atlanta, Lozano es va mostrar poc confiat amb ell mateix, ja que mai havia fet carretera i no tenia ni idea de com se li podia donar. Southerland li oferia un contracte en el “DEVO” (el planter de l’equip) en el qual cobraria 900 $ mensuals, a més de ser proveït de tot el material. Dubitatiu, Lozano li va fer una contraoferta, córrer amb ells sense contracte, com a prova, sense compromisos. Així, Lozano va passar-se 3 mesos als EUA provant la carretera, una modalitat que no li acabava de motivar, a ell li agradava més la intensitat que oferien el MTB i el ciclocròs. Va disputar diverses proves americanes i fins i tot va guanyar-ne alguna no professional, però no va ser fins al maig del 2012 quan hi va trobar la motivació. Fou a Rússia, a la “Five Rings of Moscow” on Lozano assegura que “s’ho va passar pipa”.

Southerland va rebre la resposta afirmativa que anhelava i, a l’agost de 2012, Lozano va passar al Team Type 1 – SANOFI com a “trainee”. Aleshores, l’equip era mixt de corredors amb i sense diabetis. Va compartir equip amb corredors com Julien El Fares, Jure Kocjan, Vegard Stake Laengen, Joey Rosskopf o Georg Preidler. La seva primera cursa seriosa va arribar amb la París-Tours, una prova de 235 quilòmetres que va abandonar a deu de meta perquè “vaig veure que l’ambulància em va avançar i vaig pensar que significava estar fora de carrera”. Lozano confessa que va quedar sorprès en veure la mitjana d’aquella edició, gairebé 49 km/h “en aquests últims anys, les mitjanes són molt altes…”.

Al 2013, l’equip va passar a estar patrocinat per Novo Nordisk, mantenint la categoria d’equip Professional Continental i format exclusivament per corredors amb diabetis de Tipus 1, reforçant així el missatge que Southerland vol traslladar al món: “la diabetis no és cap impediment per fer esport “. La farmacèutica danesa és una de les multinacionals líders en el tractament de la diabetis, Lozano la considera “una empresa seriosa, que té cura molt bé dels seus empleats i aquests ho tornen amb un sentiment de pertinença a la mateixa”. A més, assegura que es pot estar molt tranquil amb un patrocinador com aquest i que, si arribés el dia que decidissin abandonar el ciclisme, hauran avisat amb un o dos anys d’antelació.

Sent un equip de la categoria Professional Continental poden competir contra els equips de l’UCI World Tour, podent algun dia arribar a córrer una Gran Volta. L’equip, amb base als EUA, no té pressió per aconseguir victòries, els corredors tenen clara la missió de traslladar el missatge al món sobre la diabetis. Els corredors serveixen d’inspiració als més de 400 milions de diabètics que hi ha al món. Directament a les curses i, sobretot, per mitjà de les xarxes socials, els corredors reben preguntes d’aficionats que pateixen la mateixa malaltia, els corredors els responen amb els seus consells, però allà fins on poden arribar donat que no són pas metges.

Lozano explica que, a Rwanda, Southerland el va instar a conèixer a un jove etíop amb una història molt particular. Als 9 anys va ser expulsat de la seva família per tenir diabetis, el seu pare li va dir que portava el dimoni dins. La seva mare li va donar una bossa de plàtans perquè marxés lluny. A l’Àfrica, la diabetis està considerada un estigma, una ràdio local fins i tot va arribar a fer broma amb la presència de l’equip Novo Nordisk en cursa assegurant que es tractava d'”un equip de malalts”. Lozano va respondre l’endemà amb la victòria a Kigali.

Pel que fa a excepcions respecte a la resta d’equips, a més del TUE en què se’ls permet la injecció d’insulina, els corredors del Novo Nordisk poden saltar-se també una altra norma de l’UCI: l’ús del telèfon mòbil. Ells sí que el poden dur en cursa, és un element vital atès que amb una aplicació poden vigilar el seu nivell de sucre en cada moment.

Lozano disposa d’un avantatge respecte a molts dels seus companys, en aparèixer-li la diabetis amb 22 anys, ja tenia preparat el cos per competir per la qual cosa respon millor en competició. A més, assegura que venir del MTB i del CX el fa estar més atent a la carretera tenint menys distraccions. Ell es defineix com un corredor de mitja muntanya -el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac és la seva zona d’entrenament habitual- i diu adaptar-se molt bé a ports curts, de no més de 6 quilòmetres independentment del seu pendent. El corredor egarenc té un calendari equiparable al de qualsevol altre professional, llevat d’aquest darrer any, Lozano ha tingut al voltant de 70 dies de competició a l’any, incloent-hi diverses proves de l’UCI World Tour al seu programa. Ha participat a la Milà-Sanremo en quatre ocasions, ha corregut a més voltes per etapes com Tirrè-Adriàtic, Tour de Polònia, Abu Dhabi Tour o Tour de Califòrnia.

Lozano recorda diversos dies durs sobre de la bicicleta, a la Milà-Sanremo del 2015, el seu primer Monument, va passar tant de fred que, tot i els mitjons i l’element per cobrir les botes, va acabar sense ungles als peus. També sobre fred, fa memòria del GP de Lugano de 2016, cursa d’un dia que només van acabar 45 corredors en unes condicions climàtiques previsibles per a un febrer a Suïssa. Va ser l’únic membre del Novo Nordisk que va finalitzar la cursa… en arribar a l’autobús, els seus companys li havien deixat sense aigua calenta, ara riu al recordar-ho, però el seu cabreig va ser monumental. Recorda com també van haver de tallar-li la roba ja que, a causa del fred, era impossible poder treure-se-la.

Del fred a la calor extrema, a la tercera etapa de Califòrnia 2014, amb final al Mount Diablo, va formar part de l’escapada del dia. Durant la jornada, i ja des de sortida, la temperatura es va mantenir al voltant dels 48ºC, tot i que Lozano confessa que a ell li va bé la calor, diu que mai havia notat tal sensació. En fuga, amb un dels seus dos cotxes d’equip en carrera acompanyant-lo, anava bé fins que van ordenar baixar el seu cotxe al gran grup perquè s’havien quedat sense bidons… El nou cotxe que van enviar-li anava buit i explica que es van veure obligats a comprar aigua en una benzinera: “mai havia tingut la sensació de sentir la boca tan seca, com una sola de sabata”.

Lozano no té encara signat per a l’any que ve, amb 29 anys encara té corda, però en té prou amb signar contractes d’un any. Amb els deures fets, se centrarà en els seus últims objectius de l’any corrent a Àsia el Tour de Taihu Lake (6-13 d’octubre), la Japan Cup (21 d’octubre) i el Tour de Hainan (23-31 d’octubre). En la passada Volta Catalunya el seu director, Rubèn Peris, va comentar que havia convidat a tots els equips PCT que tenien a les seves files a algun català, però va oblidar-se’n del David. Per a ell seria un somni poder córrer, el 2019, la volta de casa i diu que sol·licitaran la seva presència a la cursa.


Tras su victoria de etapa en el Tour de Rwanda (2.2), el pasado mes de agosto, tuve la oportunidad de tomar un café con David Lozano (1988) en Terrassa- nuestra ciudad natal- al que, por cierto, le agradezco me invitara. Lozano disfrutó de unos días de popularidad al conseguir una victoria de mucho valor tanto para él como para el equipo, era la primera como profesional para el de Terrassa y la primera para el Team Novo Nordisk desde 2015. Cuenta Lozano que la prueba africana superó con creces sus expectativas, confiesa que no venía muy motivado pero que llegaba con objetivos marcados. Había preparado la prueba en Andorra para adaptarse a la altitud del país y abandonó la Prudential RideLondon-Surrey Classic por precaución una semana antes de viajar a Rwanda dada las malas condiciones del circuito.

La general estaba imposible, en la segunda etapa, probó la escapada, pero sus otros compañeros de fuga le atacaban sin cesar, “es otro ciclismo, no dosifican, en ese momento dan todo o nada”. Eran 5 corredores por equipo, pero el líder desde el día de la escapada, y vencedor final, Samuel Mugisha, contaba con el apoyo de su equipo… ¡y del de cinco más! Lozano lo justifica: “Rwanda se jugaba participar en el Tour de l’Avenir y una invitación para la Colorado Classic”. El público fue una de las cosas que más le sorprendió: “jamás había visto tanta gente animando, ni en el Tour”. Hace unos meses, la UCI animó a los países africanos a organizar un Mundial de cara al 2025 y Rwanda está entre los posibles candidatos.

El 2 de diciembre de 2011, la vida de Lozano cambió de guion. La prueba de la Copa del Mundo de ciclocrós en Igorre -con Sven Nys, Kevin Pauwels y Zdenek Stybar en cartel- era el siguiente evento en la agenda de David Lozano. A 24 horas de partir hacia el País Vasco su vida cambió. Lozano era ingresado en el hospital y era diagnosticado de diabetes de tipo 1 después de que los síntomas se le acentuaran en el último mes. Le cambiaba la vida a la joven promesa española del MTB y ciclocrós. Atrás dejaba, entre otros títulos, cuatro campeonatos de España sub-23 ganados de forma consecutiva en el CX. En la modalidad de MTB recuerda que siempre quedaba por delante de un tal Peter Sagan.

A Lozano se le echaba el mundo encima, el equipo con el que tenía firmado para la siguiente temporada decidió romper toda relación. Pero, como casi todo en la vida, situaciones de este tipo siempre llevan a nuevas oportunidades. Al día siguiente de ser dado de alta, David recibió la llamada de Javier Megías, ciclista también diabético que corría entonces en las filas del Team Type 1 – SANOFI en la modalidad carretera y que había pasado, anteriormente, por equipos como Saunier-Duval y Fuji-Servetto. Le proporcionó un contacto, el de Phil Southerland -una especie de “coacher” de la diabetes y mánager del actual Team Novo Nordisk- y le insistió que hablara con él. Lozano, de forma más prudente, optó por escribirle, se veía falto de coraje y, además, no se llevaba bien con el inglés, un idioma que ha aprendido estos años en el equipo y con el que actualmente se desenvuelve muy bien. Con la ayuda de su tía, y del traductor de Google, consiguieron enviarle un mensaje a Phil quien le llamó al cabo de poco invitándole a EE.UU. para proponerle una idea: formar parte de su proyecto y correr en el, por aquel entonces, Team Type 1 – SANOFI.

Ya en Atlanta, Lozano se mostró poco confiado consigo mismo, pues nunca había hecho carretera y no tenía ni idea de cómo se le podía dar. Southerland le ofrecía un contrato en el “DEVO” (la cantera del equipo) en el que cobraría 900$, además de ser proveído de todo el material. Dubitativo, Lozano le hizo una contraoferta, correr con ellos sin contrato, a modo de prueba, sin compromisos. Por lo que Lozano se pasó 3 meses en los EE.UU. probándose en la carretera, una modalidad que no le acababa de motivar, a él le gustaba más la intensidad que ofrecían el MTB y el ciclocrós. Disputó varias carreras americanas e incluso ganó alguna no profesional, pero no fue hasta mayo de 2012 cuando le vio la motivación. En Rusia, en la “Five Rings of Moscow” Lozano asegura que “se lo pasó pipa”.

Southerland recibió la respuesta afirmativa que ansiaba y, en agosto de 2012, Lozano pasó al Team Type 1 – SANOFI como “trainee”. En aquel entonces, el equipo era mixto de corredores con y sin diabetes. Compartió equipo con corredores como Julien El Fares, Jure Kocjan, Vegard Stake Laengen, Joey Rosskopf o Georg Preidler. Su primera carrera seria llegó con la París-Tours, una prueba de 235 kilómetros que abandonó a diez de meta porque “vi que la ambulancia me adelantó y pensé que significaba estar fuera de carrera”. Lozano confiesa que quedó sorprendido al ver la media de aquella edición, casi 49 km/h “en estos últimos años, las medias son muy altas…”.

En 2013, el equipo pasó a estar patrocinado por Novo Nordisk, manteniendo la categoría de equipo Profesional Continental y formado exclusivamente por corredores con diabetes de Tipo 1, reforzando así el mensaje que Southerland traslada al mundo: “la diabetes no es ningún impedimento para hacer deporte”. La farmacéutica danesa es una de las multinacionales líderes en el tratamiento de la diabetes, Lozano la considera “una empresa seria, que cuida muy bien de sus empleados y éstos lo devuelven con un sentimiento de pertenencia a la misma”. Además, asegura que se puede estar muy tranquilo con un patrocinador como este y que, si llegara el día que decidiesen abandonar el ciclismo, habrán avisado con uno o dos años de antelación.

El equipo es uno más de la categoría Profesional Continental, por lo que pueden competir contra los equipos del UCI World Tour, pudiendo algún día llegar a correr una Gran Vuelta. El equipo, con base en EEUU, no tiene presión por conseguir victorias, los corredores tienen clara la misión de trasladar el mensaje al mundo sobre la diabetes. Los corredores sirven de inspiración a los más de 400 millones de diabéticos que hay en el mundo. Directamente en las carreras y, sobre todo, por medio de las redes sociales, los corredores reciben preguntas de aficionados que padecen la misma enfermedad, los corredores les responden con sus consejos, allá hasta donde pueden llegar.

Lozano cuenta que, en Rwanda, Southerland le instó a conocer a un joven etíope con una historia muy particular. A los 9 años fue expulsado de su familia por tener diabetes, su padre le dijo que portaba el demonio dentro. Su madre le dio una bolsa de plátanos para que se marchara lejos. En África, la diabetes está considerada un estigma, una radio local incluso llegó a bromear con la presencia del equipo Novo Nordisk en la carrera asegurando que se trataba de “un equipo de enfermos”. Lozano respondió al día siguiente con la victoria en Kigali.

En cuanto a excepciones respecto al resto de equipos, además del TUE en el que se les permite la inyección de insulina, los corredores del Novo Nordisk pueden saltarse también otra norma de la UCI: el uso del teléfono móvil. Ellos sí lo pueden llevar en carrera, es un elemento vital dado que con una aplicación pueden vigilar su nivel de azúcar en cada momento.

Lozano parte con una ventaja respecto a muchos de sus compañeros, al aparecerle la diabetes con 22 años, ya tenía preparado el cuerpo para competir por lo que responde mejor en carrera. Además, asegura que venir del MTB y del CX le hace estar más atento en la carretera teniendo menos distracciones. Él se define como un corredor de media montaña -el Parque Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac es su zona de entrenamiento habitual- y dice adaptarse muy bien a puertos cortos, de no más de 6 kilómetros independientemente de su pendiente. El corredor egarense tiene un calendario equiparable al de cualquier otro profesional, salvo este último año, Lozano ha tenido alrededor de 70 días de competición al año e incluyendo varias carreras UCI World Tour en su programa. Ha participado en la Milán-Sanremo en cuatro ocasiones, ha corrido además pruebas por etapas como Tirreno-Adriático, Tour de Polonia, Abu Dhabi o Tour de California.

Lozano recuerda varios días duros encima de la bicicleta, en la Milano-Sanremo de 2015, su primer Monumento, pasó tanto frío que, a pesar de los calcetines y el cubre botas, acabó sin uñas en los pies. También sobre frío, hace memoria del GP de Lugano de 2016, carrera de un día que solo acabaron 45 corredores en unas condiciones climáticas previsibles para un febrero en Suiza. Fue el único miembro del Novo Nordisk que finalizó la carrera… al llegar al autobús, sus compañeros le habían dejado sin agua caliente, ahora ríe al recordarlo, pero su cabreo fue monumental. Recuerda como también tuvieron que cortarle la ropa ya que, debido al frío, era imposible podérsela sacar.

Del frío al calor extremo, en la tercera etapa de California 2014, con final en el Monte Diablo, formó parte de la escapada del día. Durante la jornada, y ya desde salida, la temperatura se mantuvo alrededor de los 48ºC, aunque Lozano confiesa que a él se le da bien el calor, dice que jamás había notado tal sensación. En fuga, con uno de sus dos coches de equipo en carrera acompañándole, iba bien hasta que ordenaron bajar su coche al pelotón porque se habían quedado sin bidones… El nuevo coche que le enviaron iba vacío y cuenta se vieron obligados a comprar agua en una gasolinera: “jamás había tenido la sensación de sentir la boca tan seca, como una suela de zapato”.

Lozano no tiene aún firmado para el año que viene, con 29 años aún tiene cuerda, pero se basta con firmar contratos de un año. Con los deberes cumplidos, se centrará en sus últimos objetivos del año corriendo en Asia el Tour de Taihu Lake (6-13 de octubre), la Japan Cup (21 de octubre) y el Tour de Hainan (23-31 de octubre). En la pasada Volta Catalunya su director, Rubèn Perís, comentó que había invitado a todos los equipos PCT que tenían en sus filas a algún catalán, pero se olvidó de David. Para él sería un sueño poder correr, en 2019, la vuelta de casa y cuenta que solicitarán su presencia en la carrera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: